Destrucció d’arxius

Vaig saber d’hora com és d’imparable la destrucció de la ciutat. La primera sensació de pèrdua que recorde m’arribà en veure derrocar la barberia del Filet de Fora on el iaio em portava a llegir el periòdic en veu alta; ell m’havia ensenyat a llegir i n’estava orgullós. Era un edifici anodí, una casa de planta baixa com tantes d’Elx, part d’un conjunt d’arquitectures tradicionals de poc valor històric o formal. Vaig sentir, tanmateix, que la ciutat es conforma amb edificis i carrers, però també amb records i vivències. Com escriví Martí i Pol, «el poble persisteix / en els carrers amb empedrat antic, / en el pont i en l’església / que han conegut tota la gent del poble.» Cap al 1974, la mare (que tenia un esperit empresarial) donà a canvi d’obra la casa familiar de planta baixa (un edifici també sense interès) on havia donat a llum els seus fills i on havíem viscut la nostra infantesa.

Els camions, amb les runes, s’emportaren un grapat de records i vivències. Semblava inevitable. Quan els anys setanta i vuitanta vaig veure derrocar molts edificis valuosos, alguns inclosos en els meus estudis sobre Elx i en el Catàleg Municipal d’Edificis Protegibles, vaig comprovar com és d’irresistible la combinació de diners i d’ignorància. El valor econòmic del sòl de terra d’un edifici antic convertit en solar superava amb escreix el valor cultural de l’arquitectura. Era una desfeta «comprensible».

Són «comprensibles» les destruccions d’obres d’art i d’arxius de papers perpetrats el 1936 a l’Estat espanyol, el segle XVI als països anglicans i protestants on triomfà la reforma luterana, o, més recentment, als països dominats per aiatol·làs, talibans o sionistes: una «ira sagrada» que han explicat alguns sociòlegs com una «neteja necessària» per establir una teocràcia o una revolució político-religiosa: els botticellis de Florència cremats per Savonarola o les antiquíssimes mesquites de Gaza destruïdes pels bombardeigs israelians.

Els que estudien la historia de l’economia d’Elx lamenten la desaparició dels arxius de les fàbriques locals i dels negocis industrials o comercials. Algú troba de vegades un mostrari de sabates o una factura de venda de peces ceràmiques de fa cinquanta o cent anys, una mostra inapreciable d’un mon desaparegut, i ho celebra com una victòria. Però també és «comprensible» la destrucció d’aquests arxius quan, pel que siga -tancament del negoci, liquidació de la indústria- esdevenen inútils.

Mos pares destruïren els documents «inservibles» del seu negoci de producció i venda de palma blanca per al Diumenge de Rams i a penes si guardàrem algun llibre de comptes com a curiositat familiar: ni cartes de comanda ni factures ni calendaris amb imatges sacres, ni notes de tramesa de palma, ni llistats de preus. Només un monomaníac com Pere Ibarra conservava tot allò que tenia «mèrit històric», per poc que fos: llegiu els inventaris que ens han arribat del seu museu. És «comprensible», inclús, l’espoli de fotografies, documents, pintures i llibres del llegat d’Ibarra a mans de funcionaris i polítics municipals.

Ja no és comprensible, però, la destrucció d’arxius materials en temps recents. No lamentarem mai prou la desfeta del llegat d’Ibarra i de l’Arxiu de papers vells del municipi perpetrat per l’Ajuntament d’Elx, ni lamentarem mai prou la destrucció dels plànols d’arquitectura que, des de que la informàtica substituí les tècniques gràfiques manuals, perpetren arquitectes i enginyers dels seus dibuixos (sovint, veritables obres d’art). Jo, que també soc un monomaníac conservador dels documents, llibres i objectes valuosos que m’arriben a les mans, no entenc aquesta fòbia destructora.

El mal, però, ve d’antic. Ho vaig saber el 1977, quan començava els meus estudis sobre Elx i aní a veure Pérez Aracil a la recerca d’informació: em digué, vantant-se’n, que, en jubilar-se, havia destruït tots els plànols i expedients de la seua obra. No podia creure que persones formades, cultes, no veiessen quest material com un producte històric valuós. Menys encara quan, en contrast, vaig treballar l’arxiu de l’arquitecte Serrano Peral, ben conservat pels seus hereus perquè consideraven aquell material d’interés històric, artístic i econòmic.

Mentre que molts professionals dignes de lloança donen els seus arxius a institucions públiques (col·legis professionals, ajuntaments, diputacions, governs autònoms o biblioteques), d’altres continuen destruint-los. Confie que la donació que en feren Amorós i Serrano a l’Arxiu Històric Municipal d’Elx fos sense expurgació prèvia i que siga ben conservada.

Però els ensurts han continuat: quan es jubilaren els arquitectes Giménez i Gironella, autors d’una obra inestimable, destruïren el seu arxiu i només se’n salvaren alguns plànols originals que un deixeble pogué emportar-se. Una altra pèrdua lamentable.

Més penós encara fou per a mi quan el 2003 em demanaren plànols originals de l’avantprojecte de la Avinguda de la Llibertat d’Elx (1979) per a una exposició organitzada per l’Institut Gil-Albert -«Art del segle XX»- que incloïa arquitectura i urbanisme. Preguntí als companys amb que havíem fet aquells dibuixos i ningú no en sabia res. Finalment, qui els havia guardat al seu estudi em confessà que els havia deixat en un magatzem llogat i no els havia recollit. Ara es perdia una part de la meua historia, del meu treball, dibuixos pensats i fets per mi, una propietat meua.

I encara, quan fa uns mesos demaní a l’estudi de l’arquitecte D. Macià, amb qui redactàrem el projecte de reconstrucció del Moli del Real (1980), pels originals d’aquell projecte, em digueren que havien destruït tots els expedients i plànols antics perquè «no tenien lloc on guardar-los». Més decebedor encara ha estat demanar al meu antic soci pels dibuixos meus que havien quedat en el seu poder, a València, quan jo torní a Elx el 1980: em respongué que s’havia mudat i no en conservava cap. ¡Dibuixos meus destruïts per persones cultes, estimades, amb els que vaig treballar i conviure durant anys! ¿Amb quin dret destrueixen coses que em pertanyen? Són pèrdues que em devoren.

En un poema dic: «Feres en cada moment / allò que calia / amb la seguretat que, / de no fer-ho en aquell precís instant, / no ho podries fer mai més.» Uns versos que repense amb recança: ¿Perquè, quan podia, no vaig conservar jo els plànols de l’Avinguda de la Llibertat, del Molí del Real, dels projectes de València? ¿Perquè no m’avisaren quan anaven a destruir-los? I aquest pensament obsessiu, aquesta ferida sagnant, em fa malviure, em lleva la son. Però, com deia el polígraf toscà Francesco Guicciardini, un dels més alts exponents de la meditació política i la historiografia del segle XVI, tot allò que viu es troba condemnat a morir: persones, animals, jardins, paratges, ciutats, institucions, arquitectures; per tant, el lament humà davant una pèrdua, més que pel que s’ha perdut, hauria de ser per la mala fortuna de viure quan això s’ha produït i haver-ho vist amb els propis ulls. Jo, així, ara.

Suscríbete para seguir leyendo