Bullying, supèrbia, un jaquetonet groc

¿Com anàvem a conèixer a Elx els primers anys seixanta l’anglicisme «bullying» ni el que significava «assetjament escolar»? Tanmateix, sabíem bé el que era perquè ho patíem en carn pròpia. Ara ho defineixen com «l’acció de sotmetre un company d’escola a un maltractament físic o psicològic sistemàtic i continuat que pot provocar-li problemes físics i psicològics» i els mass media se’n fan ressò com d’una cosa abominable -i ho és, i molt-; però aleshores no se’n parlava i els xiquets dèbils i apocats ens ho havíem d’empassar com podíem i buscar recolzament en l’estima dels nostres.

Aquell any, la mama s’havia comprat un jaquetonet d’hivern groc, mesaïna tirant a carabassa, la tela del qual tenia un tacte vellutat, com de pell de préssec, que es cordava amb uns passadors de fusta de forma doblement troncocònica que s’introduïen en unes nugassetes semblants a les que portarien les trenques que es popularitzaren dècades després. Però la mort sobtada de l’avi Joan aquell mateix any marcà la família, i la mama, la iaia, ties i oncles hagueren de dur dol rigorós durant cinc anys.

Veig encara aquells vels i mantells negres de gasa fina, gairebé transparents, amb què les dones es cobrien el cap i l’espatla durant el primer any de dol, i també la tètrica operació de tintar de negre tota la roba en unes calderetes comprades a propòsit (no es podien fer servir gavetes, còssils i llibrells de fer la bugada, car quedarien tacats) on es diluïen, amb aigua calenta i sal per a fixar el nou color, les bossetes de tint en pols que es compraven a la Drogueria Vella del carrer del Salvador (la Mitja Figa, que vivia al nostre carrer del barri de Tripa, tenia una petita drogueria, però a penes si venia sabó i colònia a granel). La mama i la iaia removien amb pals, infatigablement, la barreja d’aigua, tint i vestits per a matar els colors cridaners i fer-los esdevenir negres, encara que amb l’ús i la suor anirien prenent una tonalitat iridescent, lleugerament violeta, com la tinta xinesa negra diluïda en l’aigua.

El jaquetonet groc sense estrenar, però, no anà a parar en aquelles calderades de tint. La mama degué pensar, en un d’aquells raptes de vitalitat, lucidesa i sentit econòmic que tenia, que era massa nou i bonic per a tenir una fi tan trista i el desà al fons del mundo, on guardava la roba que no féiem servir en una temporada.

Passaren els anys, la família mantenia el dol, jo havia crescut i una tardor, la mama, que havia estudiat Corte y Confección, que havia fet de modista quan era fadrina i que solia pegar uns puntets a la roba feta malbé, com era costum a les famílies d’arrel obrera i camperola, decidí apanyar-me aquell jaquetonet per anar a l’escola l’hivern següent.

L’escola era l’Acadèmia Lyceum, un dels centres privats que muntaven els mestres en pisos o plantes baixes una mica grans, locals exempts, sense envans, com magatzems, omplerts amb taules amples i bancs llargueruts, amb un retrete al corral o la galeria, una pissarra i la taula del mestre. Aquelles establiments suplien l’escassedat d’escoles de cagons de l’Estat o del Municipi, escoles públiques situades, tanmateix, en locals tan obscurs i sòrdids com els de les privades, excepció feta de les Escoles Graduades, l’únic centre escolar «modern» d’Elx, construït els anys vint i derrocat els anys noranta.

L’edifici de planta baixa i pis de l’Acadèmia Lyceum fou derrocat abans, els primers anys setanta, com a conseqüència de l’obertura del carrer de l’Àngel, una de les extremes i continuades agressions patides per l’Elx antic. Però els primers anys seixanta, el Raval de Sant Joan mantenia encara el traçat medieval dels carrers i la tipologia de les cases, i un dia d’hivern deguí seguir el mateix itinerari que feia cada dia per anar a l’escola (carrers d’Espí, de la Maredéu de la Soledat, del Fossar, de la Maredéu de la Llet, de l’Abadia) amb la novetat de dur posat el jaquetonet groc que m’havia arreglat la mama i que em donava una sensació agradosa d’escalfor, augmentada pel tacte vellutat de la tela, en les hores inhòspites del matí, a través d’aquells carrers de terra, sense empedrar ni asfaltar encara, per on passava cada dia amb un contingut temor dels gossos del veïnat.

No recorde el meu estat d’ànim, però devia anar content, pagat, amb aquella alegria incerta i efímera, envoltada de foscúria, de la meua infantesa. Els altres xiquets de l’acadèmia vivien pels mateixos barris, uns barris pobres, camperols i proletaris, allunyats del centre burgès, amb gent desimbolta, cridanera i desvergonyida; tindrien entre cinc i deu anys i els sentia diferents de mi, del meu tarannà pacífic, introvertit i fràgil, del meu caràcter i el meu posat febles, del meu gust per les imatges i per la lletra impresa. Aquells brètols s’insultaven a crits i es barallaven a pedrades per les vessants de la rambla, eren incapaços de saber-se la lliçó i es reien del mestre i dels pares. Ho entenguí millor quan, ja adult, trobava pillards semblants: carn de canó, de fàbrica, d’heroïna o d’automòbil.

He oblidat els detalls, però sé que el dia que vaig arribar a l’escola amb el jaquetonet groc, els xiquets es van riure de mi. De bon segur que tant el meu posat com aquella delicada peça de vestir els devia fer estrany i ridícul, car no s’adia amb la seua vestimenta de xiquets pobres i ravalers: jaquetes velles, camises apedaçades, pantalons curts amb tirants de goma.

Vaig tornar a casa compungit i plorós, amb un odi profund cap aquells bandarres i amb una rancor incipient envers el jaquetonet que tant m’havia agradat pel matí. Quan ho sabé la mama, menyspreant els malfactors, sense alterar-se ni pensar-s’ho, em digué un conegut refrany, nou per a mi: «Envia-los a pastar fang: ande yo caliente y ríase la gente»; ho digué en castellà, com començava a ser habitual en aquell poble on començàvem a perdre el valencià. Curiosament, el consell matern fou efectiu i vaig seguir gastant orgullosament aquell jaquetonet groc fins que es feu vell i la mama el degué aprofitar per a fer draps de torcar les cames.

Recorde el sentiment de menyspreu que, arran d’allò, vaig sentir envers els nois de l’acadèmia quan tornaren a fer-me burla, mentre mentalment em repetia, com una jaculatòria salvífica, les paraules de la mama. Començava a saber la importància de les coses que tenim cadascú, poques o moltes, senzilles o complexes, que cal valorar i estimar; aprenia com pot ajudar-nos a sobreviure aquest sentiment humà que barreja supèrbia, orgull i amor propi. Potser començava a entendre l’aspecte positiu que l’idioma atorga al mot en qualificar admirativament quelcom de superb o en dir que una cosa és l’orgull d’algú.

Als anys seixanta a Elx no sabíem de psicòlegs ni de Black Power ni de Gay Pride, però els nens i els adolescents que fórem vam haver d’aprendre a sobreviure, a fer servir com a mecanisme de defensa, encara que pogués despertar recel i aportar-nos solitud, la supèrbia, l’orgull, l’estima cap a nosaltres mateixos: calia tirar endavant en un món hostil i vulgar que no ens acceptava i ens agredia per considerar-nos diferents.