Tinta xinesa, paper vegetal

Abans de la Revolució Industrial, els dibuixos d’arquitectura, tant de caràcter tècnic com artístic (el que serien, respectivament, dibuixos de presentació o d’ideació), com, d’altra banda, tota mena d’expressió gràfica o escrita, feien servir paper o pergamí com a suport, tinta (negra o de colors) i llapis o carbonet com a pigment, plomes d’au o pinzells i brotxes de pel i fusta com a vehicle i regles i compassos de fusta com element auxiliar. A Elx tenim una col·lecció notable que va del segle XV al XVIII dels meravellososresultats d’aquesta tècnica gràfica, veritables obres d’art: del plànol de l’Almodí al plànol de Porras, dels plànols de Coniedo als d’Evangelio (cfr. «Formació d’una ciutat moderna: Elx, 1740-1962»).

Quan arribaren la primera i, sobretot, la segona Revolució Industrial tots els elements domèstics de llarga durada, sobretot de ferro i acer (ganivets, culleres, forquetes, frontisses, claus, martells), com també, a una escala major, els elements constructius metàl·lics (pilars, bigues, maquinària, medis de transport) van assolir un grau de perfecció altíssim que, en el cas del dibuix d’arquitectura, féu que les plomes d’au foren substituïdes per plomes metàl·liques de diversa forma i grandària, per compassos i regles també metàl·lics i per un giny de nova aparició, el tiralínies, també metàl·lic, que, mercè a la tensió superficial de l’aigua i de la tinta, permetia una perfecció gràfica elevadíssima en el que passà a anomenar-se dibuix tècnic, lineal o industrial, una disciplina més o menys nova amb que s’inventaren i construïren en gran escala màquines de vapor, ferrocarrils, vaixells, automòbils i avions. Al darrer terç del segle XX un altre invent, l’estilògraf (o rotring, la marca que denominava l’artefacte), que actuava com una ploma estilogràfica («fountain pen»), amb una capacitat alta de càrrega i puntes que anaven de 0,1 a 1 mm, arraconà definitivament el tiralínies en la pràctica del dibuix tècnic.

Les transformacions industrials afectaren tant els aspectes mecànics com els químics. Tintes, carbonets, llapisseres i pastes de colors deixaren de ser fabricats amb productes naturals per a usar-ne d’artificials. La invenció del portamines permeté tenir puntes de grafit duradores i exactíssimes de 0,2 a 2 mm. Els materials auxiliars es multiplicaren: gomes d’esborrar, coles, cintes i trames autoadhesives (cello o scotch), xinxetes i pinces de metall. Brotxes i pinzells incorporaren fibres artificials i materials plàstics. Regles (graduades o no), esquadres i cartabons passaren a ser també de plàstic; i un invent també de plàstic, el paral·lex, que es movia amb dues rodetes i una cordeta subjectat al tauler de dibuix, permeté dibuixar amb precisió i rapidesa línies paral·leles i perpendiculars.

Amb aquests instruments i procediments gràfics manuals ens educàrem moltes generacions d’arquitectes, enginyers, aparelladors, pèrits i delineants. Al nostre Institut Laboral (1962-1969) fèiem els dibuixos tècnics, primer, a llapis amb compassos i tiralínies, esquadra, cartabó i regla graduada; després, ho passàvem a tinta (xinesa negra i de colors) amb tiralínies. A l’Escola d’Arquitectura on em vaig formar (1969-1976) i a la meua curta vida d’exercici lliure de la professió (1976-1980), l’estilògraf ja havia deixat endarrere el tiralínies, però la resta seguia igual. A l’Ajuntament d’Elx (1980-1995) els nostres dibuixos seguiren fent-se amb llapis i tinta xinesa sobre papers transparents. I amb les mateixes tècniques en cara vaig ensenyar dibuix d’arquitectura en primer curs a l’Escola Politecnica d’Alacant (1989-2022).

