El Museu de l’Aigua i el patrimoni hidràulic

A partir del 20 de desembre es podrà visitar el Museu de l’Aigua d’Elx, instal·lat al Molí del Real. Quant a la conveniència de dotar la ciutat d’un museu dedicat a l’aigua, la iniciativa ha estat reiteradament defensada en diverses tribunes de premsa i a les xarxes durant anys i panys per part nostra. Així, doncs, a falta d’una valoració definitiva, celebrem el pas fet. No podem pronunciar-nos encara sobre el contingut; ho farem més endavant, tot i que sospitem que el lloc triat per acollir-lo només permet una representació modesta.

Com hem dit, s’ha insistit sovint que Elx es mereix un museu de l’aigua, vinculat amb activitats als centres educatius i a tota la ciutadania, perquè es prenga consciència d’aquest recurs imprescindible i escàs –i aliè en la major part, al nostre terme municipal. A més a més, aquest museu l’imaginem lligat a l’abundosa arquitectura hidràulica històrica que ha quedat preservada –i en la part principal encara en ús– en el terme. D’això parlarem, de l’arquitectura hidràulica.

Sembla que aquest és l’aspecte que més costa d’abordar per al governant local: la protecció del patrimoni, en particular del que ens ocupa ara, l’hidràulic. No és cap novetat afirmar que es troba en situació precària en la majoria dels casos i que lluita per una protecció urgent que no es materialitza.

Rememorem exemples familiars. L’arribada de les aigües dolces al nucli urbà va suposar un salt important. Cal destacar dues fites històriques àmpliament conegudes: les conduccions d’aigua des d’Asp, promogudes pel bisbe Tormo (1789), i les canalitzacions d’aigua de les fonts de l’Alcoraia (1901) fins a Elx. Sobre l’estat actual de les primeres obres, remetem la persona interessada al treball de Felipe Mejías i Gonzalo Martínez, publicat a La Rella, 2025; i, pel que fa al segon cas, a l’article de Jaime Frau a la mateixa revista del 2004.

Tanmateix, deixant de banda aquests treballs, és suficient fer un recorregut pels traçats respectius per conéixer el (mal) estat de les infraestructures esmentades. L’aspecte d’abandó que mostren no parla bé de nosaltres. En la conferència dels dos primers autors, del proppassat dia 13, van evidenciar reiteradament que, a Asp, sorprén la manca de cura de les infraestructures arqueològiques del terme d’Elx.

A falta d’altres aigües de millor qualitat, en el passat han jugat un paper clau les aigües salabroses o d’avingudes del riu-rambla del Vinalopó. Mencionar la Séquia Major, Marxena, Antisequía i els assuts dels Moros, de l’Argamassa i dels Comuns és fer referència a l’aprofitament de les aigües que discorren per la rambla des de temps llunyans. Aquestes actuacions han generat un conjunt de preses, aqüeductes i una extensa xarxa de sèquies i partidors, que cusen tot el Camp d’Elx d’un extrem a l’altre. Després vingueren altres comunitats i sistemes de reg. La desprotecció i les nafres que el pas del temps els causa són, malauradament, l’única característica que comparteixen tots aquests elements.

Però, com molts farien evident d’immediat, el patrimoni hidràulic no es limita al que hem referit; per descomptat, també cal incloure el pantà, les basses, els aljubs, les mines (qanats) i les conduccions del nord del terme; també la infraestructura de subministrament d’aigua de l’estació del ferrocarril, de la qual encara se’n conserven algunes referències, etc.

El Museu de l’Aigua hauria d’anar acompanyat d’un pla ambiciós de protecció de les infraestructures arqueològiques lligades a l’aigua. Per això, demanem actuacions urgents per protegir i fer visible aquest patrimoni del municipi, perquè ens parla dels esforços que les generacions anteriors van esmerçar per aconseguir que unes terres que no ofereixen res de franc, i encara menys aigua dolça, esdevingueren habitables. I aquesta lluita per l’aigua ve de lluny, per imperatiu del medi, i continua en el present. La desmemòria actua negativament sobre les persones; la conservació i divulgació del patrimoni cohesiona i dignifica els pobles, els vincula al passat i els projecta cap al futur des d’un present digne. Mentre no es facen aquestes actuacions, el record i l’homenatge al treball dels nostres avantpassats per enriquir l’assentament en el municipi d’Elx serà incomplet i pobre. La creació del Museu de l’Aigua ha estat un primer pas. Ara, però, cal un salt més ambiciós: protegir el patrimoni hidràulic, una tasca complexa i no sempre a l’abast de tothom. Amb una major conscienciació ciutadana, però, aquest repte podria esdevenir assolible.

*Vicent F. Soler Selva escriu aquest article en nom de l'Institut d'Estudis Comarcals Baix Vinalopó.

Suscríbete para seguir leyendo