Toni Bru i el valencianisme a Elx - 1

En la foto menuda, l’Alberola deposita un ramell de clavellines roges davant el nínxol on reposen les restes de Toni Bru al Cementeri Vell d’Elx; en la foto gran, a la porta del cementeri, hi som, d’esquerra a dreta, Juli Moreno i Ruiz (1952), un que no sé el nom, Andreu Morell i Marco (1948-2025), Joaquim Serrano i Jaén (1954), Gaspar Jaén i Urban (1952), Joan Carles Martí i Casanova (1958), Antoni Alberola i Doló (1946-2021), Maria Eugènia López i Pascual (1956), un altre que no identifique i Paco Aznar i Macià (1943). Era el 9 d’octubre del 1982 i un grup de jovenots anàrem a rendir tribut a l’advocat i militant valencianista d’esquerra Antoni Bru i Gómez (1917-1981), que havia faltat el 27 d’abril de l’any anterior, als 64 anys, en tornar de l’aplec de Xàtiva que commemorava el 25 d’abril. Després de la seua mort i durant uns anys es feren entre nosaltres diversos actes i publicacions d’homenatge, públics i privats -com aquest de la fotografia- en memòria del que havia estat el capdavanter del valencianisme a Elx, un reconeixement unànime.

Després de l’obra fundacional d’A. Cucó «El valencianisme polític: 1874-1936» (1971) és habitual parlar de persones com Toni Bru referint-se al seu valencianisme «cultural i polític». Però més enllà d’aquest encasellament, en parlar de «valencianisme a Elx» vull referir-me als principis elementals que ens mouen a les persones que fem servir el valencià a l’hora de parlar i escriure, que considerem el valencià com una varietat regional del català adaptada a les Normes de Castelló (1932), d’arrel fabriana, que en fixaren l’ortografia, que el considerem la llengua pròpia del País Valencià, que el difonem, que el defensem com a nostre, siga o no la nostra llengua materna (que l’hem mamat o que l’hem après), però, sobre tot, que el considerem una llengua de cultura (alta i baixa cultura) i, per tant, una llengua apta per a ser emprada en tots els àmbits de la vida comunitària. Les opcions polítiques del valencianisme, certament, poden anar més enllà i incloure alternatives federalistes o independentistes, però les formes majoritàries i unificadores del valencianisme cultural entre nosaltres s’han quedat, si més no, en l’ús i defensa de la llengua, sense menysprear tampoc l’aspecte sentimental: «¡No s’ha de perdre la llengua dels nostres avantpassats!» podria ser un bon resum de l’esperit primigeni que ens ha animat a molts des de la nostra joventut i que defensava Toni Bru (a qui també motivaven, certament, altres aspectes nítidament polítics, socials i nacionalistes).

I aquesta pervivència del valencià és el que -amb penes i treballs, amb avanços febles i retrocessos considerables, de forma certament minoritària- podem dir que s’ha aconseguit a Elx i al País Valencià paral·lelament a la normalització política de la vida pública espanyola després de la mort de Franco (1975) i la restauració democràtica del parlament espanyol (1977) i dels ajuntaments (1979).

Però la significació de Toni Bru per als valencianistes d’Elx i del País Valencià es troba arrelada molt més arrere, als primers anys trenta, durant la Segona República, i se centra geogràficament a la ciutat de València, el seu lloc de naixença i d’estudis universitaris. La militància de Toni Bru entre 1931 i 1936 (dels setze als dèneu anys, mentre estudiava Dret a la Universitat de València) en formacions valencianistes (Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, Agrupació Valencianista Escolar, Federació Universitària d’Estudiants, Universitat Popular Valenciana) ocupant càrrecs de responsabilitat i, per tant, en contacte directe amb els prohoms valencians que definien, promovien i modernitzaven el valencianisme polític i cultural, ha estat subratllada en els escrits que se n’han ocupat de la seua figura i la seua significació. Per tant, el valencianisme que Toni Bru promogué a Elx a partir dels anys de 1960 (quan la dictadura esdevingué una mica permissiva en certs temes culturals, artístics i regionalistes), era un valencianisme profundament arrelat en els orígens d’aquest moviment en el segle XIX que a poc a poc, tanmateix, havia deixat de banda els aspectes més casolans, banals i adotzenats, s’havia imbricat en l’alta cultura catalana del Principat i de les Illes i començava a esdevenir un moviment polític (autonomista, si més no) i no solament regionalista o folklòric.

És una llàstima que els hereus espirituals de Toni Bru no s’hagen esmerçat en l’estudi i la publicació de la vida i l’obra del seu mentor, amb obres formals i coherents, d’una certa extensió i profunditat, més enllà dels pròlegs, articles i evocacions esparses i breus -moltes, inèdites; totes, encomiàstiques-, escrites per Castillejos, Maraldés, Ybarra, Biel, Joan Carles o Juli, que acaben esfumant-se amb el pas del temps i amb la destrucció dels arxius personals i a penes si es poden trobar en hemeroteques. Tant de bo que ara que els papers de Toni Bru, després de diverses peripècies posteriors a la seua mort, es conserven ordenats i catalogats a la Biblioteca Municipal Pere Ibarra d’Elx, algun investigador els estudie i en faça un producte acurat, durador i digne que mire al pervenir.

Perquè tot i el significat de Toni Bru, la seua activitat cultural i política es manifestà d’una forma fragmentària i fonamentalment oral. A diferència dels seus coetanis Fuster, Estellés o Sanchis (amb qui, n’estic segur, li complaïa sobre manera compartir aplecs, mítings i manifestacions valencianistes) i que ens han llegat una obra escrita considerable, sòlida i extensa, ell mai no publicà res, cap llibre de poemes, cap llibre d’assaig, cap llibre de reflexió o de teoria social o política. Quan morí es feren públics alguns escrits seus miscel·lanis i algunes evocacions amistoses en llibrets, fulletons, periòdics o revistes, però tot plegat, ben poca cosa. Ningú no se n’ha preocupat de recollir els versos que havia escrit, els quals, encara que amb un valor literari reduït, tenen un cert valor documental, tant per a Elx com per al País Valencià, pel que suposaven de represa local d’una literatura autòctona bandejada i prohibida pel franquisme arreu de l’Estat.

Es tracta d’uns poemes que l’autor produïa ocasionalment, com un simple passatemps enginyós, al llarg dels anys de 1960 i 1970, d’arrel cristiana, existencialista i neorealista, rabiosament antifranquistes alguns, àcids, crítics i mordaços tots, alguns dels quals es poden llegir en els homenatges post-mortem esmentats i oir en algunes cançons del grup Esbart Elx Folk que els va musicar. Heus aquí un exemple satíric, un venable que, per cert, sembla anar dedicat al meu oncle Tonico Jaén Soler (1923-1996), que, segons diuen, era un presumit: «Aquí està un de l’Hort del Sol / que usava puro i ulleres / i munyia les palmeres / en sabates de xarol» o aquella altra lletra satírica per a cantar amb la música popular de «Xe que a gust» que, com totes les produccions que aspiren a ser veritablement populars, es canten sense saber-ne l’autor: «Puja la llet, puja l’oli / pugen els ous, puja el pa; / de l’autobús ni parlar-ne, / que li diuen l’autocar. / Si el ball segueix com el ballen / tan lluny haurem d’arribar / que ni aquells que no treballen / podran d’avui a poc menjar».

(Continuarà).

Suscríbete para seguir leyendo