Toni Bru i el valencianisme a Elx - 14

La primera fotografia és del panteó dels Bru en el Cementeri Vell d’Elx, on es troben soterrats Toni Bru i la seua família. La segona és d’alguns butlletins d’El Tempir publicats entre 1994 i 1999, amb la capçalera que caracteritzava l’entitat i el graciós anagrama, una palmereta «cubista», eliminats dissortadament en una «modernització» quan, cap al 2003, el Butlletí deixà de publicar-se. La tercera és del mocador que, amb el lema «Resistir es combatir», feien servir les mares de Plaza de Mayo (Buenos Aires) el 2004. Provem de relacionar aquestes il·lustracions.

Si ja durant els setze anys anteriors de govern socialista municipal (1995-2011) les polítiques de promoció i el recolzament de l’Ajuntament al valencià havien disminuït considerablement -en quantitat i en qualitat- i des del govern autonòmic s’hi havien incrementat els atacs iniciats el 1977 per l’UCD i el diari «Las Provincias», el 2011, quan els populars d’Elx guanyaren les eleccions municipals amb majoria absoluta i Mercedes Alonso ocupà l’alcaldia, es produí a nivell local una intensificació notable d’aquests atacs.

Un fet agreujà la catàstrofe: a partir del 2011, l’alcalde d’Elx ha deixat de parlar en valencià: ni el té com a llengua materna ni el sap com a llengua de cultura ni el respecta com a llengua històrica, pròpia de la ciutat. Després de quasi vuit segles, d’ençà la conquista de la Vila per Jaume I (1265), tres segles després d’haver estat bandejat (1707) com a idioma oficial del municipi -idioma únic, indiscutit, indiscutible, inqüestionable-, la que havia estat la llengua pròpia dels il·licitans deixava de parlar-se a la Casa Gran i, a poc a poc, tots els regidors deixaven de fer-la servir a les sessions plenàries. Certament, era una opció política (com ho havien estat les dels reis Jaume I i Felip V), però també una conseqüència històrica de la defecció lingüística local: primer, de la burgesia i, després, del proletariat i de la petita burgesia rural i urbana que, com a conseqüència de l’autoodi observat pels sociolingüistes, a l’hora de transmetre la llengua als fills havien decidit no fer-ho i havien substituït el valencià antiquíssim i familiar pel castellà, una llengua aliena, forastera, que dels anys de 1970 ençà s’ha estès pels carrers d’Elx com a llengua majoritària, amb un menyspreu absolut envers la llengua pròpia.

A la defecció lingüística local s’ha d’afegir l’allau immigratori dels anys 1960-1970 (70.000 persones joves, en edat de procrear), treballadors i potser algun empresari procedents de zones castellanoparlants. I encara, en dècades més recents, l’allau immigratori de treballadors -legals, il·legals, paralegals: no conec l’estadística- procedents d’Hispanoamèrica. Uns grups nombrosíssims d’immigrants que ni s’han integrat lingüísticament ni podien fer-ho vist el menyspreu que els indígenes mostraven envers la llengua pròpia. Aquests forasters imposaven la seua llengua -el castellà- a un poble que, majoritàriament, rebia gustós la imposició. També hi hagué, a més, per part de la dreta local, una defecció política en deixar els càrrecs públics en mans forasteres. Aquests factors polítics, històrics i econòmics -d’altra banda ben sabuts- ajuden a entendre la desfeta idiomàtica que Elx ha patit el darrer mig segle, un fet que no té l’aire de canviar.

