Altamira, modern cine amb 50 anys d’història

En l’exposició sobre la història i antecedents del Cineclub Luis Buñuel a Elx, i que ens va ocupar del 16 de gener al 23 de febrer de 2025 en la precària i desaprofitada sala de la Llotja en la seua excel·lent ubicació de la Plaça de Baix, es va mostrar un recorregut pels cines que havien ofert la seua pantalla per a convertir en infatigable la labor cinèfila dels espectadors que van decidir organitzar-se el 1973 per a fugir de la imposició dogmàtica de les cartelleres. Un itinerari que començava en la Peña Madridista, on va germinar la llavor de les conegudes com Semanas de Orientación Cinematográfica que organitzava la Caja de Ahorros del Sudeste de España, fins al cine Odeón en l’actualitat, passant pel cine Avenida (juny 1973 - gener 1976), el cine Ideal (febrer 1976 – desembre 1981), el cine Alcázar (gener 1982 – octubre 1985), el Capitolio (novembre 1985 – desembre 1994) i l’Aula de Cultura de la CAM (març 1998 – juny 2023), després d’una breu incursió en la primera etapa comercial de l’Odeón (gener 1995 – febrer 1998).

No obstant això, també va haver-hi un cine que va ser molt important en l’evolució i consolidació del Cineclub en els anys 80, el cine Altamira, encara que l’ús de la seua pantalla va ser efímer. Només el dimarts 13 de març de 1984 quan va acollir una projecció especial per a celebrar la inauguració del Bingo Cineclub Luis Buñuel – Sala Altamira, una col·laboració que a priori pot resultar estranya, un bingo amb el nom del cineasta espanyol més important de tots els temps que dona nom a una entitat creada per a la promoció de la cultura cinematogràfica a la ciutat. Quan a principis de la dècada, els empresaris, i socis en diversos negocis, Vicente Espadas (propietari del cine Altamira) i Vicente Coves (membre de la junta directiva del Cineclub) van decidir obrir un bingo en un dels locals comercials de la seua propietat, era imprescindible l’explotació des del si d’una entitat dedicada a la cultura, d’acord amb l’Orde Ministerial del 9 de gener de 1979.

La proposta al Cineclub va sorprendre, però els directius, amb Jaime Gómez Orts, Julián Fernández, Jaime Brotons i Vicente Pérez Sansano al capdavant, van comprendre que el bingo seria la solució al deute que se sumava a les contínues alces en els preus de lloguer de les pel·lícules i les sales, i que abocava a una nova pujada de les quotes per a mantenir econòmicament el Cineclub. De no fer-ho, sense una altra alternativa, es desembocaria en la rebutjable programació de pel·lícules que no tingueren la importància cultural i social pròpia d’un cineclub i que, al seu torn, suposaria la pèrdua de socis joves, estudiants i modestos aficionats convertint l’associació en un club estancat, amb la por que lògicament li entrava a la directiva per la pèrdua del grau d’acceptació, «lo que haría inviable nuestra continuidad popular», en les crues paraules de Gómez Orts, enviades a la delegació provincial del Ministeri de Cultura per a recaptar la seua ajuda. D’acord amb el que s’establia en el Butlletí Oficial del 24 de gener de 1979, l’Estat podia autoritzar el Cineclub per a crear un bingo per estar legalitzat feia més de 3 anys.

Davant la futura relació contractual que podria començar, la situació de Vicente Coves en la junta es va fer més complicada fins al punt de renunciar. Abans de tenir tots els papers en regla, es va decidir sotmetre tal important decisió de la directiva a la ratificació dels socis, convocats a una assemblea extraordinària per al divendres 9 d’octubre de 1981, en la qual van oferir el seu suport unànime segons consta en l’acta de la reunió que va precedir a la sessió d’una pel·lícula en la qual el títol descrivia a la perfecció la voluntat d’aquells membres de la junta obligats a fer el que, legalment, fora a la seua mans per a mantenir el Cineclub, «Con mucho cariño» (Gerardo García, 1978). El bingo va ser una ajuda imprescindible per a la salut financera del Cineclub fins el 1996, en un moment especialment crític per a la indústria del cinema i, per tant, per a associacions com el Cineclub, que patia una fugida de socis.

Aquell any els propietaris del Bingo Altamira es van dirigir al president per a plantejar la cessió de titularitat de la sala de joc. El Cineclub ja no era necessari en tant que la Generalitat Valenciana va modificar el 1990 la llei del joc de manera que qualsevol empresa de servicis podia ser titular d’un bingo. Després d’una dura negociació per a rebre una contraprestació, el Cineclub va salvar un altre escull per la venda dels drets d’explotació de la sala del Bingo Altamira, un nom que també té una certa peculiaritat en associar-lo a eixa activitat lúdica. Tot semblava indicar que el nom del nou cine s’havia associat al barri que havia pres impuls a partir de l’arrancada de la construcció del pont del Palau dels Altamira el 1959, però realment hi havia altres motius.

El cine del carrer Jorge Juan es va inaugurar el 5 d’abril de 1975 sota la designació d’Altamira per l’astúcia de l’exhibidor Espadas de manera que apareguera en els primers llocs de les cartelleres (per orde alfabètic) en triar el nom del carrer d’Alacant on tenia l’oficina, el carrer de l’historiador Rafael Altamira, cognom que tenia un cert arrelament popular a Elx. Va ser fa ara cinquanta anys, una efemèride que se’ns ha passat davant altres urgències recents entorn del patrimoni i la història il·licitana, perquè el cinema ja no és present als nostres carrers, en les nostres vides. De fet, encara que a principis dels anys 70 el cinema continuava sent un reclam per si mateix, la construcció del cine Altamira havia d’anar aparellada a la rendibilitat immobiliària del solar on es va decidir situar, una gran parcel·la en l’immens solar que va deixar la fàbrica de calcer de la Viuda de Pérez. Les dimensions de la superfície a ocupar en la cantonada d’una important via com l’antiga carretera d’Asp permetia la coexistència dels dos usos urbanístics, com ja havia ocorregut amb El Palacio del Cine, tant propet.

Encara que el nou cine no necessitava de façanes prominents, no per això anava a renunciar a la monumentalitat de la sala, malgrat quedar tancades en un recinte comercial, compartint edifici amb vivendes, dins d’un volum únic. Només van quedar en l’evolució de la tipologia arquitectònica les àmplies vidrieres i els neons sobre una tímida marquesina. El Palacio del Cine havia instaurat a Elx un model atractiu per a l’interés immobiliari que reduiria la presència urbana dels edificis dedicats a espectacles a partir d’eixe moment. Tal vegada per això es va encarregar el projecte de l’edifici al mateix arquitecte, el valencià Miguel López González establert a Alacant i exponent del moviment modern a la província amb obres tan simbòliques com l’hotel Gran Sol o l’edifici La Adriática, i el llegat de la qual es pot descobrir en l’exposició «Miguel López González, 1907-1976: Más allá de los archivos», en el Col·legi Territorial d’Arquitectes d’Alacant, comissariada per Justo Oliva, Andrés Martínez i Mercedes Carbonell. En l’edifici del cine Altamira va aconseguir unes façanes depurades amb línies horitzontals que convergeixen en una cantonada que es va fer molt popular, encara que les instal·lacions inherents al cine van ser responsabilitat d’Alemañ Ingenieros.

En un moment en què el patrimoni d’Elx és protagonista per la solsida i la demolició d’edificis emblemàtics d’un catàleg ferit i exhaust per la pressió immobiliària i la desorientació municipal, és de celebrar el llegat dels arquitectes que van ajudar a construir la ciutat que hem viscut.