Entrevista a Pere Maria Orts i Bosch

„En aquell temps no s'anava als arxius „ens explicava Pere Maria„. S'escrivia més del que es contava i del que deien que d'estudiar i investigar als arxius. Jo havia viscut el fals centenari de la Mare de Déu del Sofratge l'any trenta.

„Sí... Perquè es pensava que era de 1730 i vosté demostra que és de 1740 „apuntem.

„Jo llavors tenia nou anys. I recorde els xics: els de Vaello, els de Baiona... Com si estiguera veient-los ara! Preparant les coses per a adornar els carrers... Que, després, en algun carrer, en el carrer Major, també recorde les coses que van posar, de murta. Posaven tant que després la processó no podia passar, i amb un ganxo de canya alçaven les garlandes per amunt, perquè la corona de la imatge poguera passar pel mig. Recordava allò molt bé. I quan vaig entrar en anys, quan tenia dèsset o divuit anys, vaig pensar que com era possible que una cosa tan recent, perquè era del XVIII, que no hi haguera cap documentació. I jo, al mateix temps, vaig pensar que (això ja un poc després), la majoria d'eixes coses, troballes i això, no són certes. Però que sent una cosa tan relativament pròxima, no era possible que fora totalment inventada. Hi havia d'haver una base real. I llavors em vaig posar, només vaig acabar la carrera, a investigar el cas. Vaig recórrer tots els arxius haguts i per haver buscant això.

„L'experiència li devia servir com un màster en arxivística... „comentem enrioladament, fascinats per la història i pel personatge.

„Quin és el primer arxiu que vosté va xapar?

„s'interessa l'historiador i arxiver Pere Soler, que ens acompanya en l'expedició.

„El primer, l'Arxiu Parroquial de Benidorm. I allí no hi havia res... Però una volta que m'havia ficat en els arxius, a l'any o a l'any i mig, em vaig adonar que no eixia res, pràcticament [sobre l'episodi de la troballa de la Mare de Déu del Sofratge].

„Entre els arxius que va escarbar hi havia el d'Alcoi... „suggerim.

„Mire... L'arxiu de Benidorm. Després de l'arxiu de Benidorm va vindre l'arxiu d'ací de València: que vaig passar anys i anys a l'arxiu d'ací. Després de l'arxiu d'ací vaig anar a l'arxiu de Múrcia. Vaig anar a l'arxiu d'Elx. Vaig anar a Alacant, però a Alacant, desgraciadament, no hi ha molt a mirar, perquè els protocols notarials s'han perdut. No estan, els antics no estan. Després vaig anar a l'Arxiu de Marina, a Madrid. Però en l'Arxiu de Marina la part més interessant se l'havien enduta a Viso del Marqués. Que això, per a mi, és un error, perquè a Madrid, si de vesprada no hi ha arxiu, hi ha mil coses per veure; però anar-te'n a Viso del Marqués, allà a Ciudad Real... I, a més, no estan prou ben atesos. Però, en fi: hi vaig anar, també. Me'n vaig anar a Simancas. I a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. I a l'Arxiu del Corregiment de Benidorm, d'Alcoi: que eixe el vaig mirar dos vegades, perquè estava segur que estava allí! Però ho mire, i no ix. I dic: «Això és que ho has mirat malament» I els cent lligalls els vaig tornar a mirar per segona vegada.

„Tot això en una època en què inventaris, als arxius, poquets... „observa Pere Soler.

„No: no n'hi havia „confirma Pere Maria„. S'havia de mirar paper per paper. Però és que això és l'important. Si t'ho donen ja fet no té gràcia.

„Per cert: que el responsable de l'arxiu, l'arxiver d'allí d'Alcoi era precisament Joan Valls, el poeta, no?

„Sí. Jo vaig anar allí i estaven Joan Valls i Rafael Coloma. Perquè vaig anar vàries voltes a Alcoi, perquè tot allò de la Vila també ho vaig fer a Alcoi: la introducció històrica a la Vila Joiosa. I els dos es van portar divinament bé amb mi, perquè em varen donar les claus de l'arxiu. La part xocant de la qüestió és que no sé si ells els varen dir res als policies o no. Jo em quedava allí fins a l'hora de sopar. Quan l'ajuntament ja estava tancat, a soles hi havia un portó obert, i un policia al costat del portó. Jo, quan estava a l'arxiu, baixava per allí, li deia bona nit al senyor aquell. I me n'eixia i aquell senyor no em deia res. I al dia següent de matí, a les huit, que a l'ajuntament no hi havia ningú, ja tornava jo a entrar per la porta del portó de l'ajuntament. I també em deien bon dia i em deixaven entrar sense més.

„Ha, ha, ha „riem, com si visualitzàrem l'escena.

„I quan estava Don Rafael Coloma em va dir: «Mire: em farà un favor. Perquè li duran les propostes per al cartell de les festes d'Alcoi. Vosté només ha d'arreplegar les obres que li duguen. I, el paperet que li porten, el segella i el torna. I ja està.

„Ha, ha, ha! „continuem rient„. Només faltava que li demanara: «Ah I trie vosté el que més li agrade, que jo me'n vaig a esmorzar!»

„Això vaig pensar „somriu també ell, sense perdre la compostura digna i noble.

„El cas és que com a resultat d'aquella investigació, publica vosté el seu primer llibre l'any 1965, que és el d' Una imagen de la Virgen de Benidorm, no?

„Sí.

„I després, el 1972, és quan publica l'obra teatral Arribada d'una imatge de la Verge a Benidorm?

„Exacte.

I és en aquest punt de la conversa quan vam prendre consciència que el senyor Pere Maria Orts i Bosch, amb el seu esforç personal, va reeixir a documentar i preservar una història; i va aportar veu, paraules i escenificacions a una tradició. Per al seu poble: per a Benidorm.