Elx i el seu Palmerar: una lliçó de compromís cívic

«La responsabilitat no es pot delegar»».

Hannah Arendt

Amb motiu dels vint-i-cinc anys del reconeixement del nostre Palmerar com a Patrimoni Mundial, s’han organitzat nombroses activitats que han evidenciat, una vegada més, l’estima profunda que la ciutadania professa envers aquest espai mil·lenari. Han estat actes diversos, intensos i participatius, orientats a reforçar la percepció del Palmerar com un patrimoni viu, útil i inspirador.

La programació ha inclòs iniciatives lúdiques, culturals i festives que han contribuït a enfortir la consciència col·lectiva sobre la importància d’aquest paisatge: mostres sobre l’ús actual dels productes de la palmera i dels oficis vinculats; així com debats sobre el potencial dels seus aprofitaments. Igualment, s’han celebrat ponències i taules redones centrades en els usos socials, culturals, ecològics, i econòmics del Palmerar, i en la seua sostenibilitat biològica i social. Un dels moments més emotius fou l’homenatge als artesans de la palma blanca, commemorat amb la instal·lació d’un monòlit a la Plaça del Rei Jaume I.

Aquesta intensa activitat, desplegada al llarg de diverses setmanes, ha comptat amb la participació de cultivadors, palmerers, artesans, industrials, animadors culturals, guies turístics, gestors del patrimoni, tècnics, científics, humanistes, comunitats de regants, col·legis professionals, associacions cíviques i un gran nombre de ciutadans i ciutadanes de totes les edats. Fins i tot un exalcalde hi ha intervingut com a ponent. En conjunt, la societat il·licitana ha tornat a demostrar la seua capacitat d’implicació i estima pel Palmerar, reclamant una gestió rigorosa i coherent amb la legislació valenciana i estatal, així com amb els criteris de la Unesco per als bens inscrits en la Llista del Patrimoni Mundial.

Malgrat aquest ampli compromís social, la commemoració ha revelat també una notable distància entre l’entusiasme ciutadà i l’actuació del govern municipal. La presència institucional ha estat limitada i mancada de la intensitat que una efemèride d’aquesta rellevància mereixia. No era un aniversari qualsevol, sinó una data simbòlica per a la ciutat, i la diferencia entre l’atenció prestada a aquesta celebració i la dedicada a altres commemoracions religioses o festives convida a reflexionar sobre les prioritats públiques.

L’equip de govern ha participat poc en els actes organitzats per les diverses entitats implicades; tampoc no ha recollit les demandes formulades ni ha expressat compromisos clars. Tant l’acte institucional com la tribuna publicada el mateix dia de la commemoració han transmès una imatge de manca de direcció i de distanciament respecte a les necessitats reals del Palmerar i les demandes ciutadanes.

L’acte oficial fou convocat en un horari poc propici, fet que va limitar la visibilitat i l’afluència. L’assistència institucional fou escassa —i nul·la en el cas d’un dels partits governants—, i el discurs de l’alcalde, malgrat l’encert en l’homenatge als artesans de la palma blanca, va reincidir en una retòrica desconnectada de les necessitats reals del Palmerar, de les reivindicacions de la ciutadania i del diagnòstic dels experts.

Aquest distanciament també es feia palés en la tribuna publicada a la premsa, on l’equip de govern s’atribuïa mèrits que corresponien a altres actors i justificava actuacions que, segons nombroses entitats i especialistes, no responen a una planificació adequada ni s’ajusten al marc normatiu vigent. Més greu encara fou l’ús d’expressions dirigides a desqualificar personalment aquells que discrepen d’aquesta manera de procedir. Recórrer a insults —siguen «blanques», «voltors» («urracas» i «buitres» en castellà) o altres etiquetes metafòriques— substitueix el debat seré i rigorós per una confrontació estèril que no resol cap problema i erosiona la confiança ciutadana.

Aquestes sortides de to resulten impròpies del diàleg institucional i evoquen dinàmiques ja viscudes en etapes anteriors, quan la manca d’atenció al criteri tècnic i a les advertències ciutadanes va coincidir amb moments crítics per al Palmerar. Val la pena recordar, per exemple, l’etapa en què el morrut roig avançava sense control mentre l’actual alcalde ocupava la presidència de la Junta Gestora del Patronat del Palmerar i la coordinació de Cultura a l’Ajuntament: una etapa en què el govern negava els fets i desqualificava qui denunciava la situació. I com la plaga es va controlar en poc de temps quan va canviar el govern i es va escoltar als tècnics competents. L’educació és allò que ens separa de la barbàrie; si renunciem a això, tot se’n va en orris.

Tot plegat reforça una evidència: mentre la població il·licitana es manté fermament compromesa amb el futur dels horts de palmeres, el govern municipal no acaba d’assumir les obligacions que li corresponen. El Palmerar necessita planificació, coneixement i respecte; no improvisació ni discursos decoratius que no es tradueixen en accions assenyades.

És hora, per tant, d’actuar amb responsabilitat i amb criteri. Hi ha tres línies d’acció inajornables que qualsevol govern compromès hauria d’assumir:

1. L’aprovació i desplegament efectiu d’un Pla Director del Palmerar, elaborat amb participació tècnica i ciutadana, que marque objectius, calendari i responsabilitats clares.

2. Una dotació pressupostària estable i suficient, que permeta mantindré personal especialitzat, garantir la conservació preventiva i evitar improvisacions.

3. Més transparència i participació real, mitjançant informes públics, processos deliberatius i un paper reforçat dels òrgans consultius, perquè la ciutadania puga fiscalitzar la gestió i aportar coneixement.

Aquestes mesures no són aspiracions abstractes, sinó instruments bàsics de governança que funcionen en qualsevol patrimoni de referència internacional.

És hora que l’administració estiga a l’altura d’aquest patrimoni excepcional i del poble que el defensa. Necessitem un govern que assumisca el seu paper, escolte al seu poble i actue amb responsabilitat, perquè només així el Palmerar podrà continuar sent el paisatge cultural que ens dona identitat. La ciutadania ja ha respost; ara és el torn de la institució municipal. Hi ha algú a la Plaça de Baix disposat a assumir aquest repte?

P.S. Al Palmerar no hi ha ni blanques ni voltors. El que si que podem trobar són merles, xoriguers, gralles, picots verds, gafarrons, cavallers, put-puts, mussols, cucuts i molts altres ocells preciosos que formen part de la seua valuosa biodiversitat.

Suscríbete para seguir leyendo