Les Xemeneies (1/3)

Plaça dels Forns d’Algeps, amb les Xemeneies en el centre. Vista aèria cap al 1991. / Paisajes Españoles

A Elx, com a tota ciutat industrial, hi hagueren nombroses xemeneies de fàbriques (ceràmiques, de teixits, de calcer), altíssimes, esveltes, construïdes els segles XIX i XX, algunes de les quals, malgrat haver desaparegut l’establiment fabril que servien, s’han mantingut dempeus, caracteritzant el barri on es troben. Tanmateix, quan algú a Elx es refereix a «les Ximeneres», així, per antonomàsia, es vol dir les que formaren part dels de l’algepsar de Roman (forns, magatzems i oficines annexes), una indústria incòmoda i bruta, però necessària, establerta devers 1930-1940 en l’encreuament de la carretera d’Asp i la via del tren.

L’algepsar ocupava una gran extensió superficial i quan s’acabaren de rehabilitar les xemeneies (1991) esdevingueren d’immediat un veritable monument industrial, un dels escassos exemples d’edificis fabrils mantinguts dempeus a Elx. Pocs edificis contemporanis, públics o privats, han gaudit entre nosaltres d’un favor popular tan manifest com aquest, segurament per la potència volumètrica i per la centralitat urbana, amb una gran visibilitat des de moltes vies principals de la població. Així, les Xemeneies s’incorporaren aviat i profundament al paisatge urbà de la ciutat i al seu geni local esdevenint una fita, un veritable monument central conegut i valorat per la gent, encara que siga inconscientment.

No podíem augurar aquest «èxit popular» quan vam incloure l’edifici (encara en ús) en la nostra «Guía Provisional» (1978), el primer recompte que es feia de l’arquitectura «interessant» d’Elx. Tampoc quan el 1979, en l’avantprojecte d’urbanització de l’Avinguda de la Llibertat (on, a més de dissenyar i donar forma urbana a un espai buit immens -5 km de llargària, 50 m d’amplària-, resultat del soterrament de les vies del tren, férem una reconsideració moderna i progressista de la ciutat), insistírem en el valor de fita monumental d’aquesta potent volumetria industrial i en recomanàvem el manteniment quan la indústria esdevingués obsoleta i fos desmantellada, com succeí de seguida. En aquell document anàvem més lluny, ja que, amb ambició, proposàvem formar en el conjunt de l’illa un gran centre cívic (teatre, biblioteca, auditori, cinema, serveis administratius, etc.) per pal·liar, així, els dèficits d’equipament urbà en general, i cultural i recreatiu en particular, dels barris de Carrús.

El camí per al manteniment de les xemeneies i la creació de dues grans places enjardinades (la formació d’un gran centre cívic es comprovà d’immediat un objectiu impossible pels equilibris que havia de fer el consistori democràtic tot just arribat al poder) es veié aplanat per una sèrie de circumstàncies favorables amb què es pogueren conjurar les immenses dificultats de l’empresa. Tres motius de pes n’apuntalaven l’enderroc: 1- El planejament general disposava un carrer en diagonal que travessava el barri (i l’illa), com a part del trencaclosques de carrers inclinats, diagonals i torts que des dels anys de 1940 formaven el dibuix pobríssim de la urbanització de Carrús, al nord del ferrocarril, deixant dues illes triangulars edificables als costats amb patis d’illa interiors. 2- Els propietaris d’immobles considerats «d’interés» pels estudiosos no han mostrat mai (ni aleshores ni ara) el menor interés (valga la redundància) en conservar-los (mireu la destrossa recent de la Banca Peral i del Cinema Capitolio) ja que el valor potencial del sòl de terra com a solar superava amb escreix el valor cultural de l’arquitectura. 3- La contestació fou immediata i inclogué demanar la llicència d’enderroc, al·legar la incomoditat de la indústria, la manca d’interés de l’edifici i la necessitat que desaparegués, i pronosticar, a més, que les xemeneies caurien a terra en apagar-se els forns.

