La ciutat i els pulmons

Hi ha coses que una ciutat acaba normalitzant sense adonar-se’n: el soroll constant, la calor acumulada entre edificis, els embussos... i també respirar pitjor.

Durant anys hem parlat de la contaminació atmosfèrica com si fora una qüestió ambiental. Una conseqüència inevitable del progrés o una discussió política més. Però cada vegada hi ha més evidències que la contaminació no és només un problema ecològic: és també un problema respiratori amb conseqüències cada vegada més evidents sobre la salut.

I probablement una de les grans qüestions sanitàries del nostre temps.

Un estudi recent publicat al Journal of Occupational and Environmental Medicine advertix que el canvi climàtic està agreujant l’asma a través de temperatures extremes, onades de calor, contaminació atmosfèrica, pol·len més agressiu, incendis forestals i fenòmens meteorològics cada vegada més intensos. Però el problema no afecta només les persones asmàtiques. També empitjoren la MPOC (malaltia pulmonar obstructiva crònica), les al·lèrgies respiratòries, les infeccions pulmonars i altres malalties vinculades a la qualitat de l’aire.

I quan llegim això, tendim a pensar en grans metròpolis contaminades o en grans zones industrials. Però no cal anar tan lluny. El problema també el tenim ací. A Elx.

Perquè Elx és una ciutat que cada estiu suporta temperatures més altes. Una ciutat amb una illa de calor urbana evident, amb trànsit intens, amb episodis recurrents de pols sahariana i amb nivells d’ozó troposfèric que augmenten durant les onades de calor. Una ciutat que continua creixent sobre un model de mobilitat que continua generant elevades emissions, més calor urbana i una pitjor qualitat de l’aire.

I enmig d’això, continuem discutint la Zona de Baixes Emissions quasi exclusivament en termes comercials, polítics o ideològics, com si el debat real no fora la salut pública.

Diversos estudis assenyalen que fins i tot exposicions relativament moderades a contaminants poden generar importants conseqüències sanitàries quan afecten tota la població de manera continuada. És precisament així com actua la contaminació urbana: lentament, de manera acumulativa i quasi invisible.

No provoca una catàstrofe instantània. No ompli carrers de víctimes visibles. Però acaba fent que milers de persones visquen pitjor. Que respiren pitjor. I que també poden morir prematurament.

A Elx, les estimacions epidemiològiques indiquen que desenes de milers de persones conviuen amb asma, MPOC, al·lèrgies respiratòries o altres afeccions pulmonars que es veuen agreujades per la contaminació i pel canvi climàtic. I probablement el més inquietant és que hem acabat normalitzant-ho.

Hem normalitzat els inhaladors en xiquets cada vegada més menuts. Les al·lèrgies quasi permanents. La tos persistent. Les persones majors que eviten eixir al carrer durant episodis de calor. O la sensació que respirar pitjor forma part de la vida urbana moderna.

Però no ho és.

La ciència fa temps que advertix que la contaminació de les ciutats augmenta la morbiditat i la mortalitat associades a malalties respiratòries cròniques. I ara sabem també que el canvi climàtic multiplica aquests efectes. La calor incrementa la formació d’ozó. Els períodes secs fan els pòl·lens més agressius. Les partícules contaminants fragmenten els al·lèrgens i faciliten que penetren més profundament als pulmons.

El problema ja no és només què respirem, sinó en què s’està convertint l’aire que respirem.

I ací apareix una altra contradicció molt nostra. Durant anys hem identificat qualsevol augment de vegetació urbana amb una millora automàtica de la salut ambiental. Però una ciutat amb més vegetació no és necessàriament una ciutat més saludable si no es planifica adequadament, perquè no tota la vegetació té la mateixa capacitat d’adaptació climàtica ni el mateix impacte respiratori.

Darrerament he escrit sobre aquests temes i sobre la proliferació de plàtans de passeig i altres espècies altament al·lergèniques en la via pública. Hui sabem que plàtans, moreres i altres arbres poden generar càrregues importants de pol·len i agreujar problemes respiratoris, especialment en contextos de calor extrema i contaminació elevada. Mentrestant, espècies històriques del nostre paisatge, com les palmeres i altres elements que he citat en anteriors articles, tenen generalment un impacte al·lergènic molt menor.

Això no significa qüestionar la necessitat de més verd urbà, sinó entendre que no totes les espècies tenen el mateix impacte climàtic ni sanitari ni, per descomptat, patrimonial.

Potser hauríem de començar a preguntar-nos si algunes decisions urbanístiques i paisatgístiques s’han pres pensant només en l’ombra ràpida, l’estètica o el manteniment, sense valorar prou les conseqüències sanitàries i patrimonials.

El debat és quin model de ciutat volem construir en un context de canvi climàtic. Quins espais retenen menys calor, quina mobilitat afavorim, quines espècies incorporem a l’espai urbà o quina qualitat de l’aire considerem acceptable.

Durant massa temps hem tractat la contaminació com una realitat inevitable perquè els seus efectes solen ser graduals i dispersos. Però la suma d’aquests efectes acaba transformant la salut col·lectiva d’una ciutat sencera.

La crisi climàtica no és només una crisi ambiental. És també una crisi respiratòria.

Mentrestant, es dedica una enorme atenció a l’estètica urbana, als símbols i a les representacions públiques, però continuem ajornant decisions essencials sobre la qualitat de l’aire, la calor urbana, o la salut ambiental. I, tanmateix, una ciutat no es defineix només pels seus espais monumentals, o per la imatge que projecta, sinó també per l’aire que deixa entrar als pulmons dels qui hi viuen.

Suscríbete para seguir leyendo