Els tendals de Ruz: un furt quàdruple

Expliquem el títol: 1- Als qui caminem per la ciutat ens furten la visió del cel i els edificis, el plaer d’observar els canvis subtils de la llum i dels núvols al llarg del dia, el gust de veure la forma i el color de les cases, rajoles, ferros, pedres, enlluïts. Tot queda ocult rere unes lones que cobreixen nit i dia les vies principals del centre de la ciutat i que faran de cel-ras artificial, segons diuen, de maig a octubre, convertint l’aire lliure de la urbs en un espai reclòs, un túnel tancat.

2- A la gent que viu als edificis afectats els furten la contemplació del carrer, la gent que passa, el trànsit i el bullici de la via pública, les processons religioses i les desfilades festeres, les manifestacions socials i polítiques, els vehicles municipals; ara veuran, com a molt, unes lones blanquinoses i, més probablement, la ronya que s’acumularà a sobre; els han furtat també la llibertat de mudar-se ja que, en haver tallat la relació entre la casa i el carrer, les empreses transportistes i de mudança difícilment hi podran operar, pujar o baixar mobles i estris; segons sembla, alguns veïns afectats, contraris a la instal·lació, han passat a l’acció directa i llencen burilles de cigarreta enceses, deixant cremats puntuals en les teles; si la cosa va a més, la situació potser enutjosa: coets i carretilles enceses llençades sobre els tendals poden provocar una catàstrofe. També pot ser catastròfica la Nit de l’Albà, amb canyes, cendres, brases i el perill que suposa el llançament de focs artificials (¡considereu la despesa i les molèsties que pot suposar la feinada de llevar-los i tornar-los a posar!).

3- Als propietaris dels pisos els furten (¡ai las, la sagrada propietat que diuen defensar per damunt de tot!) el ple domini dels seus immobles ja que s’hi han establert unes servituds significatives: forats, claus, plaques metàl·liques, tensors i cables, de propietat i responsabilitat municipal, fincats en unes façanes que poden patir danys (pelats, forats, clevills, despreniments) en estar sotmeses a forces de tracció originades pel pes dels artefactes i pels moviments originats pel vent i la pluja, la dilatació i contracció dels materials, uns esforços no previstos quan foren construïdes.

4- Amb ocurrències i despropòsits com aquesta, ens furten als contribuents el que paguem en impostos: diners malbaratats en la instal·lació d’uns tendals d’utilitat escassa i de grans inconvenients; diners malbaratats en l’estipendi còmode i sucós d’uns manaires que no saben guanyar-se el jornal amb les seues decisions irresponsables. Tots sabem el que són les hores de màxima calor durant l’estiu a llocs com Elx i, si no ens falta un bull, sabem comportar-nos en conseqüència: si hem d’eixir al carrer, anem per l’ombra; i si no, ens quedem a casa, a la fresca del ventilador, l’aire condicionat o la ventilació natural creuada; si matinem, ens agrada sentir la frescor de les primeres hores del dia que baixa del cel quan arriba l’alba; si eixim allà tardet, ens agrada sentir com s’esbrava la calor a la fi de la jornada; si eixim de nit, és agradosa la frescor de l’aire. I per a minvar la xafogor, els que som d’aquest rodal, aprenguérem a arruixar els carrers, a posar-hi plantes fresques a la porta de les cases, a instal·lar tendals a les finestres, balconades i aparadors, uns tendals, però, estesos a mitjan matí i arreplegats a mitjan vesprada.

Maten mosques a canonades; inventen la pólvora; descobreixen el Mediterrani. I no és qüestió de gustos sinó de contrapesar els inconvenients i els beneficis de les mesures adoptades en una ciutat on, com arreu Espanya, la política ha pres, dissortadament, un camí on sobren xuleries, insults i agressions, i manquen serenitat, raó i sentit comú. De fet, a mi m’agrada com queden els tendals, em semblen bonics: trobe que el color beig és escaient, que el perfil de les lones, amb divisions triangulars, rectangulars i trapezoïdals, està ben dissenyat i en les hores de màxima insolació, encara que l’efecte siga reduït i puntual temporalment i espacialment, es troba un alleujament de la calor en aquestes illes d’ombra.

Però insistesc, no és una qüestió de gustos sobre formes i colors, sinó de preveure els inconvenients derivats de les actuacions pública i la necessitat que en té la gent. Aquesta inversió, tant i tant problemàtica, es podria explicar, en part, per la supèrbia i lleugeresa dels que governen el municipi (com les coloraines lumíniques de la façana de l’Ajuntament; els fanals barroquitzants de la Plaça de Baix; la tala de les palmeres del carrer de Pere Joan Perpinyà, de la plaça de Madrid i d’altres llocs d’Elx; com les nefastes plataformes úniques, un espai ara dominat per l’automòbil que suposa un perill per a la integritat de les façanes de les cases i la integritat física dels vianants; com els museus de la ciutat, tancats des de fa anys per la incúria de l’Ajuntament).

Tampoc no crec que la ocurrència siga només una mala pensada dels inquilins de la Casa Consistorial i menys ara que ja hem creuat l’equador de la legislatura i s’acosta l’any preelectoral. Tampoc no crec que els preocupe el microclima dels carrers d’Elx perquè si fos així plantarien molts més arbres d’ombra, no retallarien en forma de xupa-xup els plàtans, els ficus i les tipuanes que hi ha, no multiplicarien uns tarongerets que, pobrissons, es moren tot d’una i llevarien d’una vegada els Brachychiton populneus -bruts, inútils, lletjos- amb què inundà la ciutat un jardiner municipal d’infausta memòria.

Jo diria que aquesta idea va més enllà d’una mala pensada. Ells han vist els tendals de Màlaga i Sevilla (per citar només els més cèlebres) i han pensat que posar-los a Elx seria una manera de fer-nos més andalusos, un propòsit ferm i decidit que persegueix l’espanyolitat dels territoris perifèrics de l’Estat des de fa uns quants segles i que, pel que fa als valencians, va adelantadíssima. I així, juntament amb les romeries i festivitats andaluses implantades a casa nostra, i amb les marededéus andaluses i els passos andalusos que han proliferat a la Setmana Santa, aquests tendals fan d’Elx un lloc més andalús (fixeu-vos, però, en la mala còpia del model original: allà els tendals són dalt de tot dels edificis i aquí, al primer pis, amb l’enforfoguiment que això suposa en comparació amb aquella espacialitat). Així, doncs, veïns i veïnes dels carrers acabats d’entendalar, els convide a que reflexionen sobre la utilitat i els perjuís que aquestes lones representen per a vostès sense fer cas dels cants de sirena municipals que, endolcits, ecologics i correctíssims políticament, amaguen, com en l’Odissea d’Homer, esculls agressius i perillosos on poden naufragar fàcilment les naus de la intel·ligència.

Em jugue una orxata d’Alboraia a que aquests tendals desapareixeran aviat (no crec que s’instal·len ja el 2026, amb les eleccions del 2027 a la vista) i, deixant nafrades les façanes dels edificis, aniran a engordir un dels molts magatzems municipals on s’acumulen milers d’andròmines. Però a mesura que passen a millor vida les proclames altisonants i engolades dels regidors de torn, i els milers de fulls que he escrit sobre Elx esdevinguen més i més canònics, aquests seran, en la memòria de la ciutat, «els tendals dels rucs».