6 plantes de jardí - 2/3

3. Geranis

Els veig ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts, damnats. Qui diria que, resistents i poderosos, foren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la séquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals de colors diversos i cridaners -vermells, rosa, lila, salmó, carabassa, blancs- que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-s’hi perquè no llevassen força a la mata.

Els esqueixos arrelaven amb tanta facilitat que fou la primera planta que vaig aprendre a reproduir, ben petit encara, a l’antiga casa de l’àvia, on presidien el gran rogle de mates del corral: per fer noves plantes ficava les estaquetes de tija carnosa en testos on ja n’hi havia d’altres, de plantes, per fer-les arrelar; i així ho feia tot el veïnat, que se’ls bescanviava per tenir-ne de colors diferents.

Eren apreciats per la boniquesa, però també perquè quan els nens no podien fer de ventre, les mares en collien una fulla -gran, fresca, redona- n’untaven el peduncle -suaument pelós, com tota la planta- amb una goteta d’oli d’oliva i, així adobat, l’introduïen pel recte de la criatura que, estimulada amb aquella lavativa sòlida i contundent, no tardava a reaccionar.

Les tiges llargues i llenyoses, sense podar, sota els pins antics, adornaven els jardinets poc cuidats dels guardabarreres del ferrocarril; es recolzaven a les bardisses de fil d’aram de les cases de camp; s’inclinaven desmaiades als balcons de les cases del poble; se les veia resistir, rústiques i heroiques, la manca d’aigua i d’atenció als jardins abandonats de les faenetes ruïnoses i solitàries a la vora de les carreteres. I gairebé sempre conservaven algunes fulles a l’extrem superior de la tija i s’adornaven encara amb una petita copina de flors.

Però això passava fa molt de temps, en un món incert, de llum i d’infantesa, abans que, amb les seques repetides i prolongades i amb la proliferació de productes químics i de verins, vingués aquella misèria negra que els va malmetre i condemnar: un cuquet -fill d’una palometa volandera i petitona- que s’endinsava pel tou de les tiges tendres i que esgrogueïa i assecava tota la planta, que l’asfixiava sense deixar-la rebrotar, que l’acotava definitivament.

4. Gessamí

Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals molt diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el de flors blanques, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual -d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida- s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.

Cap a febrer, ja sense flor, amb branquillons secallosos, amb les fulles rosegades pels cucs de la tardor, quan ja la vesprada s’allargava -amb l’hivern avançat i amb preludis de primavera que alenaven per l’aire- calia podar-lo severament perquè cap a març tragués noves tiges que, llargues i tendres, buscant on caragolar-se, s’enfilaven aire amunt plenes de vigor, lianes bressolades per l’oreig amorós.

I a partir de juny, cada dia, fins que tornava el fred, n’esclatava una florida generosa de perfum intens i excitant, una multitud de flors que es volien blanques, petites i humils: una corol·la de quatre o cinc pètals -a l’extrem del calze i del tub- de pell suau i de vores lleugerament vinoses pel revers, que s’obrien cap al tard i que es pansien al migdia següent.

Era una mata enfiladissa de gran port apreciada pel veïnat, que solia tenir-la -sempre en terra- al corral de la casa o a la faeneta de camp; era també força delicada, car no suportava ni l’excès d’humitat, ni el terra poc drenat, ni la salinitat de l’aigua. Per reproduir-la calia murgonar curosament una tija nova i deixar-la colgada dos o tres anys, fins que hagués arrelat; aleshores, els mesos d’hivern es treia la nova mata, amb una cura extrema, formant una bola de terra al voltant de les arrels, i es plantava al lloc definitiu.

El gessamí de l’hort de Motxo estava prop del pou del jardí, a la vora d’un marge, entre un llimoner, un lloret i el taronger imperial; l’envoltaven herba-sana, geranis, acants i dompedros. Cada vespre d’estiu nugava una dotzena de capolls nous, tancats encara, i en feia una bronxa -o bronja-, una petita copina perfumada —així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna— que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit. En portàvem grans ramells a l’Assumpta quan la treien en processó, gitada, adormida, el 15 d’agost. Borratxo d’aquella flaire vaig escriure a l’estudi de l’hort els sonets del llibre La Festa que cada agost llegia en públic, envoltats pel mateix perfum del gessamí i de la diamela que s’enramava per la barana del terrat.

Quan ens varen forçar a abandonar la casa, l’hort i el jardí, sense ningú que en tingués cura, l’aigua salada de regar les palmeres es filtrà pels clivells dels marges i assecà aquell gessamí grandiós, antic i delicat. Era la primera planta que hi mataven.

[Nota bene: Aquest article es publicà a les revistes «Serra d’Or» (Barcelona) i «Mètode» (València). Forma part del llibre en premsa «Plantacions de palmeres d’Elx: Art, agricultura, societat»]

(Continuarà)

Suscríbete para seguir leyendo