La primera Corporació Municipal dretana (2011-2015) continuà la violència contra la ciutat iniciada per l’alcalde Diego Macià (arrasament del jardí de López Orozco, ocupació d’espais públics per negocis privats), una violència que continuà (2015-2023) amb l’alcalde Carlos González (reformes innecessàries de l’oficina de turisme, la plaça de Baix, la Corredora i el Passeig de l’Estació) i s’ha intensificat amb l’actual Corporació neofranquista (destrucció dels jardins del 9 d’octubre i de Maritere Sempere; arrasament de la jardineria i l’accés de l’hort del Gat, prèviament abandonat; destrucció de les places de Madrid, de València, de la Fruita i del Congrés Eucarístic; «plataformes úniques» innecessàries i pernicioses; desfeta del Barri de Sant Anton; arrencament massiu de palmeres). Aquest moviment dinerari públic, paral·lel al privat, potenciat sovint amb fons europeus, que demanen, a canvi, curiosament, més burocràcia i més opacitat, ha tornat a considerar, com abans del 1979, que la ciutat era un gran negoci immobiliari i ha fet de l’arrasament de l’urbs una inversió significativa del capitalisme, una devastació feta quasi sempre amb violència, no «reparant», no «arreglant», no «restaurant», no «recomponent», no «acabant».

El 2011, la violència urbana tingué, a més, un component partidista. L’alcaldessa actuà contra els símbols de tres enemics ancestrals de la dreta espanyola: el comunisme (arrencament del monòlit dedicat a la Pasionaria), el socialisme (desaparició, després d’un atac «vandàlic», de la placa de marbre del Molí del Real, instal·lada per Manuel Rodríguez commemorant el centenari de la fundació del PSOE d’Elx) i el valencianisme. Pocs han comprés tan bé com ella la importància de Toni Bru per al valencianisme cultural i polític il·licità. Així, a més de decretar que el nom de la ciutat era Elche, canviar el nom de l’Avinguda del País Valencià pel de Comunidad Valenciana i delegar les competències de cultura en un becari anomenat Pablo Ruz, deixaren de convocar-se els premis Ciutat d’Elx en valencià i el nom de Toni Bru desaparegué de l’actualitat local. Era com haver-lo mort per segona vegada.

El valencianisme elxà, agrupat al voltant d’El Tempir i l’Institut d’Estudis Comarcals, lamentà la decisió i s’esforçà en denunciar i endreçar aquella decisió revengista municipal. Ho encapçalà el president d’El Tempir, Joan Carles Martí, que sempre s’ha considerat l’hereu espiritual de Bru, s’ha vantat d’haver replegat els seus papers i haver-los custodiat durant quinze anys i s’ha enorgullit d’haver-lo amortallat quan morí sobtadament el 1981 i encara no hi havia tanatoris a Elx. Al davant del buit deixat per l’Ajuntament, El Tempir llançà «un Verkami per recuperar el premi de novel·la Antoni Bru. S’havien d’arreplegar 13.000 euros per donar el premi, publicar la novel·la a Editorial Bromera i continuar amb la campanya ‘M’agrada el valencià’, que viatjava per escoles, instituts i associacions de les ciutats i viles del sud, de Biar al Pilar de la Foradada, per damunt la frontera lingüística». No sé com acabà aquell micromecenatge (el Butlletí d’El Tempir feia temps que no es publicava), però poc després, el govern socialista tornà a convocar els premis Ciutat d’Elx (i encara ho fa l’actual govern del PP-Vox). Després del 2011, tanmateix, el descrèdit no ha abandonat aquests premis.

Definitivament, amb els populars s’acabà el bròquil: ni normalització lingüística, ni discriminació positiva, ni prioritat del nom Elx. Tot en castellà i ben castellà -o mal castellà- per tot arreu; documents, discursos, rètols, indicacions. Per fortuna, seguiren funcionant les quatre entitats valencianistes d’Elx: La Rella, El Tempir, el Casal Jaume I i el Grup Margalló, aquest darrer mantenint el valencià com a llengua vehicular malgrat la seua fundació en castellà el 1977, amb el nom de Colectivo Ecologista Ilicitano, per a defensar el medi ambient i «fomentar la identidad y la cultura valencianas». Són entitats cada vegada més cansades i envellides que fan en ocasions, amb poca freqüència, actes públics (alguns ¡en castellà!), mantingudes per socis que segueixen -seguim- pagant les quotes malgrat rebre poca informació, potser amb alguna minsa subvenció institucional. Poca cosa, tot plegat. Però potser tenien raó les mares argentines de Plaza de Mayo: la resistència és una forma de combat.

(Continuarà)

Suscríbete para seguir leyendo