Avinguda de la Llibertat el 1979. / Estudi de l’arquitecte J. Amorós

En aquesta tessitura, l’arquitecta municipal Pilar Amorós (que, com a bona deixebla de l’alcalde Quiles Fuentes i, com ell, amb una preocupació notòria per la bona ordenació de la ciutat, coneixia bé els intríngulis del planejament urbanístic vigent) proposà al regidor d’urbanisme la redacció d’un Pla Especial de Reforma Interior (el PERI 1-R: no sé perquè tenia aquest nom, 1-R) que el Pla General (1970) preveia en les seues determinacions i que abastava les dues fileres d’illes de cases de Carrús Oest immediates a l’Avinguda de la Llibertat.

Aquesta zona s’havia començat a urbanitzar d’una manera anàrquica amb cases de planta baixa devers els anys de 1960, i els primers setanta encara no s’havia compactat gaire, per la qual cosa es podia regular detalladament la construcció privada i l’espai públic evitant un entorn massa desordenat, producte de l’ocupació, la construcció i l’especulació salvatges pròpies del desenvolupisme franquista. El regidor acceptà, la Corporació suspengué llicències en el sector per un any i a l’Oficina Tècnica redactàrem el PERI 1-R, aprovat definitivament el 1982. Tanmateix, al llarg dels anys de 1970, l’edificació havia ocupat quasi tot el que eren encara camps abandonats uns anys abans i les possibilitats d’obtenir sòl de terra per a espais públics o equipaments (un dels objectius bàsics del primer urbanisme democràtic) s’havien vist molt reduïdes.

El pla inclogué algunes mesures de permuta de propietats per a obrir a la via pública (com a Barcelona) els grans patis d’illa interiors, però era un mecanisme complicat que no anà endavant. Tampoc anà endavant la declaració com a espai públic d’una gran illa industrial obsoleta (una fusteria que encara es troba tancada i en desús, a l’espera de l’oportuna especulació edilícia) perquè s’adduí que els propietaris ja havien «sofert» massa amb les pressions municipals del darrer franquisme (un raonament que vaig oir més vegades aquells primers anys vuitanta). Així que les possibilitats d’actuació de l’1-R quedaren reduïdes a la mançana on es trobaven els forns d’algeps. La proposta de crear dos grans jardins públics (sense possibilitat de construir aparcaments en el subsòl, expressament prohibits) comunicats per un espai obert que continuava la diagonal del planejament vigent, deixant dues illes rectangulars de grans dimensions, sense pati interior, amb unes altures contingudes (set plantes) i amb la recomanació de que l’arquitectura fos unitària, agradà tant els promotors (que van veure una possibilitat de guanys considerables) com el Consistori (que va veure una actuació urbana clara, útil, còmoda, barata i contundent).

El PERI s’aprovà sense oposició, la reparcel·lació es féu tot d’una, la propietat encomanà a l’arquitecte Amorós un bloc, a l’arquitecte Fuster, l’altre i a l’arquitecta López, els jardins. Tot d’una s’alçaren els edificis i s’enjardinaren les places. L’intent que férem des de l’Oficina Tècnica Municipal de que El Corte Inglés (que aleshores buscava instal·lar-se a Elx) tingués aquí el seu centre (en lloc d’anar-se’n a la perifèria com acabà fent, sembla que per motius d’especulació amb els terrenys dels voltants) no va reeixir i els dos grans blocs (rosa, un, crema, l’altre, unitaris, d’una arquitectura més digna de l’habitual fragmentació dels edificis d’Elx) es dedicaren íntegrament a habitatges. Les vendes anaren bé. Els jardins foren cedits al municipi, i també les xemeneies. L’àrea dels forns (que l’Ajuntament havia de reconstruir, consolidar i rehabilitar) es va tancar per seguretat pública i així quedaren durant tot el que quedava de la segona legislatura de Ramon Pastor, fins l’arribada a l’alcaldia de Manuel Rodríguez el 1987.