Memòria de «L’Encarnella», aquell full satíric

Malgrat haver passat més de quaranta anys i haver-se’n publicat únicament sis números, molta gent d’Elx encara se’n recordarà de com feia riure, de com era de mordaç, d’amb quina frescor, desimboltura i desvergonyiment eixia al carrer cada dos mesos de forma anònima i es venia pel mòdic preu de deu duros als quioscs del centre d’Elx. Quan el 2016 incloguérem la col·lecció completa al Repositori de la Universitat d’Alacant, on es pot consultar lliurement (http://hdl.handle.net/10045/56605), decidírem deixar l’anonimat i signar la nostra creació. Antoni Alberola (1946-2021), Eutiquio Estirado (1956), Gaspar Macià (1957), Manolico Macià (1954-2015), algú que se’ns afegia esporàdicament i jo mateix (1952) ens vam estar reunint molts dissabtes durant un any a ca Gaspar i Leute a fer «L’Encarnella».

Per als que no se’n recorden o no havien nascut encara, ho explicarem seriosament: «L’Encarnella» és el títol genèric d’una publicació satírica editada a Elx (1983-1984) dins d’una tradició de revistes o fulls crítics i de riure valencians que es remunta, si més no, al segle XIX. Se n’editaren sis números. Les pàgines no duien numeració, però oscil·laven entre quatre i vuit. Tant els dibuixos com els textos (escrits majoritàriament en castellà, i molt ocasionalment en valencià -català dialectal i subdialectal) apareixien sense signar, ja que els autor romangueren sempre en l’anonimat. Tots els números, tanmateix, tenen dipòsit legal.

El títol genèric («L’Encarnella») és un substantiu dialectal del valencià utilitzat a Elx per denominar la carxofa, alcachofa o alcacil (flor de la planta Cynara scolimus, de cor tou i sucós). Com sol ser habitual en el periodisme i el teatre satíric valencians, es tracta d’un terme que té una connotació sexual referida al sexe femení, connotació que es reforçava en cada número amb el subtítol, dibuixos, cançonetes o acudits al·lusius. Cada número tenia un títol, dos subtítols i una numeració específica i la capçalera duia un dibuix expressionista de la verdura del títol. En tots els casos el subtítol era «La revista de la gente bien». S’imprimia a una tinta sobre paper blanc, canviant en cada número el color de la tinta. Els sis números s’imprimiren en «Gràfica Punt i Ratlla. Elx» (un establiment tipogràfic cooperatiu emblemàtic, ja desaparegut), extrem que es feia constar en la portada de la publicació. Les dimensions foren sempre 420×295 mm, de manera que es podia col·leccionar fàcilment. En tres ocasions se n’inclogué un encartament.

La descripció de la col·lecció completa és la següent: Núm. 1: «L’Encarnella Entrega. Fulla oligofrènica per als bufats», núm. 1.001, abril 1983, tinta de color verd-gris fosc, 4 p. + un encartament imprès a doble cara de 22×16 mm. Número 2: «L’Encarnella Encarnà. La revista més oberta per al lector més estret», núm. 2.001, juny 1983, tinta de color roig intens, 4 p. + un encartament imprès a una cara de 420×295 mm. Número 3: «L’Encarnella Festera. La fulla de got i punyal», núm. 3.001, agost 1983, tinta de color morat fosc, 4 p. Número 4: «El Rabo de l’Encarnella. La fulla més verda per al lector més morat», núm. 4.004, octubre 1983, tinta de color verd brillant. 4 p. Número 5: «Encarnelles Blanques. Extra de Navidad… con cotillón sorpresa. La revista que no produeix ressaca», núm. 5.005, desembre 1983, tinta de color blau-negre fosc. 8 p. + un encartament efímer consistent en un grapat de confetis solts de colors que li queien damunt al lector quan obria la revista. Número 6: «L’Encarnella rostía. La fulla que no falla», núm. 6.006, març 1984, tinta de color blau fosc, 4 p.

Contextualitzem l’invent, que era coetani d’altres fulls semblants il·licitans i valencians: érem joves, teníem trenta anys, dalt o baix, i érem conscients de viure un moment d’eufòria política i social a casa nostra. A Elx s’acabava el primer mandat de Ramon Pastor; els punyals dels socialistes locals estaven en dansa i produïen una sagnia continua que donava molt per a parlar i fer riure; l’obra de l’Avinguda de la Llibertat no avançava; havien derrocat subreptíciament la Casa de Gómez; l’Ajuntament havia aprovat a corre-cuita el Catàleg Municipal d’Edificis Protegibles guardat en un calaix des del 1980; havíem tingut el mundial de futbol i una gran riuada (les mateixes pluges que originaren la pantanada de Tous que negà la Ribera) que omplí a vessar per primera vegada la rambla tan ben canalitzada per l’alcalde Quiles, amb uns danys, tanmateix, mínims per a Elx.

La idea inicial i el motor de «L’Encarnella» era Gaspar Macià, aleshores periodista de «La Verdad», que al llarg de la seua vida professional (fins ara mateix, ja jubilat, des dels fulls dominicals d’INFORMACIÓN) ha demostrat tenir grans dosis de sentit de l’humor i de capacitat satírica. Ell ens convocà i nosaltres acceptàrem gustosos. A sa casa teníem una bona provisió de gin-tònics i de cuba-libres i els nostres estómacs joves, malgrat acabar amb mal de panxa, aguantaven bé una vesprada de riotes i d’alcohol. El nostre sistema de treball era brain-storming pur: algú tenia una «idea» i els altres la completàvem entre rialles, tenint cura, això sí, d’anotar disciplinadament el que se’ns acudia i que expressàvem en veu alta. Eutiquio i Manolico feien a sa casa els dibuixos «artístics», jo feia els «tècnics» a la meua, i com no havia arribat encara la informàtica, els muntatges gràfics s’havien de fer amb estisores i pegament. Ens ho passàvem molt be, fins que la cosa s’anà esgotant, el número sis isqué gràcies a l’espenta de Gaspar Macià i el número set es quedà preparat.

I ara, quatre dècades més tard, Manolico, Alberola i molts dels satiritzats ja no són en aquest món. Els altres tres encara fem la viu-viu i, per sort per a nosaltres, tenim el cap prou clar i el cos prou àgil per a seguir donant la tabarra. Tanmateix, el món social i polític ha canviat i l’humor amb que els mateixos burlats (polítics fonamentalment, però també altres personatges públics) es prenien la broma, a hores d’ara no ho farien: són molt susceptibles els «mandamassos» d’ara, creuen en els tribunals i a la més mínima els humoristes tenen assegurada la querella, la multa, la presó i fins i tot, en cassos extrems, l’atemptat personal. ¡Temps aquells dels primers anys vuitanta rient-nos i fent feina els dissabtes per la vesprada a ca Gaspar i Leute, entre bromes, gin-tònics i cuba-libres! Citant la frase atribuïda a Talleyrand (1754-1838) que féu famosa Bertolucci: «Qui no ha viscut els anys finals del franquisme i de la transició, no pot saber el que és la dolçor de viure».

Nota bene: Per aquest article he comptat amb la col·laboració impagable del meu col·lega homònim Gaspar Macià. Agraïments.

Suscríbete para seguir leyendo