Un alcoià en la cort de la reina Polgar

Imagine que és la moda. Els escacs i les dones. Primer va arribar la sèrie Gambit de dama, amb una eixerida xicona, més endavant adulta complicada, que hi jugava com ningú. La vaig veure sencera un parell de vegades per la convalescència del dur covid-19 i em vaig enganxar; a més a més, pel poc que es veia a les partides, recordava Bobby Fischer.

Era una sèrie crua, que aborda els problemes de la vida i les drogaddiccions, fins i tot en el món dels xiquets. Per això vaig ser prudent a l’hora de tractar-la en les tutories de Secundària. Ah! I vaig continuar amb la novel·la -Le jeu de la dame, de Walter Tevis- que us recomane vivament.

Ara, ens retrobem a la mateixa cadena -o siga, Netflix-, en aquest cas amb un documental al voltant de Judith Polgar, la veritable diva dels escacs. En realitat, al principi va del pare i de les tres germanes Polgar, que van ser educades a casa i encaminades al món dels escacs. Totes tres van assolir gran nivell, però Judith es va convertir en el mite. Doncs, el documental arranca així i continua amb la carrera solitària, fins que es va convertir en la persona més jove en obtenir el títol de gran mestre internacional.

El documental és profund i ens trasllada a qüestions com la manera d’educar als fills i el treball dels menors, així com a les relacions amb la gent molt coneguda. De Fischer no cal parlar: es presenta un vídeo on clarament diu que les dones són menys intel·ligents que els hòmens, la qual cosa el desqualifica bastant, a parer meu, però també elimina carisma al mite Kasparov. L’alcoià Ricardo Calvo, mestre internacional i destacat personatge del món dels escacs, va ser col·laborador directe de Garri Kimovich, però als últims temps ja no parlava igual: alguna cosa contava que no el deixava en bon lloc. A més a més, la primera partida amb Polgar ho corrobora: com es pot abusar d’un jugador novell, més encara si és xica jove i espantada.

Per això us aconselle el documental, però també perquè té un interés històric indubtable: en la part final hi ha dos imatges de Judith Polgar al mític torneig de Linares i al seu costat, Ricardo Calvo en persona. Em vaig emocionar, molt més encara quan l’amic Pepe Blanes em va confirmar la impressió inicial. Tota una descoberta, vint-i-quatre anys després de la seua prematura desaparició.

En l’obertura de l'olimpíada de 1988, on les germanes Polgar van triomfar davant del món, el president de la federació internacional Florencio Campomanes va fer el discurs de benvinguda; és el mandatari que havia declarat Calvo “persona non grata” per la seua tasca d’oposició. A més a més, el mateix Calvo em va contar que la vespra de la històrica victòria contra Korchnoi en l’olimpíada de l’Havana de 1966, Espanya es va enfrontar contra Filipines i a l’alcoià li va tocar… Campomanes!

Suscríbete para seguir leyendo