Cremaren les esglésies - 2

El 21 de febrer del 1936, divendres, l’endemà d’aquell dia fatídic per als bens artístics i arquitectònics d’Elx, un regidor socialista, enviat per l’alcalde, visità les esglésies cremades, el jutge municipal féu un informe de la situació dels temples i edificis assaltats (destinat al sumari obert per l’Audiència Provincial d’Alacant), i l’arquitecte municipal S. Pérez Aracil informà de l’estat de les construccions. En la postguerra, deu dones foren jutjades per un tribunal militar acusades d’haver provocat incendis. I això és tot el que sabem. Però la gran transcendència i la tràgica novetat dels fets desvetllaren la fantasia popular amb una barreja d’incredulitat, por i rancúnia, originant contalles fabuloses que han arribat fins a nosaltres, la més coneguda de les quals potser siga la que diu que en el darrer instant, com per un miracle, la imatge de l’Assumpta fou salvada de les flames i fou amagada en algun lloc desconegut.

Tanmateix, als llibres d’actes municipals on, com deia Ibarra, s’explica la gran història d’Elx, les referències foren escasses. Com si el que havia passat no tingués importància, cap regidor no s’hi referí mai clarament i directa a aquella destrucció massiva; tan sols es parlava de «luctuosos sucesos ocurridos en esta ciudad el 20 de febrero»; també s’aprovà, això sí, regalar un nínxol als familiars dels dos morts que hi havia hagut. Però la fàbrica dels temples havia quedat malmesa (un poc menys la de Santa Maria, que es pogué utilitzar com a garatge durant la guerra) fins el punt que als dos mesos el governador ordenà l’Ajuntament que prengués mesures per tal de garantir «la seguridad de las personas y cosas que se hallaban amenazadas por el estado de ruina inminente de los edificios Iglesias de El Salvador y San Juan de esta ciudad». L’informe de l’arquitecte municipal exposà que, en efecte, «los edificios de que se trata ofrecen grave peligro de derrumbamiento y, asimismo, que es conveniente su demolición inmediata». Aquest informe es traslladà al governador, fent‑li saber que l’Ajuntament estava disposat a pagar les despeses de l’enderroc. També a l’església i convent de la Mercè, segons un altre informe de l’arquitecte municipal, hi havia parts ruïnoses que calia derrocar. I encara sabem que també l’arquitecte alacantí Juan Vidal (1888-1975) inspeccionà els immobles danyats, possiblement per ordre del Govern Civil (a l’Arxiu Històric Municipal d’Elx se’n conserven pagaments d’aquella visita) i conclogué, com l’arquitecte municipal, en la ruïna dels edificis, el perill que això representava i la necessitat de derrocar-los.

És difícil saber com s’esdevingué una cosa tan terrible, dolorosa i enverinada com aquella per diversos motius: la documentació fefaent és escassa; els temps de guerra i de postguerra, amb l’adveniment d’un odi visceral i desmesurat, ho emmascarà tot amb l’oportunisme polític, la venjança i la repressió de l’enemic; l’ocultament produït per la por, la rancúnia i la ràbia ho embolicà en una boira de pànic, oblit i silenci; i la imaginació i la fantasia, juntament amb la mala memòria, originaren dramatismes, endolciments, exculpacions i falsejaments de tota mena. Amb tot, podem afegir alguns interrogants de caràcter «tècnic» a les conclusions de M. Ors (La Verdad, 20-02-2016).

