Els premis literaris, com ara l'Enric Valor de la Diputació d'Alacant, el 25 d'abril de Benissa o Antoni Bruc d'Elx; iniciatives com Escriure el país -des del 2004 fins ara- que ha dut a terme la Universitat d'Alacant, quin dubte hi ha! han ajudat a fer conèixer obres i han impulsat autors. Últimament l'aparició de clubs de lectura, com els de la Llibreria 28 de Sant Vicent del Raspeig dirigit per Lliris Picó o el del Casal Jaume I d'Elx, han contribuït a la recepció. En aquest plec d'explicacions, hem de fer esment de la desapareguda editorial Marfil, d'Alcoi, des d'on Verònica Cantó, hui membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, va crear col·leccions de narrativa, especialment per a estudiants de secundària, que a banda de propiciar la creació de lectors, va llançar una nòmina d'autors entre els quals hi ha alguns del que comentem.
L'eclosió creativa, produïda en els darrers anys, està en sintonia amb el bon moment de la narrativa valenciana en general, poblada d'autors sòlids, com Martí Domínguez, Manuel Baixauli, Anna Moner o Vicent Usó, entre d'altres. Tot plegat en un temps de collita vertaderament sorprenent, només parangonable al que ha viscut la música i que ha deixat -i tot fa pensar que en deixarà més- obres de referència en el país del Tirant lo Blanc. Quines obres i quins autors cal destacar?
Caldrà deixar que passe el temps i veure quines obres i quins autors perduraran. Ara simplement toca apuntar, juntament amb l'alta qualitat, la diversitat de temes i de tècniques d'aquesta narrativa, que la fa un aparador punyent de la vida dels nostre present. Des de la narrativa juvenil (amb incursions com les de Lliris Picó o Ivan Carbonell), a la novel·la filosòfica (Francesc Bodí i Joan Benesiu); de les relacions humanes i de parella (Elvira Cambrils), als viatges i la identitat (Joan Benesiu); de la desfeta dels valors humanistes i solidaris en uns moments de crisi (Silvestre Vilaplana, Francesc Gisbert), a la visió de la comunitat d'estrangers europeus, especialment britànics, que en els darrers decennis viu en el nostre territori (Jovi Lozano); i també la calumnia i l'especulació immobiliària (Ximo Caturla) o la vida, en temps passats, dels gelaters de la serra Mariola (Paco Esteve) o la dels emigrants durant els anys vint a Nova York (Ximo Espinós) .
Pel que fa a les tècniques d'escriptura, podríem fer esment de la comèdia -estil Woody Allen- d'una obra com El traductor de Jovi Lozano o les situacions esperpèntiques d'Un món de bojos fins a la psiconarració minuciosa de Tot el que tinc per ballar amb tu d'Elvira Cambrils; i passant pel gruix d'escriptures de regust postmodern -talls filosòfics, relats de suspens, citacions i digressions- que escenifica Gegants de gel de Joan Benesiu o l'estil vigorós, d'un Francesc Bodí que explora la metaforització amb una habilitat fora del comú. Açò ho fa al llarg de la seua obra, però en la darrera de les seues ficcions, La passejadora de gossos, hi trobem un prodigi de relat sobre la vida dels nostres dies seguint les vicissituds de personatges de diverses generacions i grups socials. Hi ha novel·les que fan servir els diàlegs amb la gràcia d'una llengua oral insuperable(Gisbert); d'altres, en canvi, flueixen envers un narradors que ens presenten el món de dins i de fora de la vida dels personatges amb una eloqüència poètica (Vilaplana). Uns combinen el relat verbal amb la incorporació de fotografies -a l'estil d'un W. G. Sebald- com Benesiu a Gegants de gel, o fan servir fotos d'edificis reals de la geografia d'Alacant com fa Lozano a El traductor, fet que incrementa la versemblança de la ficció. En definitiva recursos que fan pensar en una tradició narrativa sòlida i incisiva, representada per el clàssic El Tirant lo Blanch que segons El Quijote és el millor llibre del món perquè «aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen».
