Alguns espanyols primer

Em conta un amic que, per primera vegada en molts anys, a ell i a la seua parella, tots dos jubilats, els ha eixit negativa la declaració de la renda. Però que, tot i alegrar-se pels diners que s’estalvia, es troba indignat.

Em raona que des de fa anys els eixia a pagar poc més de cent euros a cadascun i que els abonaven gustosament perquè poden fer-ho i perquè entenen que els impostos tenen la seua raó de ser. Però que enguany, amb les modificacions introduïdes en el tram autonòmic de l’impost, els tornen gairebé 350 euros a cadascun. Em diu que això són 700 euros, més els 200 que s’estalvien, 900 euros que ara estan a la seua butxaca i no a la d’Hisenda.

I que si això els ocorre a ells, que no tenen més ingressos que la pensió ni més propietats que l’habitatge on viuen, quants diners no haurà deixat d’ingressar l’erari públic amb aquesta decisió, evidentment política?

La seua indignació ve del fet que entén que els impostos han de servir per a finançar els serveis que ens presta l’Estat i per a compensar, almenys parcialment, les desigualtats existents entre la ciutadania. Sap que allò que anomenem estat del benestar té un cost i no vol renunciar-hi.

La seua reflexió m’ha fet pensar en el moment que viuen els serveis públics valencians. Fa mesos que el conflicte educatiu ocupa titulars. Professorat, famílies i estudiants expressen el seu malestar davant decisions que consideren errònies i una manera d’entendre l’educació que sembla més preocupada per les batalles ideològiques que per les necessitats reals del sistema. Mentrestant, la sanitat continua arrossegant problemes que afecten diàriament milers de persones i que semblen agreujar-se amb el pas del temps.

Els darrers anys s’ha instal·lat amb força la idea que pagar menys impostos és sempre una bona notícia. Però els impostos no són només una càrrega individual. També són l’instrument que permet sostindre escoles, hospitals, universitats, centres de salut o ajudes a la dependència o a l’habitatge. En aquest context resulta legítim formular una pregunta senzilla: si els ingressos disminueixen, com es pensa reforçar els serveis públics que tothom afirma defensar?

Alguns confien que una major presència del sector privat permeta compensar aquestes mancances. Però quan l’educació o la sanitat públiques es debiliten, les famílies que poden permetre-s’ho busquen alternatives. Contracten assegurances mèdiques, recorren a centres privats o paguen serveis complementaris. El risc no és només que els serveis públics funcionen pitjor. És que deixen de ser universals en la pràctica i que la qualitat de l’atenció rebuda depenga cada vegada més de la capacitat econòmica de cada família.

A una ciutat com Elx, construïda durant dècades per famílies treballadores que confiaren en l’educació com a instrument de promoció social, aquesta realitat hauria de resultar especialment evident. La majoria dels il·licitans i les il·licitanes de la nostra generació hem pogut rebre l’educació que tenim gràcies a escoles públiques, beques i oportunitats que les generacions anteriors no havien tingut al seu abast. Això no ha estat fruit exclusivament del mèrit individual, sinó també de les grans polítiques públiques que van donar forma a l’estat del benestar: una aposta col·lectiva per a reduir desigualtats i garantir que l’educació, la salut i les oportunitats de futur no depengueren exclusivament dels recursos econòmics de cada família.

Quan les explicacions sobre els problemes reals resulten incòmodes, sempre apareix la temptació de buscar responsables més fàcils. La campanya d’«els espanyols primer» n’és un bon exemple. La idea és aparentment senzilla: suggerir que bona part dels problemes socials deriven de la presència d’immigrants o dels recursos que aquests reben. Però aquesta explicació evita discutir sobre qüestions molt més incòmodes: el finançament dels serveis públics, les prioritats pressupostàries o les conseqüències de reduir els ingressos de les administracions mentre augmenten les necessitats socials.

El debat es desplaça així des de les polítiques cap a les persones i des de les causes estructurals cap als culpables de conveniència. Tanmateix, les desigualtats no apareixen per la presència dels qui arriben de fora. Es construeixen quan les oportunitats es reparteixen de manera desigual i quan la societat renuncia als instruments concebuts precisament per a reduir-les. Decisions que porten a posar uns espanyols per davant d’altres en educació, en sanitat i en l’accés a les oportunitats.

Perquè els problemes reals d’una societat rarament se solucionen debilitant els serveis públics o buscant culpables entre els més vulnerables. Normalment se solucionen assumint responsabilitats compartides.

La generació dels nostres avis i dels nostres pares ens va deixar escoles, hospitals i universitats accessibles per a fills de famílies treballadores que mai no haurien imaginat veure els seus fills graduats. La qüestió és saber quina herència estem disposats a deixar nosaltres.

Potser per això la indignació del meu amic resultava tan insòlita. Mentre alguns celebren pagar menys, ell es preguntava què passarà amb allò que tots diem voler conservar.

Suscríbete para seguir leyendo