En primer lloc, sorprèn la virulència dels incendis. Les imatges fabuloses d’explosions i cremes que ens ofereixen el cinema i la televisió ens han acostumat malament, però no és fàcil que un foc encès al terra agafe en edificis de pedra i maçoneria, encara que part del sostre siga de fusta vella. Més encara, els que hem tingut una infantesa camperola i mantenim una activitat agrària, sabem que no és fàcil fer una foguera (build a fire, diu expressivament Jack London, amb aquesta denotació de «construir» del terme anglès). Certament, disposar de gasolina ajuda, ja que esdevé una espècie de dispositiu incendiari o còctel molotov. Sol parlar-se d’amuntegament de mobles, teixits i imatges de fusta dins dels temples, però a les fotos de Loty de l’interior de l’església de Santa Maria (1931) s’hi veuen pocs bancs (no com ara, que la nau n’és plena): la gent es portava cadiretes de boga de sa casa o resava dempeus; d’altra banda, ni els teixits ni els llibres ni els lligalls cremen amb facilitat i tombar i amuntegar les imatges i els retaules dels altars portaria un temps considerable, com també fer-se obrir les portes i entrar-hi. A més, allò de portar carretilles i poals en l’atracament a la gasolinera del Pont Nou és inconsistent, ja que amb aquests mitjans no es pot transportar líquids, puix que acaben vessant-se i escampant-se per en terra. Podrien portar, això sí, marraixes de les que s’usaven per a l’aigua o l’oli (amb protecció exterior o sense d’embolcalls de canyes o d’espart) i també botelles de vidre, i tapar-ho tot amb suros: en tot cas, materials aleshores escassos i valuosos per al transport dels quals, les carretilles sí que serien útils. Ara bé, per a ser només una cinquantena d’individus, s’ha de reconèixer que la faena els condí d’allò més; com a bons stakhanovistes, aprofitaren bé el temps que les autoritats els deixaren campar lliurement per la ciutat. Tot fa pensar en uns centenars de persones entregades a la tasca en un treball incessant durant quatre o cinc hores d’actuació (la meitat, nocturnes) i, sobretot, fa pensar en un treball de gran professionalitat (seria útil l’opinió dels especialistes en provocar i extingir focs).

En segon lloc, a la vista de les fotografies posteriors a la crema, sorprèn la celeritat en l’enderroc de les fàbriques dels temples i d’alguns edificis afectats, quasi tots ben sòlids, de pedra picada. Això fa pensar tres coses: primer, que no els valoraven gens ni mica; segon, que aleshores, igual que ara (mireu els blocs del Barri de San Antón), els arquitectes forenses es curaven en salut i no s’arriscaven a tenir problemes per assegurar que no hi havia ruïna en edificis fets malbé (en contrast, a Itàlia i Alemanya, després de la Segona Guerra Mundial, es mantingueren i reconstruïren els monuments afectats pels bombardejos); i tercer, que l’Ajuntament i molts particulars tenien interès en convertir les restes arquitectòniques en solars, tant per motius ideològics com per aprofitar els materials com a pedrera per a altres construccions. Aquest extrem vendria confirmat pel posterior enderroc, impune i subreptici, dels casilicis barrocs del Pont Vell, que encara estaven entregues l’1 de maig del 1936, si és exacta la datació d’una fotografia de les Joventuts Socialistes desfilant-hi. Fa feredat veure el Pont Vell sense aquests antiquíssims i emblemàtics motius arquitectònics i escultòrics, ja que s’eliminaren tant les imatges de l’Assumpta i sant Agatàngel com els relleus (incloent l’escut municipal), motllures i murs que conformaven els templets. I, tanmateix, ningú -que jo sàpiga- no coneix cap document que mostre l’aprovació municipal per a desfer aquell bé patrimonial i artístic de la població. Degué ser una d’aquestes cacicades que han fet, fan i faran, mandamassos de tots els colors polítics. Com aquell edil que, en temps més recents, llevà dels carrers d’Elx, sense aprovació corporativa prèvia, una escultura moderna perquè li semblava «un obrellaunes», fent gala, així, com els seus llunyans antecessors republicans, d’ignorància cultural, insensibilitat artística, partidisme polític i incapacitat supina per a gestionar l’erari i els bens públics il·licitans.

(Continuarà).

Suscríbete para seguir leyendo