Urban, Valero, Esclapez, Mira, Agulló, Jaén

Fa setanta anys d’aquella foto de família que ens feu Formigó i, si la mirem bé, veurem un document preciós per a saber del nostre passat. Era el dia de sant Pasqual del 1955 i els iaios Juan i Pepica complien la promesa que li feren al sant quan, després d’esclatar la guerra, s’emportaren al front el tio Frasquito i el tio Pepico: si tornaven a casa vius i bons, prometeren, anirien a Orito, a la cova del sant, amb tota la família; a més, cada 17 de maig, els xicots pujarien a posar-li flors a la imatge que, des d’un plafó ceràmic encastat en la façana de l’habitatge familiar, proclamava: «Esta casa cobijó a S. Pascual y su rebaño». El sant els escoltà i la primavera del 1939 els tios tornaren sans i estalvis a casa, a la partida d’Atzavares Baixes, a l’hort d’en Joan. I cada any, amb les escales de tapar i repanyar els capurutxos, des del balconet del primer pis, pujaven fins a les manises de sant Pasqual, amb dues botelletes de vidre (devien ser flascons d’algun medicament: es poden veure a les fotografies del 1976, d’abans d’enderrocar la casa) que, plenes d’aigua, penjades d’un clau, cadascuna a un costat, adornaven la imatge sagrada amb dos ramells de flors, unes assutzenes blanques i espigades que creixien per maig en una séquia de l’hort, vora l’aljub, honorant, així, el sant que protegia la vida familiar. És cert que la postguerra havia estat duríssima, amb delacions anònimes i acusacions greus, afectant inclús famílies com aquella on no hi havia hagut activitat política directa més enllà d’un republicanisme vague, indefinit, que havia dut al iaio (amb irritació de la iaia, que, seriosa i interessada, s’ho va retreure durament) a posar el carro i la mula a disposició dels veïns de la partida que volguessen anar al poble a celebrar la proclamació de la República: onejant la bandera tricolor, al crit de «Viva la República», feren el camí fins al poble aquell 14 d’abril del 1931. Sempre he pensat que aquella gesta de l’avi podia tenir relació amb la seua habilitat com a enversador, que el duia a assistir a les conteses que se celebraven als casinos, cinemes o escoles del Camp d’Elx. Clar que, a mesura que es complicà la situació sociopolítica, s’anà esmorteint aquell abrandament republicà arreu Espanya, també a les Atzavares. No sé si els iaios votaren en les eleccions del 1936, però quan el 20 de febrer d’aquell any un grapat de republicans (el franquisme en digué «hordas rojas, ateas y comunistas») assaltaren i cremaren les esglésies, alguns edificis nobiliaris i els centres de la patronal, i els iaios i els quatre fills, espaordits amb la nova, deixaren la feina al camp i a la casa per pujar-se’n al terrat a veure aquella fumaguera negra i densa que, des del poble, pujava cel amunt, ja comprovaren que la cosa anava malament. De fet, quan els tios tornaren de la guerra, un Cabirona, roín i enemistat amb el iaio, els va denunciar per haver fet la guerra amb els rojos. El tio Frasquito tingué sort, ja que les autoritats acceptaren l’aval de la seua nóvia, la tia Pepica, que militava en el Socorro Blanco i vestia l’uniforme de la Sección Femenina, però al tio Pepico se’l portaren al camp de concentració i el retingueren fins que els iaios demanaren ajut a l’alcalde pedani, qui els digué: «Durant la República, cap veí d’Alsabares patí mal; no consentiré que cap veí en patisca ara». S’entrevistà amb les autoritats victorioses, signà l’aval i el tio Pepico pogué tornar a casa. El 1955, tanmateix, feia setze anys que s’havia acabat la guerra; amb el pas del temps, els dos tios s’havien casat i tenien fills; també s’havien casat i tenien fills Teresita i Gertrudis, les dues germanes. A mitjans anys cinquanta, en una família com aquella, allunyada de la militància política, les penalitats de la guerra i la postguerra s’havien esmorteït. Bé és cert que la vida al camp era aleshores més fàcil que a les ciutats. Els iaios eren els casers de l’hort on vivien (cada any, el iaio viatjava amb tren fins Alacant i pagava l’anualitat a l’ama) i, com a tota hisenda camperola, hi havia prou quemenjar com per a no passar gana -fruites, verdures, ous, llet, carn; mancava el pa- fins el punt que durant la guerra els iaios hostatjaren una família gallega refugiada, la tia Palmira i ses filles (Digna, una d’elles, es casà amb un oficial americà radicat a la base aèria de San Javier i ens donà a conèixer saboroses novetats vingudes dels Estats Units, com ara les mitges de niló). Finalment, aquell 1955, els iaios, els fills, les nores, els gendres i els vuit nets (en faltaren dos, que van nàixer després) pujàrem amb carros a la cova de sant Pasqual a complir la promesa feta anys arrere i donar gràcies al sant perquè els tios no havien patit mal. Aquella època, en pau i amb salut, degué ser la de major felicitat familiar dels iaios, com es veu en aquesta i altres fotografies. Quan dos anys després morí el iaio i deixà la iaia viuda i sola (encara que nosaltres vivíem amb ella, ja en la casa del poble, al barri de Tripa), començà el declivi d’aquella generació, arribaren els distanciaments i les desavinences. Ja només quedem vius cinc de les díhuit persones de la foto, però aquell dia tots érem a Orito, cosa templats i somrients: la iaia, seriosa, de negre, amb els cabells marcats per la peinadora, com les dones majors solien dur-los; el iaio, xollat i una mica calb, posat de blusa i amb ulleres rodones; el tio Frasquito, amb una boina; la tia Pepica, ma comare, amb la permanent; el tio Pepico, grandot, agenollat, amb un capell a les mans; la tia Maria, amb les mans a les butxacotes del davantal; la tia Teresita, amb Gertrudin, d’un anyet, al braç; el tio Manolico, amb les mànigues de la camisa arromangades; el papà i la mama, encara joves i contents; el cosí Juan, amb mi al braç, amb un pantalonet de peto; el cosí Pasqual, amb un jupetí de llana; el cosí Francisco, amb el gaiato típic de la romeria i ulleretes de sol; els cosins Juanjosé i Dieguito, amb els pantalonets aguantats amb tirants, com tants elxanets humils d’aleshores; i, reclinada, la cosina Terefina, una xiqueta polida d’allò més. Ens mire, entendrit, i em demane perquè escric aquestes coses, quina força poderosa, irresistible, me les fa escriure. Tomàs Llorens deia que es tractava d’aquell sentiment que els romans anomenaven «pietas». Pietat filial i pietat paternal. Pietat filial envers els orígens, el que ens ha marcat i ens ha nodrit: els pares, els avantpassats, el camp, la ciutat nadiua, la llengua, les lectures. Pietat paternal envers la pròpia vida, envers els objectes, experiències i persones que hem trobat durant els anys viscuts, el desig de que alguna cosa perdure quan nosaltres ja no estiguem aquí. I escric el relat dedicat, com un deure d’amor i gratitud, a la memòria de l’avi Juan, que m’ensenyà a llegir i també potser a estimar aquestes coses; i al record dolcíssim de la mare, que ens sabé transmetre tantíssimes contalles familiars meravelloses.