Plàtans contra palmeres: un error climàtic i patrimonial

En plena emergència climàtica, les decisions sobre l’arbrat urbà no són mai neutres. Defineixen el confort tèrmic, el consum d’aigua, la resiliència de la ciutat i, també, la seua identitat. Per això, la substitució de palmeres per plàtans al carrer Pere Joan Perpinyà i en altres espais d’Elx, així com la marginació sistemàtica de la palmera en les recents remodelacions urbanes, no pot considerar-se una qüestió menor: és una decisió errònia des dels punts de vista ambiental, cultural i paisatgístic. Encara més preocupant és que s’haja justificat amb arguments parcials que no resisteixen una anàlisi cientificotècnica mínimament rigorosa.

En el súmmum del despropòsit, s’ha arribat a dir que les palmeres no resisteixen les condicions extremes de sequera i elevades temperatures associades al canvi climàtic, quan la realitat és exactament la contraria. La palmera datilera és originària de zones àrides amb escassetat d’aigua, tolera molt bé la calor intensa i la baixa humitat i, per aquest motiu, s’ha adaptat de manera excel·lent a les condicions climàtiques de la nostra comarca. Tot el contrari del que ocorre amb els plàtans amb què se les està substituint, una espècie amb un consum hídric molt superior i molt més sensible a l’estrès hídric i als cops de calor. Això no implica negar la idoneïtat del plàtan en altres contextos climàtics, sinó posar en evidència la seua inadequació en una ciutat de clima semiàrid com Elx.

S’ha argumentat també que la palmera no és adequada per a la via pública perquè no genera ombra contínua a nivell de vorera. Aquest, però, és un argument incomplet, ja que el confort tèrmic urbà no depèn únicament de l’ombra directa, sinó també de factors com la ventilació, el nivell d’evapotranspiració -molt menor en la palmera que en el plàtan- o els materials del paviment. A diferència dels arbres de copa ampla, la palmera no fa una ombra fixa i contínua, sinó una ombra alta i mòbil que es desplaça al llarg del dia, protegeix especialment les façanes i permet mantenir una bona ventilació del carrer, un factor clau en una ciutat calorosa com Elx. Aquesta característica la fa especialment adequada per a carrers estrets, places obertes, eixos patrimonials o espais on cal visibilitat i permeabilitat visual.

Quan en determinats espais cal una ombra més intensa, la solució no és eliminar palmeres, sinó complementar-les amb pèrgoles, tendals o arbrat puntual ben dimensionat.

També s’ha adduït que els plàtans redueixen millor la temperatura urbana. Aquest és, de nou, un argument esbiaixat, perquè es basa exclusivament en la mesura puntual de la temperatura sota la copa, sense considerar el balanç hídric, la resiliència climàtica ni la sostenibilitat a mitjà i llarg termini. La palmera resisteix millor les onades de calor, manté l’activitat fisiològica amb temperatures extremes i no entra en estrès sever amb la mateixa rapidesa que el plàtan. A més, contribueix a l’estabilitat tèrmica del sòl, genera ombra parcial i redueix la radiació directa sobre les façanes. L’eficiència climàtica de l’arbrat urbà ha d’avaluar-se en escenaris reals de sequera i calor extrema, no en condicions ideals.

S’ha afirmat igualment que les palmeres són perilloses pel risc de caiguda, però aquest és un argument enganyós que confon problemes de gestió amb suposats problemes estructurals de l’espècie. Les palmeres sanes no cauen per calor; els col·lapses es produeixen quan hi ha estrès hídric prolongat, podridura bassal o desarrelament, factors directament relacionats amb una gestió deficient. No es tracta, per tant, d’un problema biològic, sinó de manteniment. Eliminar palmeres com a resposta a una mala gestió no és una solució, sinó una clara fugida cap avant.

Finalment, s’ha defensat la necessitat d’un arbrat «europeu» o «estàndard», un plantejament que respon més a una visió ideològica que no a criteris tècnics. Aquest discurs ignora el context bioclimàtic, la identitat paisatgística i la coherència territorial, i pretén aplicar models propis de climes atlàntics o continentals a una ciutat de clima semiàrid. Un autèntic despropòsit.

Des del punt de vista de la seua inserció en la via pública, la palmera presenta, a més, avantatges clars respecte del plàtan pel fet que el seu sistema radicular és fasciculat (semblant al d’una ceba). Està format per milers d’arrels fines que naixen del coll del tronc i mantenen un diàmetre similar al llarg de tota la vida; cosa que fa que afecten molt menys les voreres, l’asfalt i les conduccions subterrànies que les arrels del plàtan, molt més gruixudes i agressives envers aquestes infraestructures.

A més, les arrels de la palmera es formen de manera contínua al llarg de la vida, de manera que, si el sistema radicular es veu afectat per obres a la via pública, pot regenerar-se amb rapidesa sempre que l’exemplar estiga sa. Aquest és també el motiu pel qual les palmeres toleren millor els transplantaments que molts arbres de copa ampla.

La presencia de la palmera a la via pública constitueix, finalment, un símbol inequívoc d’Elx: reforça la identitat local, estableix una coherència visual clara amb els horts de palmeres seculars i fomenta la sensibilitat col·lectiva envers el paisatge tradicional. Hui dia, també en l’espai urbà, la palmera és un patrimoni viu de la ciutat.

Prescindir de la palmera en l’espai públic no és una decisió tècnica ni inevitable, sinó una elecció política que ignora el coneixement científic, el context climàtic i el valor patrimonial del nostre paisatge. Davant d’això, el silenci no és una opció. Elx té el deure d’actuar amb criteri, coherència i responsabilitat.

Substituir palmeres per plàtans no fa una ciutat més preparada per al futur; la fa més vulnerable, més dependent i més desarrelada. I si, malgrat tot, aquesta és la direcció que es vol prendre, el mínim exigible és una explicació clara, honesta i fonamentada. Perquè el patrimoni, quan es perd, no sempre es pot recuperar.

Suscríbete para seguir leyendo