Els límits del relat

Una de les preguntes més intrigants de la política contemporània és per què alguns moviments continuen mantenint un ampli suport ciutadà fins i tot quan els seus resultats de govern estan lluny de les expectatives que havien generat.

La resposta potser es troba en una diferència fonamental entre la realitat i els relats construïts per explicar-la. Governar obliga a afrontar problemes complexos, prendre decisions difícils i assumir-ne les conseqüències. Els relats, en canvi, poden simplificar aquesta complexitat, identificar responsables i oferir explicacions aparentment convincents. I això resulta molt més fàcil.

Durant anys, nombrosos dirigents populistes han construït la seua carrera política denunciant la incapacitat dels seus adversaris. Els problemes semblaven evidents. Les solucions també. Només faltava voluntat política.

Però quan arriben al govern descobreixen que els problemes eren molt més complexos del que havien afirmat. Les promeses es retarden. Els projectes no arriben. Les dificultats persisteixen. I la ciutadania comença a preguntar-se què ha passat amb aquelles solucions tan senzilles.

És aleshores quan apareix, amb una intensitat especial, un dels recursos més característics del populisme: la construcció permanent d’explicacions.

Si les promeses no es compleixen, la culpa és dels governs anteriors. Si els projectes no avancen, la culpa és de la burocràcia. Si les polítiques fracassen, la culpa és dels tècnics, dels funcionaris, dels mitjans de comunicació, dels sindicats o de qualsevol altre adversari disponible.

Quan les decisions no arriben o resulten insuficients, les dificultats continuen acumulant-se.

Aquesta estratègia resulta especialment eficaç perquè ofereix una explicació senzilla davant situacions que sovint són complexes. Assumir que els problemes públics responen a múltiples causes, limitacions pressupostàries o decisions difícils exigeix esforç i acceptació de la incertesa. En canvi, identificar un únic responsable proporciona una sensació immediata d’ordre i de comprensió. El relat no sols simplifica la realitat; també allibera de la necessitat d’afrontar-ne tota la complexitat.

El relat sempre troba una justificació. Però cap relat construeix una infraestructura, redueix una llista d’espera o resol un conflicte educatiu. Això depèn de les decisions, dels recursos i de la capacitat de gestió. Les justificacions poden multiplicar-se indefinidament, però els problemes continuen sense resoldre’s. I sovint, mentre es busquen nous culpables, es fan més grans i més difícils de resoldre.

Aquesta dinàmica resulta fàcilment recognoscible també en la política local. Projectes anunciats reiteradament durant anys continuen sense materialitzar-se. El Tram, la Ronda Sud, la rehabilitació de les Clarisses o el nou Centre de Congressos apareixen una vegada i altra en el debat públic sense acabar de convertir-se en realitats tangibles. Tots comparteixen una característica significativa: han generat més expectatives que resultats visibles.

Mentrestant, les discrepàncies institucionals es transformen en espectacle i la confrontació acaba ocupant l’espai reservat a la gestió. Als plens municipals, els insults i les desqualificacions ocupen sovint el lloc dels arguments. I la política es converteix en una representació permanent on resulta més important desacreditar l’adversari que resoldre els problemes.

A tot això s’afegeix una activitat incessant en les xarxes socials. Vídeos, anuncis, declaracions i campanyes de comunicació projecten una sensació contínua de moviment.

Els problemes públics tenen una característica que els relats no poden alterar: continuen evolucionant encara que ningú els resolga. Quan els resultats no arriben, el relat sempre ofereix una nova explicació

Els vídeos poden acumular milers de visualitzacions. Els anuncis poden ocupar titulars durant setmanes. Però ni les visualitzacions substitueixen la gestió ni els titulars aporten solucions. Quan les decisions no arriben o resulten insuficients, les dificultats continuen acumulant-se.

Perquè els problemes públics tenen una característica que els relats no poden alterar: continuen evolucionant encara que ningú els resolga. Les infraestructures que no es construeixen acumulen retard. Els conflictes que no s’aborden es cronifiquen. I les oportunitats perdudes rarament tornen en les mateixes condicions.

Quan els resultats no arriben, el relat sempre ofereix una nova explicació. Quan una promesa fracassa, apareix un nou culpable. D’aquesta manera es pot retardar durant un temps el judici de la realitat. Però aquest recurs només funciona mentre les explicacions continuen sent més convincents que l’evidència de la manca de resultats.

Tanmateix, a llarg termini la realitat acaba imposant els seus límits. Els relats poden retardar la rendició de comptes, però no poden evitar-la indefinidament. Arriba un moment en què la ciutadania deixa de valorar les explicacions i comença a comparar les promeses amb els resultats. És aleshores quan la distància entre el discurs i la realitat es fa més visible, i la política deixa de jutjar-se per les intencions que proclama per passar a ser valorada pels efectes concrets de la seua acció.

Perquè els ciutadans poden discutir indefinidament sobre les causes dels problemes. El que no poden discutir indefinidament és l’absència de resultats.

Al capdavall, la política no es jutja pels relats que construeix, sinó pels problemes que resol. Els relats poden guanyar eleccions. Però els problemes públics no responen als relats. Depenen de les decisions, dels recursos i de la capacitat de gestió.

Suscríbete para seguir leyendo