L’Ajuntament Nou (1/2)

Un lector em planteja si no hauria estat més convenient per a la imatge de la ciutat haver deixat sense construir, com un mirador obert, l’extens solar que quedà a ponent de la plaça de la Fruita quan es derrocaren (1965-1975) els antics edificis que hi hagué (entre ells la Cort del Justícia i la Troneta de vendre l’aigua de la Séquia Major), en lloc d’alçar un edifici tan potent i compacte com l’Ajuntament Nou que tenim ara, obra política de l’alcalde Diego Macià amb projecte de l’arquitecte municipal Julio Sagasta. La meua resposta fou immediata i contundent: «No, de cap manera; aquí devia anar-hi un edifici i no era convenient deixar el solar com espai lliure». El meu raonament partia d’un dels principis universalment acceptats en l’urbanisme des de fa dècades com estratègia de conservació de les ciutats antigues: mantenir-hi al màxim tant les edificacions com la trama urbana. La conclusió del meu amic, sensible a l’esdevenir de la ciutat però amb mentalitat de promotor immobiliari, fou, al marge dels meus raonaments culturals, que «la pela és la pela» i que no es podia deixar perdre el valor monetari d’un solar tan sucós com aquest.

Jo, tanmateix, em vaig quedar pensatiu i encara que tornar la vista arrere pot semblar inútil i fins i tot, segons com, contraproduent, en ocasions comparar el que efectivament s’ha fet (o desfet) a la ciutat i el que es podia haver fet (o s’hauria d’haver fet) pot resultar útil per a formar-se opinió dels afers urbans actuals i prendre decisions escaients; així que vaig reconsiderar la meua afirmació i vaig rememorar la llarga i enrevessada història d’aquest edifici (i d’aquest solar), coneguda per mi a través de llibres, arxius i pel meu càrrec d’arquitecte municipal (1980-1995), però també gràcies al notable recull de dades recopilat per Gregorio Alemañ al seu treball sobre la Vila Murada («El Mercado Central», 2012).

Cal fer una precisió: el nom exacte d’aquesta intervenció fou «Ampliació de la Casa Consistorial». Tanmateix, he optat per parlar d’Ajuntament Vell i d’Ajuntament Nou, d’una banda, perquè l’ampliació està plantejada com un veritable edifici nou adherit al vell; i, per altra banda, per la tradició local (pròpia de poblacions poc cosmopolites, no exageradament grans) de denominar «nou» un establiment que ve a ampliar-ne o substituir-ne un altre de preexistent («vell»); així, entre nosaltres, Pont Nou / Pont Vell, Pescateria Nova / Pescateria Vella o Cementeri Nou / Cementeri Vell.

Que l’extens solar delimitat per la Casa Consistorial, el carrer del Salnitre, la plaça de la Fruita i un desmesurat edifici de vuit plantes alçat al recer de l’especulació urbana promoguda pel franquisme amb el Pla General del 1962, un solar absolutament cèntric i clau per a la definició i el completament de la Vila Murada, havia de ser de propietat pública era una idea que estava en l’ambient municipal des dels anys setanta i jo diria que fou degudament mantinguda per l’arquitecta municipal Pilar Amorós (bona deixebla de l’alcalde Quiles Fuentes) amb la fermesa que caracteritzava les seues opinions. Aquell solar (on hi havia hagut diverses edificacions des de l’Edat Mitjana) acabà (no sé com) en mans de la Caixa d’Estalvis Provincial que el 1982, amb projecte de l’arquitecte Juan Boix Matarredona, plantejà edificar-lo amb el volum desmesurat (permés pel planejament) de l’edifici d’habitatges veí, instal·lar-hi una de les seues oficines bancàries i serveis culturals i vendre la resta a l’Ajuntament per a oficines municipals. El projecte (una broma neoveneciana i high-tech pròpia de qui mai es maridà amb l’arquitectura com a fet cultural i cívic) feia riure i la proposta quedà bloquejada amb la consideració negativa i unànime dels serveis tècnics municipals. La Caixa veié clarament la situació i oferí el solar a l’Ajuntament, que (sempre àvid, sempre pèrfid, alguna vegada sensat) el comprà de bona gana.

