Derrota de la veritat patrimonial (a l’Hort del Gat, entre d’altres)

Fa 9 anys en aquestes mateixes pàgines proclamava un cant de desig esperançat sobre el destí de la casa i el jardí de l’Hort del Gat, malgrat intuir que era molt complicat recuperar part del patrimoni interior que fins feia poc es conservava. El passat divendres 27 de febrer una fotografia que acompanyava la notícia que donava aquest diari sobre la inauguració de la rehabilitació o remodelació de l’immoble feia realitat el més obscur dels presagis. Res es conserva dels béns pictòrics que tenia la casa, sobretot pel que fa als murals del «Triunfo de la Verdad Objetiva», i que coneixem gràcies a la pel·lícula que va filmar José María Berzosa el 1972 sobre el Misteri d’Elx. La imatge no podia ser més catastròfica, una pintura blanca substituïa les pintures sobre la lluita humana a favor de la cultura i la civilització representada pels triomfs de la Bondat, de la Bellesa i de la Veritat, obra encomanda pel propietari als pintors il·licitans José Cañizares i Antonio Torres-Bru. Són els temps que corren. I, com que la cultura segueix sent refugi i salvació davant la barbàrie, cal exterminar-la.

Mai podríem pensar que un ajuntament tan catòlic i poc apostòlic (i sense cap dubte, gens romà) permetera la desaparició de sant Francesc d’Assís, santa Isabel d’Hongria i sant Vicent de Paül, ni que amb el seu caire barroquista no permetera la figuració de Velázquez, Beethoven, Miquel Àngel o Brunelleschi, com alts representants de les arts. El que si podíem imaginar és que caigueren Volta, Copernico o Madame Curie, ocupant la foscor el lloc de la ciència. De nou, hi ha hagut un triomf de la veritat cinematogràfica, com a marmessor de la memòria, com a constatació de la derrota cultural del poble. Vist l’indigne resultat sobre aquest exemple del patrimoni il·licità, la pel·lícula torna a deixar en evidència a la burgesia d’Elx, als dignes hereus d’aquella societat que va retratar Berzosa al principi dels anys 70, que tant devien a les glòries franquistes.

Per les imatges publicades al diari INFORMACIÓN encara sobreviuen les escultures al jardí de l’hort del Gat, segurament malmases pel vandalisme de les últimes dècades, un indret sense cura oficial per un patrimoni que l’anterior propietari, el mecenes Antonio Pascual, va llegar al municipi quan va faltar. El seu destí serà un altre acte feble de conservació, simplement per fer-se una «foto influencer» però sense parar a atendre la història i el valor artístic d’unes peces que un bon dia aquell personatge va decidir reunir. Els il·licitans ens hem anat acostumant a aquest tipus de decisions polítiques sobre el nostre patrimoni. Intentar quedar bé, sense anar al fons. Dissimular respecte però deixar que les màquines se’n emporten les pedres i els ornaments de cases pairals. Deixar que l’oratge i l’abandó facen el treball d’acomiadament dels béns patrimonials.

Que bé que lluixen les lletres de C·A·P·I·T·O·L·I·O sobre l’antiga entrada al cine que fou l’edifici que ara, convertit en una facultat, no conserva cap empenta ferma al seu interior que recorde el seu primer ús com a sala d’esbargiment, una tipologia arquitectònica que no es repetira mai més i que cap govern municipal, foren els que foren els seus ideals, va saber defendre, d’ençà que els propietaris decidiren vendre’l a meitat dels anys 90 del passat segle. Perquè una cosa sí que han tingut sempre clara els nostres governants: la seua idea sobre la desprotecció d’edificis a Elx. Com edifici tradicional vinculat als espectacles a Elx, sol resta com a exemple el Gran Teatre, que manca de la protecció adient per a la seua conservació integral i que podria acabar transformat com l’antic Capitolio si un dia les arques municipals comencen a buidar-se. Ni tan sols és considerat Bé d’Interés Cultural l’únic edifici que resta a la ciutat amb una arquitectura per a cinema inspirada en els teatres italians. Al contrari, per a guanyar-se el cel i netejar abans els pecats patrimonials es va a incloure la creu del Passeig de Germanies al Catàleg de Béns Protegibles, que està a punt de complir 30 anys sense actualitzar. Precisament els responsables universitaris de la conversió catòlica del cine d’arrels etimològics romans, són aquells que patrocinen la temporada del 30 aniversari de la reobertura del Gran Teatre, una graciosa estampa si no resultara preocupant en veritat.

Suscríbete para seguir leyendo