Cremaren les esglésies - 1

Fa noranta anys. Era el 20 de febrer del 1936, dijous. I, tanmateix, segueix sent una ferida oberta, un malson, un motiu de pesar infinit, inacabable. Fa mal pensar-ho. Fa mal parlar-ne. Fa mal escriure-ho. I, tanmateix, cal escriure-ho, cal parlar-ne. Ho hem comprovat aquests dies, s’ha palpat en el batec dels cors, s’ha vist en l’enterboliment de la mirada durant el cicle de conferències organitzat per la Universitat Miguel Hernández en l’aula universitària de la Plaça de Baix, on se n’ha parlat públicament (segurament per primera vegada) des de la recerca, no des del partidisme. Un dolor sense fi, una pèrdua immensa, irreparable, una d’aquelles pèrdues incommensurables en la vida de les ciutats i de les persones que ni es poden ni s’han d’oblidar, una ferida que ha de restar oberta per a poder respirar-hi, viure, recordar, aprendre.

M. Azaña (1880-1940), president de la República, expressava la necessitat de mantenir vives aquestes recordances, com una mena d’antídot, ni més ni menys que en el discurs pronunciat des de l’Ajuntament de Barcelona el 18 de juliol del 1938, en plena guerra, amb ocasió, ni més ni menys, que del segon aniversari del pronunciament militar i l’inici de la Guerra Civil. És un dels textos confessionals d’Azaña, lúcid, sentit i pacifista avant la lettre on hem de disculpar l’afectament patriòtic i l’espanyolitat propis d’aquells anys, del seu càrrec y del seu estil literari: "Cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, […] si alguna vez sienten que les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído embravecidos en la batalla luchando magnánimamente por un ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían con los destellos de su luz, tranquila y remota como la luz de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: Paz, Piedad y Perdón."

J. M. Leal i M. Ors, entre d’altres, han estudiat aquell esdeveniment dramàtic i el context sociopolític estatal, provincial i local en què es va produir. Ors ha reconstruït de manera convincent i rigorosa, no exempta de fredor, la successió de fets a la nostra ciutat des de les 14 a les 22 h d’aquell fatídic dijous 20 de febrer del 1936 (La Verdad, 20-02-2016). El relat de l’historiador tendeix a exculpar els partits polítics i les organitzacions sindicals (ja que, pel que sembla, no hi hagué ni militants o afiliats que actuassen directament, ni consignes polítiques prèvies), però subratlla les responsabilitats gravíssimes, definitives, que tingueren, per omissió, tots els poders públics (Ajuntament, Guàrdia Civil, Govern Civil, Guàrdia d’Assalt) i no sols aquella vesprada fatídica sinó també (això ho dic jo) durant els tres anys de guerra que seguiren, quan continuà impunement la demolició dels temples i se n’afegí l’arrasament dels casilicis del Pont Vell. Prescindit dels noms propis, amb una importància relativa per al moll de la qüestió, els fets poden resumir-se així:

El diumenge 16 de febrer del 1936 se celebren eleccions generals sense que hi hagen incidents remarcables. Com és sabut, les guanya el Front Popular i, en conseqüència, han de ser reposats en els càrrecs els regidors elegits el 1931, cessats el 1934. Segons el Govern Civil, això s’havia de fer en una sessió extraordinària a les 14 hores del dijous següent. A les 12 h d’aquest dijous, 20 de febrer, amb l’eufòria pròpia dels "vencedors", una manifestació encapçalada pels regidors elegits el 1931 desfila des de la Casa del Poble a l’Ajuntament, sense més incidents que una disputa verbal en la Glorieta. A la Plaça de Baix s’hi fan discursos, s’hi criden proclames i la comitiva puja al Saló de Sessions, protegit per una secció de la Guàrdia d’Assalt comandada per un tinent, J. S. Meseguer, que abandona l’Ajuntament quan els regidors ocupen el seu lloc. A l’hora prevista, 14 hores, se celebra el Ple on es produeix la restitució als seus càrrecs dels regidors cessats el 1934. S’alça la sessió i se’n convoca una altra per a una hora més tard per elegir l’alcalde.

Mentrestant, entre les 14 i les 15 hores, un grup de persones ataca la seu del Partit Radical en la Glorieta i llança al carrer alguns mobles i objectes. El tinent Meseguer, que ja havia començat a disparar en les Quatre Esquines, intenta aturar la destrossa i amenaça els assaltants, abròvil en mà. Aquests no en fan cas, el tinent dispara i cauen ferides sis persones. La gent persegueix al tinent que aconsegueix escapar amb un cotxe robat. A les 15.15 hores ingressa el primer mort a la Casa de Socors, que dóna compte de sis ferits, un dels quals mor hores més tard a l’Hospital Provincial.

A les 16 hores se celebra la sessió extraordinària municipal i és elegit alcalde M. Rodríguez. A les 16.30 hores s’alça la sessió. Sabedors del que està passant, l’alcalde, el secretari particular, un regidor i un brigada de la Guàrdia d’Assalt s’apropen a la Glorieta, on d’altres guàrdies, disparant les armes, s’obrin pas entre la gentada fins arribar a la Plaça de Baix, on són desarmats.

Mentrestant, un grup d’unes deu dones i quaranta homes, segons sembla sense significació política, atraquen la gasolinera de l’inici del Pont Nou (sembla que proveïts amb poals i carretilles) i durant la vesprada i la nit d’aquell dia funest (unes quatre o set hores, no hi ha unanimitat) es dediquen a calar foc impunement a les quatre esglésies d’Elx: Sant Joan, El Salvador, la Mercè i Santa Maria (per aquest ordre; se’n salva Sant Josep, on hi ha instal·lat l’hospital de la ciutat); pel camí, en un recorregut criminal i sinistre que sembla estar perfectament planejat, ataquen també deu vivendes, seus polítiques i domicilis socials de persones, partits i entitats dretanes, incloent-hi el Casino i el Jutjat. L’alcalde insta al comandant de la Guàrdia Civil que "se sirva ordenar la permanencia en esa Casa Cuartel de todas las fuerzas a sus órdenes, las cuales no deben salir bajo ningun pretexto [...] al objeto de evitar desagradables incidentes y teniendo en cuenta que han cesado los actos que pudieran considerarse punibles". Els guàrdies municipals -una cinquantena- no fan tampoc acte de presència. De bombers, encara no n’hi havia a Elx.

A les 20 hores (a les 23 segons altres notícies) un capità de l’exèrcit, comandant una companyia d’infanteria, que forma en la Plaça de Baix, declara l’estat de guerra, pren possessió de la plaça com a comandant militar, ordena registres domiciliaris cercant armes, vigila llocs on es puguen produir aldarulls i visita els centres religiosos de la ciutat. Mentrestant, durant tota la nit i els dies següents, als edificis incendiats s’abriven les flames i les brasilades fent una remor, una pudor i una fumaguera que se sent, es veu i s’olora des de tota la ciutat, el camp, les serres i les poblacions veïnes.

(Continuarà).

Suscríbete para seguir leyendo