Toni Bru i el valencianisme a Elx - 7

La primera foto (cap al 1980) és de la casa de l’Hort del Gat, en la biblioteca de la qual celebràrem el 26 i 27 de maig del 1979 el I Encontre de Poesia Catalana al País Valencià. L’immoble (1966-1968), d’un gran volum edificat, fou la primera obra de l’arquitecte Serrano Bru i la darrera de son pare, Serrano Peral: és, doncs, un exemple únic de dues maneres diferents (cadascuna, pròpia d’una època) de plantejar una gran mansió unifamiliar en un hort de palmeres. Llegada a la ciutat testamentàriament pel propietari, Antonio Pascual Ferrández (1903-1986), després d’algunes propostes no reeixides (com ara instal·lar-hi l’Oficina Tècnica Municipal), el 1991 s’hi allotjà l’Estació Phoenix, un centre oficial internacional dedicat a l’estudi de la palmera datilera, a més d’una Escola Taller, que incloïa la jardineria de l’extensa propietat (50 Ha). El 2011, tanmateix, la Corporació municipal dretana, presidida per l’alcaldessa Mercedes Alonso, decretà el desnonament del que hi havia; l’edifici quedà sense ús i el jardí, abandonat. Tampoc se’n preocupà la Corporació presidida pel socialista Carlos González en els vuit anys següents, amb la qual cosa, el conjunt restà deshabitat i es feu malbé. Sembla mentida que una hisenda tan valuosa, deixada a la ciutat en un acte generós, es deixàs perdre. El tema, lògicament, inquietava a Elx i alguns l’han qualificat de mer «caprici» de l’alcaldessa. Jo crec que no és exactament així, sinó que són decisions que tenen una càrrega simbòlica: quan l’Alonso ocupà l’alcaldia, un dels seus objectius (com ara el de Ruz, qui, per cert, ja s’encarregava aleshores de temes culturals i patrimonials) era desfer allò que els governs socialistes havien fet durant les dècades anteriors, sense tenir en compte el benestar públic, el valor d’allò que destruïen i la tradició cultural d’Elx (ni ho sabien ni ho volien saber). Diuen que ara, amb una despesa enorme, estan endreçant alguna cosa del que restava (cfr. José F. Cámara, INFORMACIÓN, 05-04-2026). Esperem que siga així.

La segona foto (19 d’abril del 1979) mostra un Ramon Pastor i Castells (1923-1999) exultant, jove (cinquanta-sis anys), amb els seus perpetus trage, corbata i cabells ondulats engominats, com un personatge impol·lut, antic i proper, adreçant-se a la població des d’un balcó de la Casa Consistorial després d’haver pres possessió com alcalde democràtic d’Elx, un càrrec que ostentà vuit anys, fins el 1987, quan l’aparell del PSOE féu que l’alegria se li tornàs matalafuga: quina tristor rellegir els periòdics dels mesos previs a la designació de Manuel Rodríguez com alcaldable, les declaracions despietades del secretari local del PSOE, Diego Macià, i els punyents articles d’Avelino Rubio Ferré (1950-1992). Pobre Ramon, reivindicat ara per un govern municipal de neofranquistes!

La tercera foto deu ser de final del 1986 (per la vestimenta hivernal, la tardor devia ser avançada; és un exemple de com ens resulta difícil reconstruir la història recent, incloent-hi la nostra personal). De esquerra a dreta hi ha Joan Castaño i Garcia (1957), Antonio Amorós Sánchez (1945), Manuel Rodríguez (que aleshores devia haver deixat la regidoria de Cultura en haver estat elegit diputat al Congrés el juny anterior), Ramon Pastor, Josevicente Mateo, Josep Antoni Ybarra i Biel Sansano i Belso (1961). L’acte, al Saló de Sessions municipal, sembla ser la presentació de tres llibres editats el 1986 per l’editorial 3i4 (escrits en valencià, com tots els que publicava Eliseu Climent), on aleshores hi treballava Biel: la reedició de «Alacant a part», de Mateo, presentada per Ybarra; l’obra teatral «La dictadura del Plutoni», d’Amorós, aleshores regidor; i «Teatre assumpcionista valencià», de Manuel Sanchis Guarner, editat per Luis Quirante i presentat per Castaño. És una mostra entre moltes de la presència pública del valencianisme cultural a Elx els primers anys huitanta.

