Orfe. Així em sent, sí, orfe. No, no patiu, no he tingut cap traspàs de familiar conegut ni res semblant. Com en altres ocasions, faig ús de la metàfora per intentar transmetre-vos una percepció o un sentiment personal. Ben autobiogràfic, és clar, arrelat al meu interior. No digueu que no us heu sentit en algun moment orfe d’ascendents, de referents en la vostra vida. Quan desapareixen els vostres mentors o les persones que t’han ajudat a créixer, per qüestió d’edat, et sents així. Jo mateix ho he manifestat recentment quan fa més d’un any ens va deixar Isabel-Clara Simó. Quant li dec en el seu mestratge com a persona i com a comunicadora! I sobretot en la seua visió realista i constructiva del món!
Potser el seu record m’incrementa la meua sensació d’orfenesa, sobretot si rellegisc articles que ella publicava en la premsa sobre la societat que vivim... Heu vist la qualitat i el nivell intel·lectual de qui ens governa? Sí, no cal mirar molt lluny. En la nostra comunitat de veïns, en el nostre barri, en la nostra associació. No cal anar a institucions més grans o més generals. En quantes situacions ens hem vist incompresos o sorpresos per les decisions pelegrines que en tantes circumstàncies no acabem d’entendre. Heu llegit la novel·la d’Adam Johnson The orphan master’s son? Potser l’heu conegut en les traduccions El huérfano o L’orfe. Amb aquest relat, l’escriptor nord-americà va guanyar el premi Pulitzer el 2012 amb una història brutal on el surrealisme –la vida quotidiana en el règim nord-coreà– es converteix en un prodigi de lògica racionalitat. Impressiona de la novel·la la dolorosa esquissofrènia d’una part de la població, la més lúcida, que fa front a la retòrica opressiva i la submissió que consteixen.
No, no és moment de revolucions ni de transformacions radicals, però és cert que la nostra societat necessita referents per a adaptar-se als nous temps. Per això em sent orfe, perquè no trobe els models que em puguen ajudar, als meus cinquanta-tres anys, a créixer. Sí, vull aprendre, sempre he defensat que la vida no té sentit sinó continuem formant-nos i enriquint-nos mentalment o com a persones. No entenc les mentides dels governants que legitimen les seues decisions amb el suport de les urnes. Senyores i senyors, podem ser crítics, sí, acatem el valor de la democràcia, però podem manifestar-nos en contra quan es prenen decisions que no entenem. Quan ens intenten avergonyir per qui som i com pensem. Quan ens forcen a deixar de ser com som en nom de la moderació. Un missatge clar els donaria a qui haurien de ser els nostres referents: llegiu i apreneu, no tingueu cap vergonya en fer-ho, tingueu l’edat que tingueu. I respecteu-nos, sense dubte.
He començat a estudiar música: el cello sempre havia estat un instrument que m’apassionava pel seu so. No he tingut por, he buscat el meu referent i ací he trobat un pare, un jove professor membre de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat d’Alacant, Javier Masià, que cada setmana em fa entendre que mai es tard per a descobrir que la vida passa de pressa però sempre hi ha temps per a aprendre. No tinc vergonya en equivocar-me, en repetir incessantment una peça musical. Sí, el meu intrument encara no trau notes pures, però confie en la meua determinació i ànsia per aprendre que algun dia puga deleitar-vos amb alguna peça.
Per això he pogut observar que necessite nous referents. Voleu apadrinar-me? Ja sabeu que no menge massa, tinc bona conducta, soc educat en les meues accions… encara que parle molt, potser massa! Però el somriure en la boca no em falta mai i, això sí, em considere bona persona i amic dels meus amics. Ah, però recordeu el defecte, m’agrada pensar, llegir i, sí, en les últimes setmanes, tocar el cello… Penseu-vos-ho bé! No vull continuar sent orfe per massa temps!
