L’última classe d’Enric Balaguer

Deia l’escriptor de la Safor Josep Piera que “els mestres no moren mai del tot: el seu mestratge perdura en la paraula que ens han deixat, en els camins que ens han obert i en la manera de mirar que ens han ensenyat”. Al seu temps, Joan Fuster afirmava que “els mestres que compten no són mai substituïbles: ens deixen una manera de pensar, i això ja no ens ho pot prendre ningú”. Totes dues les faig meues per intentar fer-vos entendre l’empremta que m’ha deixat, com també a molts amics i col·legues de la Universitat d’Alacant, els anys compartits, primer com a alumnes, després com a docents i investigadors, Enric Balaguer. Aquest dijous passat sentíem la seua última classe, la darrera ocasió de veure la seua interactuació amb un alumnat àvid de coneixement i que rebíem una lliçó de la interrelació entre l’art i la literatura.

Enric va saber inserir en el nostre pla d’estudis del Grau de Filologia Catalana unes matèries que ha guiat en els últims anys sobre la creació literària i el diàleg fructífer entre les diverses arts. Com bé ens va dir, “el que un ensenya és el que no sap”, un exemple d’humilitat i de reconeixement d’un viatge que va iniciar fa 41 anys i que ha format una bona part del professorat de valencià del nostre sistema educatiu. Tot parafrasejant Joan Fuster, Balaguer afirmava que “la literatura o parla de la vida o no serveix per a res”. Perquè amb la seua anàlisi de la contemporaneïtat, hem aprés la importància d’aquesta disciplina per a entendre un món que no sempre és fàcil de comprendre. Així, va parlar-nos de la col·laboració entre escriptors i artistes plàstics, de modernistes com Santiago Rusiñol, d’avantguardistes com Joan Salvat-Papasseit, d’escriptors i artistes internacionals com Kafka o El Bosco, una hora i mitja de dissertació farcida de referències dels qui han estat protagonistes de les reflexions acurades del mestre.

El mestratge dels savis, especialment aquells que es jubilen, continua viu en les generacions que han influït, en el coneixement compartit i en la manera d’ensenyar que ens han deixat. El mestratge autèntic té una dimensió que supera el temps i la presència física: es perpetua en la forma de raonar i d’interpretar el món que ens han transmés. Amb un talant obert i afable, Enric sempre ha estat un model de referència per a entendre el món acadèmic. Lluny de jerarquies i esquemes rígids de poder, el treball en equip, el fet de compartir les dèries conjuntes de la interpretació dels textos literaris contemporanis, han estat la seua base durant la seua dilatada trajectòria. Un col·lega generós, bondadós, pròxim en el moment que qualsevol de nosaltres necessitava una conversa informal o una digressió específica dels molts dels temes que l’apassionen: la literatura autobiogràfica i la interrelació entre les diverses literatures i els seus productes artístics.

De la seua mà vam conéixer en directe escriptors, des de Josep Palau i Fabre a, més recentment, Manuel Baixauli. A través de les seues classes vam entendre la importància d’una literatura que desconeixíem o que pensàvem que estava pràcticament morta. Perquè amb la passió que transmitia en cada classe, en cada xarrada o en cada article de la seua investigació, enteníem que hem d’omplir-nos d’orgull d’una cultura que havia arribat a una època daurada durant el segle XV però que en l’època contemporània s’anivellava amb les literatures de la resta del món. A més, com a exemple de vitalitat, ens ha oferit una trajectòria paral·lela com a creador, amb l’assaig com a gènere preferent de la seua dedicació. Paper reciclat (1995), Ressonàncies orientals (1999), Constel·lacions postmodernes (2015), són, entre altres, llibres de capçalera per qui vol entendre l’evolució del nostre pensament i la seua interacció amb la societat. Per proximitat i complicitat, he de destacar El llibreter Mendel i altres relats (2022) i La casa que vull (2009). En el primer, trobàvem un conjunt de contes on la realitat i la ficció es confonen, on era fàcil de localitzar referències de la immediatesa de l’autor. En el segon, que va rebre el premi Ciutat de Tarragona d’Assaig, ens aporta una visió excitant de qui es rebel·la contra la mediocritat i la superficialitat. Em quede amb un dels seus aforismes titulat “Contra la banalitat”: “Escriure desperta la sensació –potser la dèria– de poder transcendir la banalitat”. En definitiva, escriure per viure, per fer perviure el fil conductor que ens aporten els grans mestres. Gràcies, Enric, per tot el que ens has donat i que continuaràs oferint-nos.