Tornem arrere: el 3 d’abril del 1979 se celebraren a l’Estat espanyol les primeres eleccions democràtiques municipals després de la dictadura de Franco. A Elx, el resultat fou semblant al de les eleccions generals del 1977 al País Valencià: 14 regidors socialistes; 8, centristes; 4, comunistes; i 1, fraguista. Com veiem, gairebé tot l’Ajuntament era d’esquerra i de centre; la presència de la dreta, mínima i la dels partits franquistes, nul·la. De fet, tots els grups polítics, excepte el de Fraga, tingueren competències i formaren part d’un o altre òrgan de govern.

El matí del 19 d’abril del 1979, en un ambient festiu, alegre i eufòric que ara ens sembla inversemblant, llunyaníssim, l’alcalde i la Corporació elegits democràticament prengueren solemnement possessió dels càrrecs i isqueren al balcó entre l’aplaudiment de la gentada que omplia la plaça de Baix. La senyera quadribarrada amb l’escut del Consell, aleshores oficial (la mateixa que el 1981 cobrí el fèretre de Toni Bru), hissada per l’alcalde i el conseller de Treball, onejà en el balcó de l’Ajuntament. La premsa deia -encara emociona llegir aquells reportatges- que «segons un valencianista que hi era present (¿pot ser Bru o Maraldés?), feia 272 anys que això no passava». A l’endemà, una representació de forces culturals, sindicals i ciutadanes presentà a l’alcalde un llistat de demandes socials i polítiques «imprescindibles» per eixir, també a Elx, de la nit de la dictadura, i on, amb motiu del 25 d’abril, es demanava, en valencià, la normalització lingüística dins de la institució i als espais urbans, i l’ensenyament i l’ús públic del valencià de manera sistemàtica.

És sabut com era de popular Ramon Pastor (ell s’autodefinia com «un home del poble per al poble», una variant urbana d’aquella copla de Manolo Escobar: «Yo soy un hombre del campo / No entiendo ni sé de letra…») i són sabudes les seues limitacions llibresques i educacionals; però gaudia fent d’alcalde i presidint tota mena d’actes; sabia fer-ho i, a més, el seu olfacte polític el feia eixir dempeus (com un saltamartí) dels embolics verbals i les situacions grotesques que ell mateix provocava. Però la seua llengua materna era el valencià, parlava en valencià, i, a més, en aquelles dues primeres corporacions democràtiques hi havia regidors que parlaven valencià i que eren, actuaven o es declaraven valencianistes, com ara Manuel Rodríguez, Inmaculada Sabater o Paco Aznar. I també forasters que en simpatitzaven, com ara el mateix Amorós, que per aquells anys impulsava la revista de teatre «La Tramoia» (Manuel Rodríguez, des de la UNED, impulsà «L’Arrel» i el Grup Literari Alcúdia, «Tabala»; publicacions, però, de vida curta i d’escàs impacte ciutadà).

I així, durant els vuit anys següents, d’una manera continuada, l’Ajuntament de Ramon Pastor oficialitzà el nom del municipi en valencià -Elx-, sense renunciar, però, al nom en castellà -Elche-; tornà a carrers i places el nom tradicional viu encara, llevà els noms de la dictadura; creà la plaça de traductor de valencià; instituí els premis Ciutat d’Elx (de poesia «Festa d’Elx», de narrativa «Toni Bru» i, durant uns anys, també d’assaig), uns premis ben dotats econòmicament i que, per la qualitat dels jurats i de les obres premiades, assoliren prestigi en l’àmbit de parla catalana (també gràcies als encontres de poesia de 1979-1983); tota la Corporació, a excepció d’alguns regidors forasters o definitivament castellanitzats, utilitzà el valencià ara i adés en actes públics i oficials; i tot plegat significà un enfortiment del prestigi social i cultural de la llengua.

(Continuarà)

Suscríbete para seguir leyendo