Toni Bru i el valencianisme a Elx-11

El PSPV-PSOE guanyà amb majoria absoluta, per tercera vegada consecutiva, les eleccions municipals del 1987. Les tornà a guanyar el 1991, quan Manuel Rodríguez tingué més vots que qualsevol altre candidat socialista d’arreu l’Estat. Per comparar: el percentatge de vots que ha tingut cada alcalde d’Elx eixit de cadascuna de les dotze convocatòries electorals democràtiques és el següent: 1979-45,13; 1983-57,68; 1987-45,61; 1991-53,69; 1995-36,31; 1999-48,12; 2003-52,05; 2007-42,07; 2011-44,47; 2015-26,20; 2019-36,79; 2023-37,35.

Els bons resultats de l’alcalde Manuel Rodríguez el 1991, per mèrits propis, sense suport de l’agrupació local, quan ja el PSOE estava en decadència arreu de l’Estat espanyol i perdé les alcaldies de València i de quasi totes les grans ciutats espanyoles, alçà suspicàcies en l’aparell del partit a València, que, en conseqüència, no el deixà repetir el 1995 perquè podia fer ombra als que hi tallaven el bacallar. Tanmateix, durant els vuit anys que ocupà l’alcaldia (1987-1995), el valencianisme cultural assolí a Elx un altíssim nivell de presència pública mercè a l’espenta que rebé des de l’Ajuntament. Ni abans ni després hi ha hagut a Elx un alcalde tan sensible al món de la cultura i del valencianisme, com ja havia demostrat anteriorment, quan fou director del centre local de la Universitat Nacional d’Educació a Distància, diputat provincial i regidor de Turisme i Cultura. Amb totes les limitacions que es vulga, la defensa, promoció i ús del valencià des de l’alcaldia fou una constant i incrementà les accions empreses durant els dos mandats de Ramon Pastor. En aquells anys es feren els dos únics pregons en valencià de tota la història d’Elx, es publicaren fullets, llibres, cartells i opuscles en valencià i moltes accions de govern, especialment les relatives a la ciutat i el medi ambient, prengueren un caire valencianista: la publificació i restauració del Clot de Galvany amb l’ornitòleg gironí Jordi Sargatal i Vicens (1957); l’arranjament superficial de la plaça del Bisbe Siuri projectat per l’arquitecte barceloní Lluís Cantallops i Valerí (1934), després de l’arrasament perpetrat per l’aparcament subterrani de l’encara regidor Diego Macià; la restauració de la façana de l’església de Sant Josep, amb l’arquitecte valencià Joan Josep Estellés i Ceba (1920-2012); la rehabilitació del Gran Teatre, amb l’arquitecte elxà Tomàs Martínez Blasco (1922-2013); la reconstrucció dels Forns d’Algeps, els jardins de la Màquina del Tren, dels Franciscans, de les places de Madrid i de València, obres projectades i dirigides pel qui açò subscriu, etc., són algunes de les actuacions fetes en temps de Manuel Rodríguez que podria explicar fil per randa i que, unes mutilades, d’altres senceres, han arribat fins a nosaltres i han definit Elx. Totes, com dic, tenien una empremta valenciana i foren una de les bases de l’èxit popular d’aquest alcalde; a més, certament, de les seues virtuts polítiques: bonhomia, espenta, paciència, proximitat, preocupació pels afers dels ciutadans, etc.

