Les paraules també son patrimoni

Cal saber reconèixer els encerts del govern. La recuperació del cultiu de les plantes de la Batalla de les Flors als horts n’és un. Durant alguns anys, aquests clavells d’agost van formar part del paisatge agrícola dels horts municipals fins que aquesta pràctica es va perdre. La seua recuperació torna a vincular una festa popular amb el sistema agrari que durant segles ha donat sentit al Palmerar.

Precisament per això sorprén un detall que, a primera vista, podria semblar insignificant. L’Ajuntament parla de tagetes quan es refereix als clavells d’agost. No és que el terme siga incorrecte. Tagetes és correcte des del punt de vista botànic. Però aquest no és el debat.

Tagetes és el gènere botànic al qual pertany aquesta planta. Carl von Linné l’introduí el 1753, inspirant-se en Tages, un personatge de la mitologia etrusca associat a la saviesa i a la terra. Des d’aleshores és la denominació emprada pels botànics de tot el món.

Els pobles rarament anomenen les plantes pel seu nom científic. Quan aquesta espècie arribà a Europa al segle XVI procedent de Mèxic i de l’Amèrica Central, cada llengua li donà un nom propi. En valencià es conegué com a clavell d’agost; en castellà, segons les regions, com a clavelón, clavel de Indias o clavel de moro; en francès, rose d’Inde, i en anglès, African marigold, malgrat no ser una planta africana.

Els noms també formen part del patrimoni cultural.

Crida l’atenció que una planta coneguda tradicionalment en valencià com a clavell d’agost, que floreix al voltant del quinze d’agost i que es cultiva per a les Festes d’Agost dedicades a la Mare de Déu d’Agost, siga presentada institucionalment amb un nom científic aliè a aquesta cadena de significats.

Ningú discuteix que Tagetes erecta siga la denominació científica correcta. La qüestió és una altra: quin llenguatge ha d’utilitzar una administració quan explica el patrimoni d’una comunitat? El dels manuals de botànica o el de la cultura popular?

Una explicació benèvola seria pensar que els responsables municipals simplement han adoptat el vocabulari habitual dels professionals de la jardineria, sense reparar en el valor cultural dels noms populars. Potser és això. Però fins i tot aquesta explicació posa de manifest una manera de gestionar el patrimoni més preocupada pels aspectes tècnics que per la memòria col·lectiva que acompanya els béns que administra.

No és un cas aïllat. Les decisions que darrerament han afectat el Palmerar i a les palmeres de la via pública, el paper cada vegada més residual del valencià en la comunicació institucional o la renovació d’un Patronat del Misteri que arriba a marginar la llengua pròpia de La Festa responen a una mateixa manera d’entendre el patrimoni: una concepció que tendeix a separar-lo de la comunitat que l’ha creat, l’ha anomenat i l’ha mantingut viu.

Perquè el patrimoni no és només allò que es conserva físicament. És també les paraules amb què una comunitat designa les coses, els usos que els dona, la llengua en què les transmet i la memòria compartida que els atorga sentit. Els horts no són únicament un escenari; són un sistema agrícola. Les palmeres als carrers i places no són només vegetals de port arbori; són un símbol d’identitat. Les Festes d’Agost no són només un calendari d’actes; són l’expressió d’una cultura construïda al llarg dels segles.

Per això cal felicitar l’Ajuntament per haver recuperat el cultiu d’aquestes flors als horts. Però seria encara més coherent recuperar-les també en tota la seua dimensió cultural. Conservar el patrimoni no consisteix només a reproduir-ne les formes visibles, sinó també a preservar el llenguatge, els significats i la manera com una ciutat ha après a explicar-se a si mateixa al llarg dels segles.

Ací rau una diferència fonamental entre dues maneres d’entendre el patrimoni. Una posa l’accent en conservar els elements visibles. L’altra sap que la seua autenticitat requereix que continuen vius els usos que l’han modelat, la llengua que els anomena i els transmet, els coneixements que l’han fet possible i la memòria col·lectiva que li dona sentit. No n’hi ha prou amb preservar els objectes; cal preservar també la cultura que els explica.

El Palmerar n’és un magnífic exemple. No és només un paisatge de palmeres ni un escenari per a actes institucionals. És el resultat de segles de treball agrícola, d’un sistema de regadiu, d’uns horts amb noms propis, d’un vocabulari específic en una llengua concreta, d’uns oficis, unes formes de vida i d’una relació singular entre la ciutat i el seu territori. Si aquests atributs es dilueixen o esdevenen irrellevants, les palmeres continuaran existint, però el Palmerar haurà perdut una part essencial de la seua autenticitat com a paisatge cultural.

Aquesta manera d’entendre el patrimoni coincideix amb els criteris internacionals de conservació dels paisatges culturals, que no es limiten a protegir els seus elements materials, sinó també els usos, els coneixements, les tradicions i la relació de la comunitat amb aquest patrimoni.

Recuperar els horts és recuperar una part del Palmerar. Preservar també la llengua, els usos, els oficis i el saber fer és recuperar una part de la seua ànima.

Pot semblar que discutir si cal dir tagetes o clavell d’agost és una qüestió menor. En realitat, és un símptoma. El debat no és el nom d’una flor, sinó si volem que el nostre patrimoni continue sent una realitat viva, capaç de transmetre la llengua, els coneixements, els usos i els significats que l’han convertit en un símbol d’identitat col·lectiva, o si ens conformem amb conservar-ne únicament la imatge. La diferència és profunda: en un cas conservem un patrimoni viu; en l’altre, correm el risc de convertir-lo, a poc a poc, en una escenografia que conserva les formes, però ha perdut el significat que les convertia en patrimoni.

Suscríbete para seguir leyendo