Un diluvi universal
ja s’hi acosta, és a tocar,
la noticia n’és molt clara:
pujarà el nivell de l’aigua,
se n’espanta molt la gent,
és un perill imminent.
Noè amb els seus familiars
i uns quants milers d’animals
van preparar la maleta
de la forma més discreta.
Hi ha resultat ell triat,
molts pocs saben com ha estat:
alguns diuen que si ha dit,
d’altres que en sorteig ha eixit.
Entren al vaixell cantant
fins que xafen els bassals.
Aquesta nau és un nyap!,
qui la construí no en sap,
quatre fustes mal posades
grinyolant desafinades.
Quin constructor tan espès!,
poc espai i molt de pes.
Amb més animals que no arca
no cabien en la barca
la serpeta i el serpent
amb l’ovella i l’ovell,
el lleó i la lleona
amb el mico i amb la mona,
el tortuga i la tortuga,
I l’erug vora l’eruga,
una cua interminable,
tothom volia salvar-se
És hora ja del recompte,
gairebé tres-cents li’n sobren.
Amb els dracs què hi podem fer?
Els polissons han de ser,
d’ells, ningú res no en sabia,
car no estaven en la llista.
Trobeu, i que sigui prompte,
els que visquin en els contes,
els de la mitologia
que els aguanti sa tia,
els de la imaginació
poseu-los en un muntó,
que baixin els escalons
I llanceu-los fora a tots.
La tempesta se n’ha anat
i les aigües han baixat,
allà a l’horitzó, llunyana,
ja s’hi veu una muntanya.
Com sabran si s’ha aturat,
Si el diluvi s’ha acabat?
Noè té un as a la màniga:
un colom en la gàbia,
deixen anar l’animal
I cap a un turó se’n va.
Quina xamba té el colom,
no tornarà ni amb avió.
Però porta una branqueta,
en el seu bec, d’olivera.
