Les Xemeneies (3/3)

Aquell era un projecte de reconstrucció, restauració i rehabilitació compromès, gens fàcil; l’execució fou laboriosa; i el resultat, delicat i fràgil. Tanmateix, quan s’acabà l’obra el 1991 i les xemeneies s’aixecaren com noves de trinca, orgulloses, rejovenides, amb les parets ben enlluïdes i les fumeres metàl·liques movent-se quan bufava el vent, i quedaren com un joguet gegant i accessible enmig de la plaça, amb els xiquets pujant i baixant per les rampes, com tobogans de formigó, el resultat fou plenament satisfactori per als autors, els promotors i el veïnat. No en foren alienes les persones que hi col·laboraren, tant de l’Ajuntament com d’Arosa, l’empresa adjudicatària. Tres noms foren cabals per al bon fi de la iniciativa, tres persones que s’hi dedicaren amb entrega i que -ai las!- han deixat ja el nostre món: el delineant Antonio Costa, amb qui vam dibuixar el projecte; l’aparellador Vicente Verdú, amb qui vam dirigir les obres; i el contractista Antonio Bonete, amb qui tant vam treballar en la cosa pública. Que a tots tres els siga lleu el pes de la terra. Vaja des d’aquí el meu record agraït i emocionat.

Dels molts treballs que vaig desenvolupar com arquitecte municipal al llarg de quinze anys (1980-1995), crec que pocs resultaren tan reeixits, contra tot pronòstic, com aquest. Certament, la confiança que tenia en la nostra feina l’alcalde Manuel Rodríguez i el seu interès pel desenvolupament urbà -diguem-ne «harmònic», socialment i materialment parlant-, juntament amb el seu bon quefer polític, ajudaren sobre manera a aconseguir-ho. Aquells dos mandats (1987-1995) foren realment productius per a Elx.

Tanmateix, com sol passar amb l’arquitectura i la ciutat, d’immediat començà la degradació i devaluació de l’obra, especialment durant els tres mandats de Diego Macià (1995-2007) que, amb la seua obstinació malaltissa per desfer tot el que podia del que havien fet Ramonico i Manolo (a més de desfer-los a ells políticament, tant des de la plaça de Baix com des del carrer del General Cosidó), desfigurà el monument amb intervencions improcedents, falsejadores i malèvoles.

En realitat, l’enviliment del conjunt començà abans. En primer lloc, pel que feu a l’arbrat, ja que quan amb l’arquitecta López férem el projecte de jardí per a les dues grans places que quedaven en la mansana, vam preveure que les xemeneies quedarien envoltades per dues tires de palmeres datileres que farien de fons vegetal al monument; tanmateix, els jardiners municipals encarregats de la plantació es negaren a seguir aquelles instruccions i imposaren (com en altres llocs: vegeu el Parc Esportiu del Pla i tantíssims carrers d’Elx) els funestos braquiquítons que, arribats des de l’est d’Austràlia, empudeguen la nostra ciutat. En segon lloc, l’enllumenament subtil projectat amb els cables de fibra òptica inventat per J. Santana que havíem projectat resultà summament feble (com amb la Passera del Mercat) i tots vam acordar que s’havien de posar focus potents, «tradicionals», per remarcar el monument per la nit (una pregunta escaient, tanmateix, seria si no caldria, «en bé del planeta», suprimir definitivament l’enllumenament nocturn de tots els monuments d’Orient i d’Occident). En tercer lloc, tampoc es mantingueren en degudes condicions, ja des del primer moment, els penells que fan de metàfora de la indústria desapareguda, engreixant bé la maquinària i tancant les trapes disposades per a preservar-la de la pluja i del rovell.

Hi ha hagut també algunes intervencions menors -tendals, pergoletes laterals, jocs infantils, rampes per a transeunts, baranes, reposició del paviment de formigó- que, encara que amb un horror vacui evident i prescindible, han afectat el conjunt, encara que en menor mesura. D’altres intervencions -bars, tauletes, manifestacions i desfilades, etc.- estaven ja previstes i han millorat l’espai fins convertir-lo en el gran punt central que vam preveure el 1979. I encara, cosa curiosa, s’han mantingut els elements de rajola vista amb que volíem evocar -com amb les pèrgoles i els penells metàl·lics- l’arquitectura industrial: parle dels tres pilars exempts al voltant dels quals s’enramen encara algunes buguenvíl·lees vermelles i el mur escalonat immediat que fa de suport lateral de la rampa situada més al nord. (Des del meu allunyament del municipi el 1995, desconec les vicissituds dels magatzems situats en la base dels forns i del soterrani que hi quedà, tots ells destinats a serveis tècnics municipals).

Però la «puntilla», en termes taurins, li arribà al conjunt quan l’Ajuntament decidí «fer útil» l’espai elevat entre els dos cossos de xemeneies i construir-hi una oficineta no se sap ben bé per a què (com si no hi haguessen a Elx milers de localets lliures per a instal·lar-hi qualsevol fotesa municipal: ganes de fastidiar). I encara sort que s’imposà el bon criteri de l’arquitecte municipal J. Sagasta i no van llevar de soca-rel les pèrgoles metàl·liques que donen unitat al conjunt, com volia fer el regidor dieguista de torn. El cas és que com les rampes i les escalinates estaven pensades com un joc, no per a pujar a un local públic, s’hi hagueren de posar baranes de seguretat que desvirtuaren la peça; a més, es van arrencar els bancs i el soterrani queda sense ventilar i es va tapar el dibuix en sistema dièdric de las mateixes xemeneies (un homenatge a l’arquitectura pop americana). Però ni tan sols així el caixó que dissenyà Sagasta serví per a res: després de posar-hi no sé quantes galindaines municipals, es comprovà que allò no aprofitava per a res (no havia estat pensat per a cap profit: era una plaça pública lliure elevada, era un lloc per a jugar): els xiquets que les gastaven per a relliscar foren expulsats i ja no van poder divertir-s’hi (al menys, no amb la facilitat que ho feien al principi); el caixó ha estat vandalitzat: les parets tenen sovint pintades; als laterals, que no es poden netejar, hi ha muntons de porqueria; i, sobre tot, ha desaparegut l’espai lliure original, transparent, transitable. En fi de comptes, una altra pèrdua per a la ciutat que ha esdevingut, així, més pobra, més trista, més i més coixa amb l’actuació matussera dels nostres governants quan practiquen el desgovern i el mal govern. Com amb l’enderroc del Mercat del Pla, com amb l’arrencament del monòlit de La Passionària, com amb la tala de palmeres al carrer de Pere Joan Perpinyà i a la Glorieta, com amb el desballestament del MAHE, com amb la desaparició de l’escultura de Salvador Soria, com amb la reforma projectada de la plaça del Congrés Eucarístic, una obra inútil, innecessària, molesta, embolicada amb una xerrameca justificativa vulgar, pedant i buida: un altre balafiament de diners públics.

Suscríbete para seguir leyendo