Salvador Soria com a símbol

Els actes humans tenen sovint, a més d’una intenció, un propòsit o una finalitat, una càrrega simbòlica. La substitució que feu l’Ajuntament d’Elx el proppassat desembre de l’obra «El drac de Jaume I», de l’escultor de Benissa Salvador Soria (1915-2010), instal·lada enfront de l’Hort de les Portes Encarnades com a inversió artística d’una obra pública (el Pont de la Generalitat, 1991), per un conjunt escultòric de bronze i una fontana intitulat «Elche a su Patrona» està carregada de simbolisme. No es tracta d’un acte aïllat, casual o innocent, no és un acte vandàlic anònim, sinó un fet perpetrat per la institució municipal que simbolitza l’odi que el «pensament» conservador espanyol (i les actituds conservadores) han sentit des de fa uns quants segles per tota mostra de modernitat (política, social, cultural o artística). Ho vaig explicar a INFORMACIÓN (16-12-2024) en relació a l’anorreat Museu d’Art Contemporani d’Elx. Si allà s’actuava per omissió, ara s’ha actuat per acció arrencant de soca-rel una peça artística d’alt valor intel·lectual i monetari i balafiant els diners públics. A Elx no s’havia vist mai una cosa semblant i deu ser producte d’una triple circumstància: l’enfrontament sagnant entre dues concepcions de la política i la societat que es viu al món, a l’Estat espanyol, al País Valencià i a Elx; la radicalització de la dreta extrema espanyola (i mundial) en tots els camps (també el cultural i l’artístic); i la profunda ignorància de la història, l’art i la cultura que caracteritza l’actual Corporació municipal (també al «nou pensament conservador» arreu el món). Mai no s’havia llevat del seu lloc amb tanta fúria en el darrer mig segle una peça del patrimoni artístic de la ciutat, i menys encara sense avís ni debat previs, com aquell que diu, «amb nocturnitat i traïdoria». És la destrucció del que pertany a tots (més que allò que s’ha instal·lat al seu lloc, amb un significat també remarcable) el que em sembla greu i el que esdevé un símbol de la política cultural de l’actual Ajuntament, radicalment antimoderna i radicalment empobridora. Supose que saben el que fan.

És cert que a Elx, el darrer consistori franquista, als anys de 1970, erigí monuments lamentables, com ara el del pallasso Fofó al Parc Municipal (una obra basada, com la que ens ocupa, en el principi de les falles de València: amuntegar ninots fora d’escala en la base i coronar-los amb un ninot aeri de grans dimensions: un enorme pastissot de nata i xocolate destinat al foc), però sense llevar res del seu lloc. És cert que un consistori democràtic, amb la dèria de desfer el que havien fet els alcaldes democràtics anteriors, llevà del seu lloc l’escultura de Pablo Serrano (que la ciutat comprà gràcies a les gestions de Sixto Marco) traslladant-la al Passeig de l’Estació, juntament amb altres peces valuoses mig amagades entre la vegetació. És cert que aquell Consistori traslladà l’escultura d’Arcadi Blasco «Ales de pardal» (adquirida també amb motiu de la construcció del Pont de la Generalitat) a un racó perdut al nord dels barris de Carrús. És cert que el primer Ajuntament conservador de la democràcia arrencà i destruí de soca-rel el 2011, amb fruïció política venjativa i rancúnia retrospectiva, el monòlit dedicat a La Pasionaria (una ceràmica, tanmateix, sense mèrit «artístic», reconstruïda el 2017). Però cap ajuntament havia assolat una escultura valuosa com la de Soria (mireu llibres, mireu Internet) per instal·lar-hi una peça tant i tant repulsiva com el bronze que hi ha ara. A més, Pastor, Rodríguez, Macià, Soler, Alonso i Gonzálvez es quedaren dins del territori de la modernitat, per més tímida, localista i ingènua que fos (vegeu l’escarransida mangrana del Pont Nou i el banal Francesc Cantó del Pont Vell). En contrast, la substitució de l’obra de Soria simbolitza aquell malaurat «vici» que Alejo Venegas (1498-1562) atribuïa als espanyols i del qual se’n feren ressò Unamuno, Baroja i Fuster: «Ni saben ni quieren saber».

Però el simbolisme no s’acaba aquí. El procediment per llevar la peça -sense projecte previ ni avís previ ni aprovació corporativa prèvia- simbolitza també el menyspreu dels nostres governants tant per l’oposició política municipal (una actitud sistemàtica en les reunions plenàries, segons informen els cronistes locals), com pels il·licitans que no combreguem amb la deriva religiosa institucional promoguda des de l’alcaldia. «Recatolizar Elche», diuen. Però ¡ai las! no som ni l’Iran ni el Vaticà teocràtics, sinó, per fortuna, un estat laic, aconfessional on cap governant pot imposar-nos la seua fe religiosa. D’altra banda, ni guanyar unes eleccions (tampoc no les guanyaren ells) ni pactar per arribar al poder no significa tenir carta blanca per arrasar el patrimoni artístic i cultural de la ciutat, ni fer-ne un domini privat. La boca se’ls ompli de «concòrdia» i sembren la discòrdia a cada pas. Ni s’havia de llevar la creu dels caiguts ni s’havia d’haver llevat l’escultura de Soria, cadascuna amb el seu significat i al seu lloc. I encara més, quan s’ha de moure o restaurar una obra d’art, la cura ha de ser extrema. Tots hem vist imatges de la finor amb que es tracten escultures, quadres i monuments als museus i als espais públics de les ciutats civilitzades que queden al món. A Elx, no. A Elx l’Ajuntament arrenca una escultura de Soria com si fos un banc de ferro rovellat, sense donar informació ni documentar l’acte ni seguir cap mena de transparència. I encara més, no diuen on es troba, què fan amb ella, on van a reinstal·lar-la, més enllà de que serà pel carrer de Pere Joan Perpinyà, sense donar més dades. Una tàctica dissuasiva i una verbositat insubstancial que amaguen capricis íntims, incapacitat dialèctica i estretor anímica: actualment, el pa de cada dia a la nostra ciutat.

Però el simbolisme d’aquesta malesa continua. Algú va dir que si feien el que han fet hi hauria «un avispero». ¿Un vesper? Aquí no s’ha sentit ni una mosca a banda de les noticies d’INFORMACIÓN i d’una tímida pregunta feta per un regidor d’esquerra. L’arrencament del Soria simbolitza la deriva cultural d’aquesta ciutat que s’intentà redreçar després del 1979. ¿No hi ha a Elx els anomenats «artistes»? ¿No hi ha universitats, instituts, col·legis públics i privats? ¿Ningú no estudia aquí -i en sap- art, història, pintura, escultura, música, filosofia, literatura, les activitats que suposadament ajuden a formar la sensibilitat de les persones? «¿Tantas cosas han muerto que no hay más que el poeta?», es demanava Rafael Alberti en un poema cèlebre. ¿Tantes coses han mort en aquest Elx que fou capdavanter econòmic i social i que ara resta mut, segrestat, obedient al que li ordenen que ha de pensar i que ha de saber o no saber?

Diuen que ara li toca a una altra peça moderna, l’escultura d’Eutiquio del Rerapalau, la qual diuen que serà «traslladada». Tanmateix, tenint en compte la dinàmica municipal dels darrers tres anys i el fet que és un homenatge a les dones i xiquetes «lliures» (llibertat femenina: una idea que crispa la dreta extrema que governa mig món) no ens sorprendria que desaparegués per a sempre com sembla haver desaparegut l’escultura de Soria.

Suscríbete para seguir leyendo