El Palmerar: infraestructura verda o parc urbà?

El reconeixement del Palmerar com infraestructura verda en el Plan Estratégico de Elche 2025-2035 pot semblar, d’entrada, un avanç rellevant. No obstant això, una anàlisi més detinguda revela que aquest reconeixement és insuficient i, fins i tot, potencialment distorsionador. Més que reforçar les funcions que han definit històricament el Palmerar, el Pla tendeix a integrar-lo en un discurs estratègic que el reinterpreta com a espai paisatgístic i d’ús públic.

Aquesta orientació es concreta en línies d’actuació centrades en la renaturalització urbana, la millora de l’accessibilitat i la definició d’itineraris, però sense definir de manera operativa les funcions pròpies del sistema. Aquesta lectura entra en tensió amb el marc establit per la LOTUP, i planteja interrogants rellevants sobre la redacció del Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) que el govern municipal vol impulsar.

És cert que el Pla Estratègic no és un instrument normatiu. Tanmateix, la seua importància no rau només en el que regula, sinó en el que orienta. En aquest cas, defineix un marc conceptual que pot condicionar decisivament el contingut del futur PRUG, especialment si no es contrasta amb les exigències del marc legal vigent.

El Pla integra el Palmerar dins de la infraestructura verda i li atribueix formalment un paper estructural en el sistema territorial, juntament amb el llit del Vinalopó, el Camp d’Elx o el Parc Natural El Fondo. Aquest plantejament suposa una ruptura amb visions anteriors centrades exclusivament en la dimensió patrimonial. Però aquest reconeixement es queda en el pla declaratiu: el document no desenvolupa una estratègia específica ni concreta les funcions que el Palmerar hauria d’exercir com a infraestructura verda. En la pràctica, queda diluït en un conjunt d’actuacions orientades a la millora paisatgística, la renaturalització urbana i l’increment de l’ús públic.

Aquest enfocament contrasta amb la concepció d’infraestructura verda que estableix la LOTUP, que la defineix com una xarxa territorial contínua amb funcions ecològiques, hidrològiques, productives, paisatgístiques i estructurals. No és un ús del sòl més, del sòl més, sinó una estructura que condiciona i ordena el territori, amb implicacions directes sobre el planejament urbanístic.

Des d’aquesta perspectiva, el tractament del Palmerar en el Pla Estratègic presenta mancances clares. La funció ecològica es menciona, però no es concreta: no hi ha mecanismes reals de connectivitat ni una integració efectiva amb el llit del Vinalopó o el sistema agrari del Camp d’Elx. La funció hidrològica, essencial en l’origen i funcionament del Palmerar, queda pràcticament exclosa: el sistema de sèquies no es tracta com una infraestructura activa, sinó com un element patrimonial.

Encara més significativa és l’absència de la funció productiva. El Pla no preveu mesures per garantir la continuïtat de l’activitat agrària que ha sostingut el Palmerar des del seu origen. Oblida que ha estat precisament aquesta activitat ─i la cultura que implica─ la que ha fonamentat el reconeixement del Palmerar com a patrimoni mundial. No es tracta de restaurar un model econòmic del passat, sinó d’assegurar una base funcional mínima que permeta mantenir viu el sistema. Sense aquesta base, el risc d’abandonament del que encara queda i de transformació és evident.

Paral·lelament, es reforça la dimensió paisatgística i recreativa. Les actuacions proposades ─accessibilitat, itineraris, il·luminació─ consoliden una lectura del Palmerar com a espai d’ús públic. Aquesta dimensió és legítima i necessària, però no pot substituir les funcions que sostenen el sistema.

La funció estructural, finalment, és la gran absent. Tot i atribuir-li formalment aquest paper, el Pla no estableix límits ni condicionants efectius sobre el planejament urbanístic. El Palmerar no actua, en la pràctica, com una estructura territorial capaç d’ordenar el creixement urbà.

Aquest desajust no és només tècnic. És, sobretot, un conflicte de model. D’una banda, la LOTUP planteja la infraestructura verda com una estructura que limita i ordena el desenvolupament, prioritzant les funcions ecològiques i productives. De l’altra, el Pla Estratègic s’inscriu en una lògica de ciutat que tendeix a integrar el Palmerar en dinàmiques de revalorització urbana, ús públic i atractiu paisatgístic. En aquest marc, el Palmerar corre el risc de convertir-se en un espai amb valor simbòlic, però amb una funcionalitat progressivament debilitada.

Les implicacions per al PRUG són evidents. Si el document es construeix sobre aquesta base, acabarà prioritzant la gestió paisatgística i l’ús ciutadà, relegant les funcions agràries, hidrològiques i ecològiques. El resultat pot ser un Palmerar accessible i reconegut, però cada vegada menys operatiu: un sistema de reg que es desactiva progressivament, una activitat agrària que es marginalitza i un paisatge que es manté, però buit de funció. Un procés de museïtzació difícilment reversible.

No es tracta d’oposar ús públic i conservació. El repte és establir una jerarquia clara de funcions. Sense una base agrària i hidrològica activa, l’ús públic acaba recolzant-se sobre un sistema que es degrada.

Per evitar aquest escenari, el PRUG hauria de reformular el punt de partida i assumir el Palmerar com una infraestructura verda en si mateixa. Això implica garantir la continuïtat del sistema hidràulic, prioritzar la funció agrària ─almenys en els seus elements essencials─, assegurar la connectivitat ecològica i dotar-lo de capacitat real per condicionar el planejament urbanístic. Només així es podrà evitar que el reconeixement formal es traduïsca en una pèrdua efectiva de funcionalitat.

En definitiva, la qüestió no és si el Palmerar forma part de la infraestructura verda, sinó què significa realment aquesta condició en termes de gestió i ordenació del territori. El risc no és la seua desaparició a curt termini, sinó una transformació més profunda i silenciosa del Palmerar: la seua conversió en un paisatge reconegut però desactivat, en una infraestructura verda sense funcions, la certificació d’una mort lenta del que encara ens queda.

Suscríbete para seguir leyendo