Hem començat un nou any i, segons llegíem la setmana passada en aquest mateix diari, sembla que el trasllat de residència de les grans ciutats nostres cap als pobles més menuts és un fet imparable. En el primer any de la pandèmia de coronavirus la major part dels grans municipis alacantins han perdut població. Amb l’excepció d’Oriola, la resta de les vuit ciutats amb més de 50.000 habitants, han vist baixar el seu cens de manera considerable. D’altres localitats mitjanes, com ara Santa Pola, l’Alfàs del Pi, Asp o Pilar de la Foradada, han crescut. Però el que més crida de l’actualització recent del padró que s’ha fet està en el creixement que han tingut 50 dels 65 municipis menors de 2.000 habitants. Davant del tancament a casa per evitar contagis, és obvi que una part de la població ha optat per localitats menys massificades i amb més opcions de vida a l’aire lliure. Així, localitats com la Torre de les Maçanes, la Vall de Gallinera, Aigües o, fins i tot, el minúscul Confrides –tot passant de 261 a 271 habitants–, han trobat nous residents de manera sorprenent.
El creixement de les nostres grans ciutats, com arreu d’Europa, es va produir durant la revolució industrial de finals del segle XIX i el segle XX. La necessitat de mà d’obra va provocar un èxode dels pobles que ocupaven els nous barris i l’expansió de les ciutats a través de la millora de les vies de comunicació –ferrocarril i tramvia primer, carreteres, després–. Un munt de narradors europeus se sumaren a retratar en les seues novel·les les transformacions d’aquell període. Deixeu-me que cite dues de les històries que més vegades he hagut d’explicar al meu alumnat perquè entenguen els canvis socioeconòmics d’aleshores i les seues conseqüències: L’escanyapobres (1884) de Narcís Oller i Nana (1880) d’Émile Zola. Dues joies que, si no heu llegit, us les recomane.
Amb el desenvolupament de la nostra societat en les últimes dècades del franquisme –l’anomenat “desarrollismo”– aquesta tendència es va incrementar, de manera que la immigració d’habitants de zones pròximes, com ara Andalusia i la Manxa, va ser una realitat que va configurar les ciutats que ara tenim a la nostra terra. Som una societat diversa i integradora, on durant dècades hem conviscut persones de diferents cultures que tenien un punt en comú: la voluntat de progressar i viure en un entorn millor. En les últimes dècades del segle XX, aquesta immigració es va enriquir amb persones de llocs més llunyans: l’Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica, principalment. Una fusió de races, cultures i religions, el procés d’integració de la qual encara no està resolta del tot, en tant que, a diferència del procés anterior d’immigració dels anys seixanta, planteja situacions anormals de cara al tractament unitari i igualitari dels nostres conciutadans.
Per què és tan difícil considerar la diversitat com un element d’enriquiment i no com un punt de conflicte o de sensació d’invasió de la nostra pròpia intimitat? Potser els humans no sabem frenar la nostra tendència innata de marcar límits davant de les nostres propietats i sentir-nos incòmodes davant del desconegut o de qui acabem de conéixer. Això són figues d’un altre paner, en tant que l’objectiu que busque en el meu escrit és ben bé un altre: entendre per què tornem als pobles que els nostres avis –i, pares, com és el meu cas– van deixar per trobar un nivell de vida millor. Tot és justificable per la pandèmia que ens va confinar entre els murs de les nostres ciutats? No hi ha cap altre factor?
Si observem la diferència entre la pèrdua de població d’unes ciutats davant d’altres o l’increment d’uns pobles en concret, podem observar que, si la COVID s’ha estés per igual, uns municipis són més atractius que altres en relació a la decisió de residir-hi. Em sembla que no és només a causa de la bellesa de la construcció o de trobar-se en un espai extern més idíl·lic, sinó per les condicions que ofereix cada localitat a l’hora d’instal·lar-se. Així, crida l’atenció que la ciutat d’Alacant perd quasi dos-cents habitants, quan es tracta d’un dels municipis amb més capacitat d’atracció de segones residències i d’estades durant les vacances. Potser alguna raó tenen experts urbanistes com Manuel Ayús –en una entrevista que llegíem fa unes setmanes en aquest mateix periòdic– qui afirmava “Alicante nunca ha tenido fortuna con sus gobernantes, la edificabilidad prima sobre todo”. Una expressió que resumeix la manca de reflexió per projectar una ciutat que afavoresca el benestar dels seus habitants. Una ciutat que porta 34 anys amb el PGOU del 1987 en vigor no és un municipi que pense en com orientar el seu creixement i millorar les condicions de la seua habitabilitat. És per a fer-s’ho pensar, no creieu? No tot és culpa del virus que tant ens ha canviat la nostra quotidianitat... Paraula de ciutadà!
