Després d'un silenci de vora vuit anys, Francesc Bodí torna amb una novel·la fresca i vitalista guardonada amb el Premi Constantí Llombart: La passejadora de gossos (2016). En aquesta ocasió, tria com a protagonista una jove estudiant de Filosofia de nom Manela i d'ofici passejadora de gossos, que està «desenamorant-se» d'un corrector lingüístic que «pensa que la vida és un text ja escrit que només cal corregir», i ací rau el problema. Un impàs sentimental que s'incardina en la crisi social, moral i econòmica que afecta la resta de personatges amb què coincideix, perquè com ella mateixa diu, més que als gossos, passeja als amos. Aquest és el punt de partida d'una novel·la coral en què trobem víctimes de la crisi econòmica, afectats per la deriva del sistema educatiu, persones grans que sobreviuen a la malaltia i la solitud i gent que ho té tot però no sap què fer-ne. Bocins de vides normals que s'entrecreuen amb aquesta jove curiosa, perspicaç, generosa i del tot «metafòrica» que malda per entendre-les, servint-se de reflexions psicològiques, metalingüístiques i sobretot filosòfiques amb què salpebra la narració -un rerefons ja present en obres anteriors.
Tanmateix, com diu un dels protagonistes, «una novel·la és, sobretot, l'estil» i el de Bodícontinua seduint-nos. La ironia -menys punyent que en altres ocasions- és un dels atractius principals d'una prosa rica de connotacions expressives, empeltada de metàfores sempre suggestives i sorprenents, imatges de gran rendiment sensitiu o sinestèsies que expliquen per què «la felicitat fa gust de codonyat».
Una lectura d'aparent senzillesa que ens reconcilia amb el món, potser perquè connecta amb allò més profund: l'amor -incondicional o no- i el desig irreprimible de viure, malgrat tot, perquè «la vida és allò que passa mentre esperem coses millors».
