El descrèdit de les xarxes socials: la reivindicació de la corporeïtat

Els avanços tecnològics i el desplegament de les xarxes socials han fomentat la comunicació entre les persones però han substituït en molts casos el contacte personal directe. Quantes reunions físiques ara són virtuals! Ben cert és que hem guanyat en temps i en diners, en tant que no cal el desplaçament físic al lloc de la trobada, però en el camp de les relacions humanes caminem cap a una desvinculació directa amb les persones. L’assagista catalana Íngrid Guardiola, autora de La servitud dels protocols (2025), analitza com les tecnologies digitals, especialment les xarxes socials, imposen hàbits de conducta com l’scroll infinit i erosionen la privacitat i el contracte social. Respecte a les plataformes socials adverteix com aquestes et van creure que la teua opinió és important i acaben validant una imatge projectada pròpia, distorsionada de la pròpia realitat, que s’acosta més a un producte del màrqueting, que a l’origen autèntic de la informació.

Us ho he de reconéixer: cada dia que passa estic més descregut de les xarxes socials. Ben cert és que aconsegueixes mantenir una certa relació amb amistats llunyanes que potser feia temps no en sabies res, però quan t’adones de la superficialitat amb què llegim les novetats o els comentaris de cada mur, quan observes la quantitat de notícies banals i fins i tot distorsionades es distribueixen, més em rebel·le. Comence a entendre que la seua lectura o consulta és una pèrdua de temps. I més encara si t’adones que la selecció de les entrades que et són visibles no t’interessen el més mínim, per causa dels famosos algoritmes que intenten acostar-se als teus interessos, amb l’extensió de la publicitat d’andròmines completament inútils. Diversos articles en la premsa actual adverteixen sobre aquesta saturació que alguns i algunes comencem a tenir. Perdem la privacitat, ens sentim manipulats emocionalment i desinformats enmig de tanta informació. Us recomane un altre estudi recent del filòsof Ferran Sáez, La fi del progressisme il·lustrat (2024), on argumenta que les xarxes socials fomenten una cultura de l’escàndol que atorga identitat a través de la visibilitat efímera, creant una societat on l’escàndol es converteix en una forma de reconeixement.

És moment ara de rehumanitzar les relacions: reprendre unes connexions més empàtiques, presencials i genuïnes, que la virtualitat ha desplaçat o empobrit. Una trobada per a prendre un café i portar endavant una conversa sobre la nostra quotidianitat, on puguem sentir i parlar d’allò que ens importa en el dia a dia, no d’allò que alguns interessats intenten imposar-nos com a tema de debat o d’interés personal. És l’hora de reivindicar la corporeïtat, de posar l’accent en el cos com a espai relacional, contra la desmaterialització que suposa la interacció virtual. Pensem, per exemple, en les aplicacions de contactes, com han anat substituint el moment de «lligar» que vam conéixer en la nostra joventut. Un joc de mirades, un inici de conversa puntual, un frec o acostament dels cossos, no tenen res a veure amb el mercat comercial en què s’ha convertit la major part d’aquestes aplicacions on el que importa és una relació de preguntes que s’assembla més a una entrevista de treball o a una anàlisi de psicoanalista, per no entrar en altres detalls més escabrosos al voltant dels rols sexuals o de la grandària dels genitals, entre altres.

Per això, ara més que mai, cal una «reacció postdigital», un moviment que defensa el distanciament del domini digital, sense evitar-lo, per prioritzar l’experiència directa i significativa. No cal rebutjar els avanços tecnològics per recuperar els vincles humans. Som una espècie que va nàixer per viure en societat, de manera conjunta amb els altres membres de la comunitat, no ho oblidem. Busquem el contacte i reprenguem les converses inacabades que, amb experiències traumàtiques com el darrer confinament viscut, vam començar a perdre.