Toni Bru i el valencianisme a Elx - 4

La foto és del soterrar d’Antoni Bru al Cementeri Vell d’Elx el 28 d’abril del 1981. Hi són, d’esquerra a dreta, Andreu Castillejos, l’aleshores regidor comunista natural de Huélago (Granada) José Fernández Rodríguez (1946), Raimon Sastre, Antonio González Beltrán (1940-2013), director del grup de teatre La Carátula, i son pare, el republicà d’Elx d’origen murcià Nazario González Monteagudo (1911-2001), president de la secció local del partit polític ARDE (Asociación Republicana Democrática Española), creat clandestinament el 1959 com a resultat de la fusió d’Izquierda Republicana i Unió Republicana, els dos partits republicans més importants de la Segona República.

El programa anunciava l’«acte públic inaugural» (amb entrada lliure) de la seu d’Elx del Club d’Amics de la Unesco d’Alacant, una entitat inscrita en el Registro de Asociaciones el gener del 1966, que tingué seus a Alacant, Alcoi, Elx i Mutxamel. A Elx s’ubicà a la planta baixa de l’immoble núm. 12 del carrer del Pare Llorenç (1861-1918), que era un sacerdot dominic il·licità destinat uns anys a Manila, autor d’una extensa obra escrita, que el 1903 composà, a petició d’Ibarra, una poesia dedicada a Elx amb 769 versos estructurats en onze parts!; aquest carrer, però, tornà a dedicar-se a Sant Joaquim quan el consistori municipal reposà els noms tradicionals dels espais públics. S’inaugurà el divendres 19 de desembre del 1969 i l’anunci es troba redactat en valencià i castellà, com era d’esperar hagut compte que els promotors es trobaven vinculats al Partido Comunista d'Espanya, una organització política clandestina (no legalitzada fins el 1977) que, malgrat dur una lluita antifranquista aferrissada i sense menystenir el valencianisme, no el tenia com a prioritari. Entre Bru i Maraldés degueren traduir allò que els arribava des d’Alacant, tot transigint en un bilingüisme, potser inevitable, però indesitjable i programàticament rebutjat pel valencianisme històric polític i cultural.

L’acte tenia dues parts: primer, una conferència de Francisco Moreno Sáez (1942), un historiador alacantí, militant d’esquerra, aleshores president del Club, que no parlava valencià, però que s’hi avenia, i que als anys setanta i vuitanta s’especialitzà en l’estudi del moviment obrer i de les lluites proletàries en la província. Aquell dia, tanmateix, el tema no podia ser més moderat (calia que ho fos per a no despertar el recel de la policia i la censura franquistes, activíssimes encara: recordem que el tristament cèlebre consell de guerra conegut com a Procés de Burgos, que aixecà una viva protesta internacional i conclogué amb sis penes de mort, se celebrà del 3 al 9 de desembre del 1970). Paco Moreno dissertà sobre «La Unesco i els seus fins», degué parlar en castellà i, de bon segur, inclouria en el seu parlament al·lusions, si més no, als drets humans i a la llibertat de l’individu per accedir a l’educació i la cultura (finalitats de la Unesco). Després, el grup teatral La Carátula, fundat el 1964 pel que fou el nostre professor de Literatura a l’Institut Laboral, Antonio González, un altre activista d’esquerra aliè al valencianisme, però que en simpatitzava, hi féu un «recital de poesia catalano-valenciana», una concessió més, en aquest cas al nom de la llengua, fruit del possibilisme polític i cultural en el que ens vam haver de moure els valencianistes durant el franquisme tardà i la transició.

Durant uns anys, el «Club» –en les distintes seus– «acabà sent ‘negoci dels antifranquistes alacantins’, l’única cosa duradora que tingueren en comú» (J.V. Mateo). Tanmateix, la seu d’Elx, de la mà de Bru i Maraldés, es caracteritzà pel seu valencianisme extremat. El mateix José Vicente Mateo Navarro (1931-2001), un treballador de banca castellanoparlant natural de Jumella (Múrcia), d’esquerra, proper als valencianistes (el 1966 escrigué per encàrrec de Joan Fuster «Alacant a part»), que presidí el Club (1972-1978), fou senador (1977-1979) i acabà militant en el Partit Comunista, ho criticava l’any 2000: «En una ciudad de tan fuerte implantación industrial, con una pujante clase obrera al margen de todos los canales de la cultura y de la información, en buena parte inmigrada desde el exterior del País Valenciano, todo lo que a los ‘amigos’ ilicitanos se les ocurrió fue abuzarse sobre el valencianismo o la pancatalanidad ontológicos, la lengua autóctona y otras cuestiones conexas, tan respetables como sustantivas, pero evidentemente secundarias».

Però durant cinc o sis anys, contra vent i marea, cada vespre obria el Club d’Elx, on, sota la tutela policial (també els servidors de l’ordre es relaxaven, ara i adés), s’hi feien classes de valencià, conferències, debats i exposicions de pintura i de fotografia; tot el jovent inquiet d’Elx acabàrem anant-hi alguna vegada (els que estudiàvem fora una carrera universitària, només en vacances). Recorde que l’estiu del 1973, quan Juli Moreno i jo fèiem fotos per Elx (i jo també per València), hi vam presentar els nostres treballs, en format gran, potser positivats al laboratori de Castillejos, que vivia en una caseta del carrer del Mestre Serrano, tot sol després de la mort dels pares, paret mitgera de la casa familiar on Juli i son germà mantenien el taller patern d’enquadernació i de segelles de cautxú. Més memorables foren, certament, les exposicions de pintura i fotografia de Castillejos que començaven a documentar amb una mirada nova els aspectes pictòrics i fotogràfics de la vida d’Elx.

I al carrer del Pare Llorenç hi perdurà el Club fins el seu esgotament històric (no en sabem la data exacta), ja que, després de morir Franco i d’haver comprovat el franquisme que el règim no podia continuar sense el Caudillo, moltes organitzacions substitutòries quedaren obsoletes en ser reemplaçades pels partits polítics legals i les institucions democràtiques (el 1977, a l’Estat i el 1979, als municipis). Però ja abans, a meitat dels anys de 1970, havien entrat en escena uns nous promotors de cultura que incloïen alguns aspectes decididament valencianistes. Parle de les dues caixes d’estalvis alacantines: la Provincial i la d’Alacant i Múrcia, que abans havia estat del Sureste i que havia incorporat moltes caixes d’estalvis locals d’aquestes dues províncies.

Fet i fet, la inauguració oficial del Club d’Amics de la Unesco d’Alacant (el tercer d’Espanya, després dels de Madrid i Barcelona) tingué lloc a la sala de la Caixa d’Estalvis Provincial el 12 de juny del 1966. A més, aquella Caixa publicà el 1977 l’antologia poètica d’Emili Rodríguez Bernabeu «Migjorn. Poesia jove de les comarques del sud del País Valencià», una fita del valencianisme cultural a casa nostra on hi érem l’Andreu Morell i jo mateix. A més, en aquella col·lecció de llibres n’hi havia molts altres d’autors valencianistes alacantins, com ara l’economista elxà Josep Antoni Ybarra i Pérez (1952), un altre assidu del Club de la Unesco, integrat en l’Esbart Elx Folk, que amb «Les precondicions per al desenvolupament econòmic de les comarques meridionals del País Valencià» (1978), inicià l’estudi de l’economia local.

(Continuarà).

Suscríbete para seguir leyendo