Toni al Batalló

Ell va nàixer a Orà. El seu pare havia marxat un any de molta sequera al camp. Va navegar en una barqueta de mala mort fent el trajecte que ara fan molts africans, però al revés. Quan el pare va trobar feina en una finca de propietaris francesos, va tornar a per la família. Aquesta vegada van anar el matrimoni, les dues filles i els dos fills, en un vaixell com cal. El cinqué membre de la família fou Toni i son pare va anar al consolat espanyol i l’inscrigué.

Així que, anys més tard, quan havien tornat de terres algerianes i s’havien instal·lat als Bassars, Toni va ser reclutat i va haver de fer el servei militar. Li va tocar artilleria. Concretament hauria de servir al Castell de Montjuïc, a Barcelona.

Corrien temps difícils i els militars encara ho posarien tot més dificultós en sublevar-se contra la República al juliol del 36. Toni i la resta de soldats havien escoltat que les bateries anaven a apuntar a la ciutat (com tantes vegades) i que haurien d’estar atents a obrir foc. Eixes, efectivament, eren les ordres dels oficials. Però els sergents i els caporals tenien altre punt de vista i el que passà és que els primers foren ràpidament detinguts.

El nostre protagonista es veié de sobte enmig d’un enorme guirigall. Ordres, contraordres… La confusió donà lloc a decisions com la que va prendre Toni : marxar a casa. Ell no tenia estudis, no havia escoltat mai la paraula, ni sabia que era, «desertar».

Com va poder, va arribar a casa dels pares i, una vegada allí, algú més il·lustrat li va fer veure que les autoritats podien detenir-lo, que el podien condemnar. Què podien fer?

La solució va estar el «Batalló Elx». Calia apuntar-se com a voluntari i anar a defensar Madrid. A les poques setmanes Toni tornava a fer instrucció, aquesta vegada als afores d’Albacete. Alguna setmana més i Toni tornava a estar servint una bateria. Ell sabia com fer anar un canó de 75 mm.

No perdé ni una batalla. Toni es cregué de debò el NO PASSARAN. Com tota aquella colla que formaven el batalló, estava decidit a defensar la legalitat republicana, és a dir, els seus drets, la possibilitat d’una vida millor.

He dit que no se’n perdé ni una però no és del tot cert. El Batalló havia passat a ser part de la 66a Brigada Mixta. Estaven a Belchite, un morter va anar a caure just darrere de la bateria que servia Toni. I l’esquena se li omplí de metralla. Aquella metralla que els metges de l’Exèrcit Republicà no pogueren extraure del tot i que l’acompanyaria de per vida.

I Toni tornà a casa convalescent. I Toni ja no pogué tornar al front.

Al poc d’entrar els feixistes italians a Elx, la policia detingué a Toni (i a moltíssims com ell). Va anar a parar al Penal del Dueso, a Cantàbria. Un camp de concentració enmig d’aiguamolls, amb persones amuntegades, amb tifus, amb tuberculosi, «Maneu-me garrofes», escrivia Toni a la seua família. No sabia ell que aquí, al camp d’Elx, les garrofes també anaven escasses.

El van acusar, com a tants altres, d’ «auxilio a la rebelión». Però, finalment, el soltaren. No en cabien més, malgrat que tots els dies en morien un muntó.

Toni va trobar una dona valenta, decidida i emprenedora. Vicenta havia fet teatre per encoratjar les forces republicanes durant la guerra i ara seria l’esposa de l’exmilicià. Toni, per fi, tenia sort.

A poc a poc van anar superant la dura postguerra. Ell, com podia, feia d’esporgador i llaurava. I ella feia gelat per al ball del diumenge. Els dos somiaven, com tants altres, que el dictador moriria i podrien tornar a ser qui eren: gent socialista, amants de la llibertat.

Aquells joves que havien format el «Batlló Elx» i pogueren sobreviure a la guerra, les presons i la fam de postguerra, anaven fent-se vells però , malgrat haver estat vençuts, mai no els vaig veure derrotats. La salut de Toni anava a pitjor dia a dia, la metralla de l’esquena passava factura. I el general seguia viu.

Per fi arribà el novembre del 75 i, com en una primavera, tot començà a reviscolar. Toni i Vicenta (com tants altres) alegraren les seues cares en escoltar lliurement «La Internacional» als carrers, van poder tornar a afiliar-se (encara que, d’amagat havien estat pagant la quota) a les organitzacions que havien constituït el Batalló.

Sí, hi havia alegria aquells anys. Molts joves s’afegien a la lluita per les llibertats. Però s’havia d’anar amb compte. Un cap d’hidra havia mort però no tots. El dictador havia mort, torturat pels seus propis metges, però al llit. No podíem demanar la tornada al legítim règim republicà. No podíem demanar molt no fora cas que...

És veritat que s’aconseguí una petita paga per als supervivents del Batalló i altres cossos de l’Exèrcit Republicà, també és cert que el Casal Jaume I li feu un homenatge ... Però mai el poble d’Elx, el seus representants institucionals mostraren agraïment, reconeixement... Orgull del «Batalló Elx». Cap carrer, ni plaça, ni monument recorda aquells lluitadors per la llibertat que, aviat farà 90, anys marxaren a defensar Madrid, a defensar la democràcia.

No obstant, estic segur que a Elx, malgrat el silenci i l’ocultació, molts descendents (i altres que no ho són) recordem aquells herois com ara Toni (i tants i tantes altres) que mai no es rendiren, que mantingueren la flama perquè tornara la somniada democràcia.

Suscríbete para seguir leyendo