Tres Peixcateries

En l’extensa fototeca il·licitana que l’historiador Miguel Ors puja a Internet des de la Càtedra Pere Ibarra, dirigida per ell a la Universitat Miguel Hernández, n’hi ha documents impagables. Així, una fotografia de Portas de l’interior de la Pescateria construïda a meitat del XIX i derrocada el 1977. Es tracta d’una imatge datable cap a 1970, uns anys abans de l’enderroc, prou desconeguda, que ens ha emocionant als seguidors de Miguel Ors i que, amb el seu permís, portem ara als fulls d’INFORMACIÓN. Al fons es veuen el Mercat Central (acabat de feia poc) i les cases del carrer de Sant Jaume.

Fixeu-vos en el bon funcionament de les parades -cap a l’interior i cap a l’exterior-, en el gran arc d’entrada de mig punt, en la reixa de ferro i en l’estupenda estructura de les bigues de fusta. Imagineu-vos aquest espai unitari abans de l’electricitat, amb totes les gelosies alçades per aprofitar la llum natural i l’aire corrent per a tenir una bona ventilació. Imagineu-vos-el abans dels plàstics, ple de venedors, amb muntons de peixos i sal sobre els grans taulells de marbre, i de compradors vestits pobrament amb els seus cabassos de palma al braç emportant-se la compra embolicada en paper de periòdic o en trossos vells de sac.

Més coneguda és la foto d’Andreu Castillejos (1977), de quan amb Juli Moreno i Rubén Sempere passejàvem fent fotos d’una ciutat arrasada pel franquisme agonitzant i que, ai las!, seguí arrasant la democràcia. Poc conegut, en canvi, és el fragment del ràfec que mon pare (sempre amatent i admiratiu envers son fill) tallà quan derrocaven l’edifici, una relíquia de valor sentimental i històric.

Són imatges que formen part del passat i que hauríem de tenir presents no per una nostàlgia malaltissa sinó per a procurar no seguir perdent la memòria material d’Elx, una intenció, ho sé, condemnada al fracàs, però que cal mantenir com si fos el turment que Zeus imposà a Sísif per haver desafiat els déus: pujar dalt de la muntanya una roca enorme que, abans d’arribar-hi, rodolarà eternament cap avall una altra vegada.

Històricament, hi vam tenir, com a part del Mercat Central, tres edificis específics destinats a vendre el peix, una especificitat necessària, en projectar els abastiments alimentaris contemporanis, per la pudor intensa i desagradable que fan aquests animals i que augmenta a mesura que perden la frescor. Açò dugué a projectar pavellons aïllats (com a Elx), o a situar-ne les parades en recintes separats (com a Alacant i València).

Però a Elx hi havia una altra variable particular que originà la primera Pescateria al set-cents, quan la venda dels aliments es feia encara en parades provisionals muntades als carrers: els mercats d’abastiments no s’imposaren fins meitat del XIX (a Elx, certament, per motius d’impostos i monopoli, tinguérem també des de l’edat mitjana una carnisseria que, en realitat, era l’escorxador). Ens referim a l’abundant pesca que se’n feia a l’Albufera d’Elx (convertida posteriorment en salines). Aquesta llacuna, separada del mar per un cordó dunar fossilitzat (com l’Albufera de València), recollia l’aigua de la conca del Vinalopó (rius i barrancs), la qual cosa hi originava una gran riquesa faunística; en ser de domini municipal (a diferencia del Saladar i les serres, originava rendes), la cacera i la pesquera es feia mitjançant concessió del Consell i es venia exclusivament al mercat d’Elx.

Segons Pedro Ruiz, els reis d’Aragó havien conservat l’Albufera en el seu patrimoni i els justícies de la vila tenien el privilegi d’exercir-hi la jurisdicció reial, com també d’impedir que es dugués fora del terme el peix que s’hi pescava, regulant-ne el preu a la pescateria de la vila; a començament del set-cents, tanmateix, quan el senyor feu efectiva la jurisdicció sobre Elx, la vila deixà de tenir-hi drets i el llac esdevingué propietat del duc.

