Art poètica 1/2

El terme "art poètica" designa una composició on un escriptor parla del seu concepte de la poesia (o la literatura), bé en general, bé referint-se a l'obra pròpia, bé amb intenció didàctica. Com diu Viquipèdia, no sense banalitat, "en una art poètica, el poeta retira la cortina per un moment i permet al lector fer una ullada sobre el seu art, articulant les seues respostes a les preguntes eternes '¿Què és la poesia?' '¿Què pot i deu fer?' '¿Com i perquè escriuen els poetes?'". Bé, això de "ser poeta" sempre m'ha semblat una futilesa romàntica, engolada i banal: tots i ningú ho som, de poetes). Com ens ensenyaren Fuster i Estellés, em sembla millor parlar humilment de "qui fa versos". Deixant, però, de banda, aquesta qüestió, des d'Aristòtil i Horaci fins els nostres dies, tots els que hem "fet versos" hem escrit alguna poètica per "alçar el vel" que sol embolcallar púdicament el poema. Entre els moltíssims exemples possibles he triat uns decasíl·labs meravellosos de Borges ("El Hacedor", 1960): "Ver en el día o en el año un símbolo / de los días del hombre y de sus años, / convertir el ultraje de los años / en una música, un rumor y un símbolo, // ver en la muerte el sueño, en el ocaso / un triste oro, tal es la poesía / que es inmortal y pobre. La poesía / vuelve como la aurora y el ocaso. // A veces en las tardes una cara / nos mira desde el fondo de un espejo; / el arte debe ser como ese espejo / que nos revela nuestra propia cara. // Cuentan que Ulises, harto de prodigios, / lloró de amor al divisar su Itaca / verde y humilde. / El arte es esa Itaca de verde eternidad, no de prodigios."

Jo he escrit quatre poètiques durant el mig segle que he practicat la versificació conscientment i entregada (del 1969 al 1974, en castellà: un temps iniciàtic; del 1974 fins 2025, en català). Les quatre han quedat integrades en la meua "Obra poètica". La primera és del 1977 i me la demanà E. R. Bernabeu per a "Migjorn", aquella memorable antologia de poemes fets al sud valencià. Una altra responia a una enquesta de la revista "El Temps" ("Perquè escric en català?", 1985). A cap de les dues, però, hi havia massa implicació personal.

Més compromesa fou la poètica que vaig escriure per a "La nueva poesia catalana" (Plaza y Janés, 1984), reproduïda a la revista "Els marges", on explicava que "l'objecte de la meua poesia vol ser l'esdeveniment personal i vital, quotidià o extraordinari, el món visible i tàctil, els records i les absències. Tot plegat entès com una experiència irrepetible, com a font de coneixement i com origen del llenguatge. Es tracta d'una poesia que intenta narrar, exposar fets, contar històries o sensacions, i fer-ho d'una forma bella i exacta, val a dir, útil. Una cosa poc novedosa i que s'apropa als llocs comuns sobre el tema. Crec que tot ha estat dit ja i que solem repetir, amb variacions, temes i formes. M'agrada treballar la matèria del llenguatge amb una intenció, diguem-ne, realista, no exempta d'un cert simbolisme. I a poc a poc m'he allunyat de les avantguardes i els textualismes que en algun moment m'interessaren. Amb la meua literatura pretenc emocionar i m'emociona intentar-ho i aconseguir-ho.

"Pel que fa a la tècnica, generalment comence el poema prenent notes soltes en fulls dispersos quan em venen al cap; o, més sistemàticament, escrivint el diari. En tot cas, com si fossen fitxes per a escriure un assaig o el resultat d'un dels brain-stormings dels anglòfils que ens ensenyaren a l'Escola d'Arquitectura. Després, mire d'aplicar-los ordre i tècnica, les agrupe temàticament, els busque -si no en tenen ja- metre i mesura. Faig esborranys successius -mai a mà; abans, a màquina i des del 1987 amb ordinador, procurant guardar alguna mostra impresa del procés- que després talle en tires, enganxe amb cel·lo, i en forme unes curioses fulles de paper trossejat, ondulants, com serrells, que diverteixen molt les meues amistats. Els estudie, els ordene, passe a net l'últim esborrany i faig les últimes correccions. Amb tot, mai no he tingut originals acabats, excepte quan he donat un text a la impremta. Quan puc, corregesc encara sobre les proves i sobre el llibre imprés. Mai no considere tancat un text, i poemes publicats en revistes han estat uns altres en aplegar-los en un llibre, i molts d'aquests, encara, són ja uns altres a hores d'ara: certament, de vegades faig coses que em desesperen quan les trobe fetes pels autors que estime."

També fou explícita l'altra poètica, "Aquell 25 de juny del 1963", escrita per a la Biennal de València del 2001 ja en un temps verbal passat: "Per què escrivia versos? Per què escrivia? Per a que escrivia? Per què versos? En les hores d'escriptura, però, sobretot, en les hores de silenci, m'he interrogat sovint sobre la motivació que em duia a agafar un estri d'escriure i grafiar maldestrament unes paraules inicials, un primer balbuceig sobre el paper i, posteriorment, estar hores i hores avorrides, doloroses, entretingudes, divertides, estèrils, fèrtils, davant d'un poema a mitjan fer. De vegades sentia que escrivia per a mi mateix, sense preocupar-me pels demés; de vegades era com sentir-me posseït pel déu que em donava les paraules i l'emoció justa; però també sentia que quan els meus poemes, arrossegant trossos de la meua vida, deixaven de ser privats i esdevenien públics, la meua veu podia esdevenir la dels altres. Però això no podia ser tot i, a més de buscar dins meu, he mirat les explicacions que han donat autors que valore.

"Sábato dóna un consell que he procurat aplicar sempre: 'No escriure ni un sòl mot sobre un tema que no t'obssessione'. Pasolini dóna una altra clau: 'Només l'estimar importa, no l'haver estimat'. Comadira parla de l'enyor com a motor de l'escriptura poètica. García Calvo planteja el plany pel que s'ha perdut i també la doble utilitat de la cançó del presoner, que fa més lleugera la presó però també l'evoca. En García Calvo hi trobí la nostàlgica angoixa que jo sentia per quelcom que havia passat relacionada amb la impossibilitat que això passe: 'Se nos tiene enseñada una jerarquía, a la que desde el vulgo al filósofo parecen someterse; la posibilidad de algo tiende a su realización, y en su realización, por tanto, se cumple su posibilidad. Puedes tratar de razonarle al vecino airado: «¿No sientes que tú mismo lo estás diciendo?: ¿no ves que el hecho de que haya sucedido impide ya sin más que pueda suceder?; ¿que si ese plato se te ha caído de la mano y se ha estrellado contra las losas, es imposible que pueda ese plato caérsete de la mano y estrellarse contra las losas?» «Pero era posible, ¿no?» «Era tal vez, amigo mío: ¿quien lo sabe? Pero eso es ya otra cuestión». Pero será seguramente inútil: él seguirá creyendo en lo que está mandado, y sospechando que estás jugando con las palabras o diciéndole locuras.'"

(continuarà)

Nota bene: els textos citats es troben inclosos al llibre

"Per a saber d'amor. Obra poètica" (Adia, Mallorca, 2025)

Suscríbete para seguir leyendo