L’antiga casa de l’hort d’en Joan

L’hort d’en Joan es troba situat en la partida rural de les Atzavares Baixes, entre la ciutat d’Elx i l’Alcúdia. Alguns castellans dels que ens fan malbé la toponímia, en diuen «Huerto de San Juan» o -si volen ser més pretesament respectuosos amb nosaltres, els indígenes- «Hort de Sant Joan»: així ho té escrit a la porta de sa casa, per a confusió dels vianants, el propietari d’una de les cinc parcel·les en què es trossejà la finca original (d’unes quatre hectàrees de superfície) a partir del 1967, en morir la darrera propietària. Aquella dona era la meua iaia Pepica, la mare de ma mare, i, com totes les iaies maternes -com santa Anna amb el Nen Jesús-, fou una persona clau en la meua educació i en la meua criança. «Tornaré a anar camí d’Alborrocat avall, / de la mà de l’àvia, / fins a l’hort d’en Joan, on la mare va créixer», dic en un poema.

Perquè, en efecte, a l’hort d’en Joan van néixer entre 1916 i 1926 (quan encara els xiquets veníem al món a la casa familiar, ajudats per parentes, veïnes i, naturalment, per la comare o llevadora), i hi visqueren fins que es casaren, els quatre fills dels iaios: Frasquito, Pepico, Teresita i Gertrudis. Així, doncs, insistesc, aquell senyor Joan que donà nom a l’hort no tenia res a veure amb cap Sant Joan del santoral.

L’hort d’en Joan està situat entre la carretera de la Marina (a llevant) i el camí d’Alborrocat (a ponent), val a dir, en la part septentrional de l’extensíssima centuriació romana d’Ilici, una de les zones més fèrtils del Camp d’Elx, i s’afronta a ambdues vies. L’ocupació agrícola mil·lenària d’aquest rodal ve subratllada pel sistema de reg ancestral que hi trobem limítrof amb l’hort: per llevant passa la Séquia Major del Pantà, amb el partidor d’Alborrocat (anul·lat fa uns vint anys), i el conjunt format pels partidors d’Avall Baia, Avall Palombar i Sinoga; per la banda de ponent tenim el partidor d’Alausa i els braçals d’Alborrocat-ponent i d’Alborrocat-llevant.

Tanmateix, essent modern el traçat de la carretera de la Marina (abans era només un assagador, un camí que servia de pas del bestiar), l’entrada original de la finca es trobava en la banda del camí d’Alborrocat (el que per a alguns fou el cardo màxim de la centuriació), via principal històrica d’accés a l’Alcúdia des de la ciutat d’Elx.

La relativa llunyania de l’hort d’en Joan ha fet que la documentació gràfica i fotogràfica que en tenim siga escassíssima: els forasters es quedaven pels voltants d’Elx i arribaven pel sud, com a molt, fins la Torreta dels Ressemblanch; només els connoisseurs que s’acostaven a l’Alcúdia acompanyats d’algun intel·lectual il·licità podien tenir-ne coneixement. Aquest degué ser el cas del pintor d’Elx Jaime Lafuente Sansano (1858-1899), que cap al 1890 pintà un quadre exquisit de la casa de l’hort, una obra que coneixem només gràcies a l’enyorada Vicenta Pastor que l’estudià en la seua tesi doctoral sobre pintors vuit-centistes d’Elx i l’edità en la revista «Festa d’Elx» (2004), ja que l’original es troba tancat sota pany i clau en una de les cases d’Elx i no el deixen veure (a mi, al menys, que, acompanyat de la mare, i amb la mediació de l’arquitecte Serrano, ho intentàrem fa vint anys, me’n vetaren l’accés).

A més d’aquest preciós quadre, únicament conec les fotografies que jo hi vaig fer (ben poques, que oferesc ara als lectors d’INFORMACIÓN), quan ja l’hort s’havia parcel·lat i se n’havia iniciat l’enderroc de la casa, val a dir poc abans del 1976: lamentablement, el meu interès entre el 1972 (quan els pares em regalaren la Pentax) i el 1976 se centrà en la ciutat de València, on em trobava estudiant, els viatges d’estudi que fèiem a la Universitat i les passejades amb Juli Moreno pel Raval i els voltants d’Elx.

Quan el 1977 comencí a estudiar sistemàticament l’arquitectura d’Elx, aquesta casa ja havia desaparegut (de la infantesa, de les moltes vegades que hi vaig venir amb la iaia Pepica o, més arrere, amb el iaio Juan, no en tinc cap record). Pel que es veu a les imatges, la casa primitiva tenia terrat pla, però en algun moment s’incorporà un teulat a dues vessants, segurament de teula plana (com passà també a la casa de l’hort de Motxo), amb la finalitat d’evitar goteres; es també singular el volum massís de la construcció, sense porxada ni afegits, semblant (encara que amb més superfície en planta) a les torres de Santa Bàrbara (les Salades), de Gaitan (Vallverde) o d’Estanya (les Atzavares Altes), de les quals només tinc algunes diapositives del 1978 però que, en haver centrat els meues estudis en la ciutat, romanen inèdites.

És versemblant que, com aquelles torres, fos una construcció de caràcter defensiu que incloïa l’ús d’habitatge. També fa pensar en termes defensius la tanca davantera que es veu al quadre de Lafuente (que la mare no recorda haver conegut), en relació amb la tanca posterior, corresponent al corral on dormien el bestiar i l’aviram.

Sabem que hi havia una escala interior que comunicava els dos pisos i les golfes (allà on la mare, pobreta, corria a amagar-se perquè no la trobàs la malaltia quan als sis o set anys agafà la febre terciana), que devien correspondre’s amb l’antic terrat de trespol. Sabem que el terra no estava pavimentat, sinó que era de terra pisonada (potser amb l’ús d’estores d’espart). Sabem que hi havia un comú a la planta de pis i que quan se’n feia ús (normalment a la nit), la femta queia al corral i es barrejava (si no era menjada pels gossos o les gallines) amb els excrements dels animals (durant el dia, les necessitats es feien al mateix corral o al bancal). Sabem que no hi hagué electricitat fins els anys quaranta i que, en un principi, només alimentava una bombeta que es devia situar en el lloc d’estança, vora la llar (com passava a les cases dels horts del Sol, de Motxo i de Travalon Baix, que estudiàrem en profunditat el 1978).

Vistes les imatges, amb les cantonades de bona pedra treballada i els murs que semblen de morter de calç, jo aventuraria que es tractava d’un edifici del segle XVI. Això m’ho fa pensar també la data de plantació de l’hort: segons Ibarra, darrere d’una porta de la casa hi havia una inscripció que deia: «Este ort se plantà de piñol el any 15...»: aquesta és la data més antiga que coneixem per a la plantació d’un hort i, com veiem, s’hi especificava la tècnica utilitzada, ço és, «de pinyol», no mitjançant transplantament de filloles, com s’hauria d’haver fet per a seleccionar peus amb bones varietats de dàtils.

També estava escrit que «el año 1746 entró Jvan Días en este uerto», potser el Joan que donà nom a l’hort. Com veiem, en sabem molt poc d’aquesta casa i els que hi habitaren ja no són entre nosaltres. Finalment, fou abatuda el 1976, sense pena ni glòria, per a fer un dels mil xalets vulgars, anodins, rabassuts, amb els que s’ha desnaturalitzat el Camp d’Elx els darrers seixanta anys. I de nou se’ns ve al cap aquell vers de Gamoneda: «Arden las pérdidas».