“Posa’m vi, posa’m vi, posa’m vi!, que si no mo’n poses, no mo-n’anirem...”, resava la cançó. Mai no millor dit, ara que estem en temps de verema. Encara que els de la cançó no ho deien al camp estant o al cup o al celler; ho manifestaven a la barra de la taverna. Bon lloc també. On es diuen i se senten raons i veritats: “in vino veritas”. Perquè u es nota posseït per una empenta especial, amb un gotet o dos de vi. És que “el vi és la sang de la terra”, afirmaven els nostres clàssics. Sí. I la sang és vida, tot alimentat per la terra. La mare terra. Però, ara..., la terra està en retirada, no s’hi val.
Resulta que, hui, el 20% de la població espanyola (rural) gestiona més de les tres quartes parts del territori estatal. Tasca gens senzilla. Massa atreviment, o massa poques mans. El resultat, clar!, és l’abandonament dels cultius. Tanmateix, veges per on, tenim més superproducció d’aliments que mai. Què passa?... S’estén un tipus d’agricultura que absorbeix al voltant d’un 75% de tot el consum d’aigua a Espanya, agricultura subsidiada, i després incentivada per a l’exportació, ja que no ens podem acabar tot el que produïm, i, en evitació d’estocatges, ho tirem fora, provocant una certa paràlisi d’agricultures tradicionals o locals. La terra va com va. Però, així..., es mantindran els ecosistemes?, es degradarà el paisatge?... El Mar Menor n’és presagi o és realitat?...
Tal volta, la millor resposta és posar-nos a treballar racionalment. És el que han fet amb les microvinyes els del Celler de la Muntanya o del Minifundi, a Muro d’Alcoi; o els d’els Carrissars d’Elx amb el meló i el bròcoli. Territori i saber ja hi són. Esforç i aplicació s’hi necessitaran. Ells compaginen activitat econòmica i preservació mediambiental, en un creixement equilibrat i natural.
La possible insuficient capitalització se supleix amb l’aportació de tots, de col·legues, esperançats en una remuneració justa que permeta la represa de l’activitat agrícola. Un vi comença a ser bo quan el llaurador rep la remuneració que pertoca al seu esforç; així comença el bon tracte i atenció al camp, a les vinyes. La qualitat serà el producte final. I això té un preu. Simplement uns cèntims d’euro més per kg de raïm en camp (d’uns 30 cèntims a 35-40), i algun euro més per botella final. La faena ben feta i el paladar regalat s’ho ben mereixen. Intentar minorar preus significa, probablement, carregar a les esquenes del treball del llaurador el cost del producte. La conseqüència és l’abandó, la mala qualitat, la degradació del medi agrícola i rural. La qual cosa no només representaria un retrocés del patrimoni de biodiversitat (pèrdua de la riquesa col·lectiva), sinó, el que és més impactant: la descompensació del conjunt territorial i social.
Ha de continuar l’Administració primant les activitats de les transnacionals i grans grups subsidiats i incentivats en contra de la producció i consum de proximitat?, per què no es fomenta açò últim?, és lògic que presumim de gastronomia sense ressaltar els ingredients nostrats i, per extensió, les zones on es produeixen?, podem ser potència turística (limitant-nos a la costa) sense valdre’ns d’altres recursos i valors autòctons i singulars com són els de tot el nostre conjunt territorial?... Hem de reconsiderar seriosament que la busca desaforada de rendibilitat econòmica pot solapar o descavalcar el valor i rendibilitat social i mediambiental de tot el conjunt, base del nostre futur com a col·lectivitat i societat.
Vinga!, posa’m melonets, posa’m bròcolis, posa’m vi, però... de proximitat!