I aquí s’inicià un debat estèril i contraproduent dels que s’han desenvolupat a Elx de manera constant, amb ribets polítics i tècnics íntimament barrejats. Contra els que defensàvem la construcció en aquest punt d’un Ajuntament Nou que evitàs (encara que fos en una mínima part) la dispersió pels voltants de la Plaça de Baix dels serveis municipals, conservant, naturalment, la relació regidors-funcionaris, sorgiren veus que proposaven que l’Ajuntament Nou es construís allunyat del Vell, per l’Avinguda de la Llibertat o pel Parc Esportiu. Un debat expressat, com sol ser habitual entre nosaltres, d’una manera visceral i amb pocs arguments de pes. Intervingué fins i tot el Consell Valencià de Cultura manifestant que no es podia afegir un edifici nou a l’edifici antic, encara que aquest dictamen (no vinculant i poc fonamentat) degué estar promogut per Rafael Ramos Fernàndez «pro domo sua», ja que a la vegada s’hi proposava «desmuntar» la façana barroca de l’Alcàsser de la Senyoria per a traure a la llum la (inexistent) façana medieval (un altre debat ben pelut d’aquests anys).

La controvèrsia sobre la ubicació de l’Ajuntament Nou es mantingué des dels primers anys vuitanta fins els darrers anys noranta. I no es resolgué fins que l’alcalde Diego Macià es deixà convèncer (si és que no ho estava ja) de que el lloc històric, funcional i polític adequat era aquí mateix, a la vora de l’edifici del segle XV, i no en cap altre lloc. Jo supose que aquell alcalde (que era demoníac, però no bovo) veié la conveniència de fer l’obra per a donar una imatge contundent i de qualitat (Sagasta ja havia demostrat que sabia fer bona arquitectura) del seu despotisme. I hem de reconèixer que, amb les limitacions que veurem, fou una decisió encertada per a la ciutat i per a la institució.

Mentrestant, en l’interval dels quinze anys que van del final de Ramonet al Dieguisme avançat, passant per l’alcaldia de Manolo, ja amb el solar de propietat municipal, continuaren la controvèrsia, els projectes d’arquitectura i les modificacions del planejament urbanístic. Als periòdics de 1986 i 1987 es poden veure les opinions dels partits polítics que aleshores tenien representació en el Consistori i dels que aspiraven a tenir-ne en les eleccions municipals properes. El 1982 jo vaig dibuixar un esquema volumètric contraposat al projecte de la Caixa. Tanmateix, Ella no n’estava convençuda (res del que fèiem els demés la convencia, la qual cosa tingué conseqüències nefastes per a la ciutat) així que es convocà un concurs (1985) que fou guanyat per l’equip de catalans radicats a Elx Antoni Fernández i Antoni Grau, dos arquitectes solvents que aleshores feien el magnífic centre social de Carrús (1986-1990), un dels dos únics edificis d’Elx (l’altre era el Conservatori Municipal de Música en l’Hort de la Torre, 1981-1984) seleccionats per a l’exposició «Arquitectura de los ochenta» organitzada per l’IVAM (1991). De fet, el projecte guanyador fou l’únic presentat al concurs: una fallida memorable. Aquell era un bon edifici, però d’una volumetria descomunal, amb un aparcament més descomunal encara, que hauria malmès greument la Vila Murada i la Rambla, però que fou condemnat pel regidor Manolo Ortuño (aliat amb el PSOE local que no li’n passava una a l’alcalde Manolo Rodríguez) quan el batejà (i no sense raó) com el «adefesio», una paraulota que aquella bèstia desbocada de la política degué trobar en algun diccionari, que féu servir contínuament (salivant amb abundància, com solia fer) i que aconseguí soterrar l’edifici dels Antonis i fer que per uns anys no se’n parlàs d’Ajuntament Nou ni en aquell solar ni en cap altre, fins que Diego Macià reprengué el tema el 1997.

(Continuarà)

Suscríbete para seguir leyendo