6 plantes de jardí - 1/3

1. ALFÀBREGUES

Les dones del poble les plantaven el da de Santa Àgueda i fins passat Sant Andreu, quan arribava el primer fred, les tenien a la fresca del corral o a l’ombra de la porxada, resguardades del sol, a remulla en un cossiol. I, fulloses i delicades, al llarg d’aquests mesos, entre la primavera i la tardor, a més de mantenir allunyats mosquits i mosques, perfumaven intensament les nits que, en el seu rodar admirable, primer s’acurtaven i s’allargaven després.

¡Que allunyades de les modernes mates d’hivernacle, produïdes massivament i amb manipulacions genètiques! Aquella sement venia de molt antic, havia passat de mares a filles. L’àvia en feia un viveret i en tenir les mates dos o tres dits d’alçada, en trasplantava un boliquet —enrotllades les arrels amb un manoll dels propis cabells, agafats dels que quedaven enganxats al batidor en pentinar-se— al planteret definitiu, que podia ser de grandària molt diversa, ja que entre les veïnes hi havia una rivalitat pacífica i civilitzada per veure quina feia les plantes més grans, bledanes i redones.

Alcançaven llur moment gloriós en ple estiu, quan arribava la festa gran i la gent les treia a poqueta nit a la porta de la casa, per lloir-les i per adornar aquells carrers, encara de terra, sense cotxes ni asfalt encara, acabats d’agranar i d’arruixar, on sopaven les famílies del veïnat.

I com a la Roma antiga honoraven la gran Dea mare —negra, mineral, sorgida de la profunditat de la terra—, la nit del 14 d’agost acompanyaven la Mare de Déu morta, adormida, gitada al monumental llit de palosanto i plata, regal del duc —a Elx, com a Tarragona, Girona, Mallorca, Sardenya. I el dia 15, a Bétera, les portaven en provessó —al muscle o en carros— fins l’església: grans cossiols amb plantes gegantines, de dos metres o més d’alçada que, aguantades amb una perfecta estructura de canyes, perfumaven l’Assumpta i la festa de la gentada.

Se n’escampava la flaire penetrant —l’olor dita reial— per la nit fresca de la festa d’agost i del parc de palmeres: testos que l’Ajuntament arrenglerava vora els caminals de grava i sota la llotja gòtica de la torre del Consell.

Volien aigua per no mustiar-se i créixer verdes i ufanoses i també un bon drenatge de la terra perquè l’arrel no es podrís; agraïen, doncs, un plateret o un dribell amb aigua al cul del test.

I a mesura que avançava l’estiu anaven fent-se malbé, perdien la gerdor, s’espigaven i treien una tija alta i més aïna llenyosa, al voltant de la qual, agrupades per pisos, naixien les flors blanques, minúscules, poc vistoses, que les dones deixaven obrir-se i granar fins que, ja seques, les tallaven i les guardaven, llavor de l’any següent.

I el seu nom, com la seua olor persistent, intensa i tendral, s’allunyava enllà dels límits de l’idioma, enllà els Països Catalans, cap a l’oest, cap al sud. I s’endinsava en Castella per les hortes del Túria i del Segura: alfàbrega, aufàbega, alfàbega, alfàbiga, alfágueda, alhávega...

2. BALADRES

No havien esdevingut encara plantes de jardí. Silvestres, verinosos, funeraris, amb una saba blanquinosa i espessa que, com llet apegalosa, s’enganxava als dits quan n’esgarraves una branca, amb el fullam sempre verd, coriaci, lanceolat i fosc, en arribar el mes de juny florien espectacularment, exuberants, majestuosos, amb tot de flors perfumades, clares o embotides, blanques, rosades, vermelles, de colors salmó i carabassa. Els baladres, assedegats sempre, eren arbusts que seguien el fil escondit i drenat de l’aigua subterrània al fons dels barrancs i de les rambles seques que s’obrien entre les serres que tancaven pel nord la contrada i per on baixava -abundant, veloç, precipitada- l’aigua violenta de les torrentades alguns dies de tardor i de primavera. I cada any, el Consell de la Vila manava portar des d’aquelles serres una carretada de branques florides de baladre per encatifar els carrers del poble en la processó del Corpus.

No eren, però, plantes de jardí i no n’hi havia dins el recinte del jardí vell de l’hort.. Tot guardant-ne l’entrada, però, davant mateix de la casa, en teníem tres exemplars gegantins, gairebé centenaris, dos de rosa i un de blanc, tots tres de flors embotides —amb abundants pètals enrotllats en cada floquet— que aixecaven per l’aire, fins una altura considerable, el seu brancam abundant i que es nodrien de l’aigua salada que corria per la séquia, en un marge de la qual sorgien les soques poderoses, envellides, robustes i multiplicades. I sense que calgués tenir-ne cura, al llarg de l’estiu ens regalaven una florida abundant i generosa amb la qual, de nen, feia ofrenes paganes als déus de la natura: tot de flors emparellades a les caixetes seques —estretes i allargades, com piragües diminutes— que havien protegit les inflorescències de les palmeres, encara tendres.

Dels molts records que conserve d’aquells arbrots que vaig mirar durant més de mitja vida m’agrada evocar l’agost que vingueren Miquel Desclot i Teia a veure la Festa d’Elx. Aleshores encara ens reuníem a l’hort la nit de la Roà per conversar, llegir versos, menjar meló d’aigua i beure nugolet. Aquell any, el 15 d’agost de matí, després de la provessó, hi tornàrem a replegar les deixalles de la nit anterior. Encara quedava síndria i, en la calor sufocant del migdia, cadascú n’agafà una tallada. Els dies de vacança solia tenir posada l’aigua per a regar l’hort i l’aigua, refrescant i juganera, s’escampava per les séquies vorejades de palmeres, entre marges encatifats de segadissa. La Teia, tendral i somrient, la tallada de síndria mossegada a la mà, es va traure les sandàlies i, amb la faldilla arremangada, les cuixes esveltes i brunes a l’aire, introduí els peus nus en el corrent d’aigua fresquíssima —talment una d’aquelles divinitats paganes dels boscos i de les fonts a les quals, de nen, oferia caixetes de ramàs farcides de flors de baladre. Per sobre, els tres baladres enormes, com una cúpula verda, feien una ombra lleugera i deixaven caure una florida blanca i rosa de flors embotides, com un homenatge, com una premonició, com un comiat.

[Nota bene: Aquest article es publicà a les revistes «Serra d’Or» (Barcelona) i «Mètode» (València). Forma part del llibre en premsa «Plantacions de palmeres d’Elx: Art, agricultura, societat»]