L’abundància de pesquera a l’estany (alerta, no a la mar: Santa Pola no existia encara: no hi havia ni poble ni port ni nom: era el Cap de l’Aljub, una part d’Elx, i només albergava una guarnició militar que des de meitat del XVI habitava al castell renaixentista) motivà que el 1745 l’Ajuntament decidís construir vora la Corredora un edifici per a vendre el peix que hi funcionà durant un segle i la presència del qual quedà fossilitzada en el topònim «carrer de la Pescateria Vella».

Aquella primera Pescateria (el primer equipament públic «modern» que disposà d’un edifici específic) a penes era un porxe, una llotja allargassada delimitada amb arcs de pedra picada, obert en el lateral est de la replaceta (a l’Arxiu Històric Municipal es conserven els plànols originals); per a rentar el peix disposava d’una font, anomenada de Sant Roc, i de la Séquia Major que amb l’abundant cabal d’aigua que duia aleshores, evacuava els residus, les deixalles i l’aigua bruta.

Aquesta primera Pescateria funcionà quasi durant un segle, fins que el 1838 l’Ajuntament acordà construir-hi un nou immoble dins la vila murada, a l’espai on es configurà durant el vuit-cents l’actual Mercat Central. La construcció d’aquesta segona Pescateria (que els més vells hem conegut) implicà la redefinició del centre burgés d’Elx, amb l’obertura del carrer de la Victòria i la formació de les Quatre Esquines. Era un edifici típic del romanticisme, amb un funcionament exemplar: un corredor central ample i parades laterals amb grans mostradors de marbre, que atenien el públic cap al carrer i cap a l’interior. El sòcol era de pedra i la coberta, a dues aigües, de teula plana; un pronunciat ràfec protegia de les inclemències vianants i compradors. La neteja es feia també amb l’aigua de la Séquia Major i amb una font disposada ex-professo.

Fou un encert, ja que s’utilitzà durant més d’un segle, fins que l’alcalde Vicente Quiles decidí derrocar-lo i fer una tercera Pescateria, un edifici enorme que incloïa un soterrani de servei i dependències municipals; el projecte era obra de l’arquitecte Luis Alemañ i, com en altres obres d’aquells anys, s’hi respirava la modernitat que aleshores apreníem els estudiants a les escoles d’arquitectura: murs asalmonats amb dibuixos i cantonades, obertures circulars, sostres alts, etc.

No era un mal edifici però la situació urbana (es menjà la plaça del Mercat i ofegà els edificis veïns) i la construcció deficient el perjudicà fins convertir-lo en una baluerna monstruosa que no funcionà mai: fou un dels fracassos memorables (com l’arrasament de la Gorieta) de l’alcalde Quiles Fuentes.

Inaugurat el 1980, només durà vint anys, ja que el 2000 l’Ajuntament, encertadament, acordà vendre el peix al Mercat Central, traslladar-hi les oficines municipals que hi restaven i derrocar l’immoble: desenes de milions de pessetes tirats al femer. L’enderroc d’aquesta tercera Pescateria, l’ús de les runes per a reblir el soterrani i la urbanització de la superfície resultant originà la Plaça de les Flors, un topònim inadequat sorgit de la incultura autoritària de l’ex-alcalde Diego Macià que substituí el topònim ancestral del lloc: plaça del Mercat; un espai, però, amb arbres i sense cotxes que, malgrat la cursileria toponímica i la desaparició posterior de les parades de venda de flors, ha esdevingut atractiu, agradabilíssim, animat i viu, un espai que ni l’alcalde d’ara (que massa sovint reprodueix errors comesos pels seus predecessors) hauria de destruir ni el veïnat hauria de permetre’n la destrucció.