La primera fotografia fou presa al balcó principal de la Casa Consistorial el 5 d’agost del 1988, mentre un servidor (a l’esquerra), acompanyat per Manuel Rodríguez (al centre) i l’aleshores ministre d’Afers Exteriors, Francisco Fernández Ordóñez (1930-1992), un dels valedors a Madrid de l’alcalde (a la dreta), llegia el pregó de les festes d’agost d’aquell any. Per primera vegada a Elx es feia un pregó de festes en valencià i encara que tothom era conscient que jo parlaria en la meua llengua materna (i ho sabia millor que ningú, naturalment, l’alcalde) era una previsió que alçava inquietud entre alguns regidors. Recorde que abans d’eixir al balcó, tot mudat per a un dels moments històrics de la meua vida, jo mateix inquiet i desassossegat per l’experiència, el regidor de Festes -castellà- m’arravatà el paper on portava escrit el pregó i mirant-me fixament als ulls i amb actitud comminatòria me l’anà llegint en veu alta... traduint-lo al castellà. Però no passà res. En algun moment s’oïren alguns crits al fons de la plaça de Baix (com sempre atapeïda, en aquestes ocasions, de personal: festers, comissions de barri, moros, cristians, etc.), però aquell mateix regidor, mentre em comminava que anàs apressa, apressa per acabar tot d’una allò que per a ell era, si més no, una extravagància, m’aclarí que cridaven «Torero, torero, torero!». Ràdio Elx em passà la gravació i la gent d’Elx se sentí identificada amb les paraules emocionades, profundament valencianes i il·licitanes, que vaig dir aquella nit. I així m’ho feren saber durant molt de temps després.

El segon i últim pregó de festes que es feu a Elx en valencià fou dos anys després, quan l’alcalde nomenà pregonera la novel·lista i regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991), una dona valenta que vessava vitalitat, saviesa i bon humor tant en les actuacions polítiques com en els escrits literaris. L’agost del 1990, l’alcalde m’encomanà que l’acompanyés mentre es trobava a Elx i aquella fou una experiència cultural intensa. Tots els valencianistes d’Elx li férem festes i ens la portàrem amb nosaltres, fora del protocol municipal, aquells dies d’agost. L’Aurèlia llegí el pregó en català i, encara que hi hagué algun crit espanyolista, ella ja ens ho havia advertit: ja podien escridassar que, mentre tingués el micròfon a la mà, ella no s’acovardiria i els rebentadors de l’acte no aconseguirien res: bé ho havia comprovat en la seua llarga experiència de lluita obrera, feminista i cultural. A la foto segona, presa el 14 d’agost del 1990 a l’Hotel Hort del Cura, hi som d’esquerra a dreta, jo mateix, Biel Sansano, l’escriptor mallorquí Jaume Vidal i Alcover (1923-1991), aleshores professor de català a la Universitat de Tarragona, el cambrilenc Josep Lluis Savall i Rom (1959-2006), llicenciat en Filologia Catalana i estudiós del lèxic mariner, Maria Aurèlia Capmany, i la geòloga i catedràtica Carmina Virgili i Rodon (1927-2014), aleshores directora del Col·legi d’Espanya de París, abans, Secretària d'Estat d’Universitats i Investigació i, després, senadora.

La tercera fotografia fou presa el 23 de novembre del 1988 al Clot de Galvany; il·lustra una de les visites que hi férem per veure de redreçar la malvestat deixada per l’alcalde Ramon Pastor i que ningú no sabia com resoldre. D’esquerra a dreta hi ha el mediambientalista Ramon Folch i Guillen (1946), consultor de la UNESCO, els arquitectes Serrano Bru i Macià Ernica, l’enginyer Josep Pagès, el biòleg Vicent Sansano, el regidor d’Urbanisme Josep Fornés i Caselles (1951), i els arquitectes Pepe Amorós i Gómez (1949), Jordi Soliva i Gasa (1941), Lluis Cantallops i jo mateix. S’iniciava una de les feines més difícils de l’alcalde Manuel Rodríguez, tant pels interessos immobiliaris implicats com per l’embolic legal de la situació i que, per fortuna, acabà amb el magnífic espai natural que tenim ara i que, gràcies a l’estupenda idea d’abocar-hi l’aigua depurada de la urbanització dels Arenals del Sol, suporta les sequeres i els desgavells climàtics que ens desfan la vida. Molts en gaudeixen sense saber el gran esforç que vam haver de fer els que aleshores hi treballàvem des de l’alcaldia (Cfr. V. Sansano, ed.: «Regeneració ecològica i utilització pública de les zones humides. El Clot de Galvany d’Elx. Actes del I Seminari de Gestió Ambiental de la Institució Catalana d’Història Natural», 1992).

Suscríbete para seguir leyendo