Al llarg del segle XX hi hagué també importants transformacions pel que fa al suport, encara que seguia sent paper. Cap als anys vint es començà a fabricar un paper tela semitransparent que, amb un procediment lumínic (es deixava al sol unes hores) imprimia el dibuix que s’hi feia sobre un altre paper, opac, impregnat d’una substancia fotosensible. D’altra banda, en l’ensenyament mitjà i universitari seguí predominant l’ús de papers opacs de bona qualitat (Cavall 109, Guarro Basik i d’altres), d’un gramatge elevat en comparació amb el paper «normal» d’escriure.

Però en la vida professional (i també en els cursos avançats de les carreres universitàries i en la formació professional) s’imposaren dos tipus de paper transparent: el sulfinitzat, barat i d’escassa qualitat, on es dibuixava a llapis (sempre amb instrumental, excepte en els esborranys d’ideació que es feien a mà alçada) i el vegetal, sobre el qual, amb estilògrafs i tinta xinesa negra, es calcava el dibuix i on, amb una fulla d’afaitar (Gillette), si es feia curosament, es podia rascar i corregir els errors. Els sulfinitazts solien tirar-se, però els vegetals es guardaven om una matriu bàsica i reproduïble, ja que amb màquines adequades que funcionaven amb amoníac es treien les copies en paper amb què s’obtenien llicències administratives i es feien les obres d’arquitectura o d’enginyeria, expedients guardats curosament als arxius públics i privats.

Tanmateix, cap al 1985 la informàtica aparegué amb força imparable: el 1987 jo ja escrivia amb ordinador la meua tesi doctoral i el 1990, amb el delineant Antonio Costa (pobret, mort prematurament d’un mal llarg i dolorós), ja vam fer el projecte de reconstrucció de la Glorieta (1990-1996).

Quan el grandíssim negoci informàtic (amb les indubtables facilitats d’execució que ens procurava, però també amb els problemes que ens creà), en el pas del segle XX al XXI, envaí les nostres vides, tot això que conte desaparegué ràpidament. Cap al 2010 el dibuix tècnic es feia amb ordinador i el dibuix manual quedava marginat als aspectes «artístics» de l’arquitectura: ideació, improvisació, etc., encara que el camí no fou sense retorn i molts professionals seguiren combinant dibuix manual i informatitzat.

Escric aquestes coses que formaven part de la vida quotidiana i de l’ofici de moltes generacions d’arquitectes, enginyers, aparelladors, pèrits i delineants, i sembla com si fossen coses llunyaníssimes, del temps dels nostres avis. Perquè quan la informàtica, com un càncer, envaí la societat occidental i produí metàstasi en tots els organismes de producció, control i arxiu, i s’assecaren els tiralínies, els rotrings, la tinta xinesa, les aquarel·les i el guaix, hi hagué un moviment generalitzat de rebuig cap a uns documents gràfics considerats ja inservibles i que, en el millor dels cassos, foren escanejats i s’enviaren als arxius històrics, i en el pitjor foren destruïts furiosament.

Els tres plànols a escala que presentem (per primera vegada complets) i que poden semblar singulars formen part d’un treball que redactí per a un curs de doctorat a l’Escola d’Arquitectura de València el 1978 i no deixen de ser una mostra de tants plànols que vaig dibuixar amb tinta xinesa negra sobre paper vegetal com estudiant o com arquitecte des del 1969 i que es conserven en bon estat malgrat l’atac furibund que sofreix el paper vegetal pels peixets de plata que se’l mengen voraçment. Tanmateix, a pesar de la meua mania conservacionista des de que tinc ús de raó, no vaig guardar ni els dibuixos de camp amb la presa de mesures ni els dibuixos a llapis sobre paper sulfinitzat. Pense en els milions i milions de documents gràfics del segle XX que s’han perdut arreu el món per la infravaloració dels testimonis de la història recent de l’arquitectura i la ciutat. Ni tan sols se’n troben al mercat d’andròmines i papers vells, on pots comprar coses insospitades. Una pèrdua més de la nostra memòria material, constantment afeblida per desídia, ignorància o malvestat.

Suscríbete para seguir leyendo