Fa dos dies ens deixava José Juan Fuster Calvo, Pepe Fuster o Pepe, per als amics. L’atzar o el destí –soc partidari ferm del segon– ha volgut que, de manera brusca i sense cap tipus d’avís o indici, ens haja apartat de la seua presència i bonhomia. Sí, Pepe, s’ha mort. Acompanyava a la seua família a la presentació d’un llibre on participava la seua Lola, la nostra Lola. A la porta d’una llibreria, un espai estimat per qui es prodigava poc en llocs públics que no foren l’institut on havia treballat o en altres que visitava amb amigues o amics. Perquè Pepe sempre havia sigut un home de poca vida social, de treball intern i de trobades en petit comité. Era, si em permeteu, una de les millors persones que he conegut. Bé, amb el permís de Lola, l’altra millor bona persona amb què la vida m’ha creuat.
Potser per això, en rellegir els articles que havia publicat en la premsa d’Alacant, m’he trobat en un dels més recents, de l’any passat, on parafrasejant l’assaig d’Ortega y Gasset, la “España invertebrada”, usava el terme per aplicar-lo a la tristesa que li produïa conéixer la pèrdua dels millors polítics per al nostre país: l’absència dels millors. Pepe opinava sobre el fet que Ángel Gabilondo deixara la política després de la derrota en les eleccions a la Comunitat de Madrid i s’enyorava que persones de “trellat” i de talent per a promoure la convivència desaparegueren de la primera línia dels nostres governs. Ves per on faig meu el seu lament: la vida s’emporta les persones de “trellat” i ens deixa orfes.
Sí, totes i tots els qui el coneixíem ens sentim una mica orfes de la seua mirada incisiva, de l’anàlisi de la realitat que ens envoltava i dels bons consells que sempre oferia quan li ho demanàvem. Pepe era un dels més rigorosos analistes de la situació econòmica que coneixia, tot i que el seu tarannà discret li impedia donar-se a conéixer. La seua empremta com a professor en l’IES García Berlanga de Sant Joan no sols ha quedat en la memòria de les companyes i dels companys del claustre, també del seu alumnat. Encara recorde quan va oferir una xarrada en una de les llibreries de la ciutat amb el títol “La crisis contada desde la barra de un bar”, perquè Pepe, abans que economista, era mestre, divulgador d’uns conceptes que explicava amb paciència perquè ens foren més entenedors. Així, feia servir alguns mites clàssics, com el corn de l’abundància que Júpiter va regalar a les nimfes, per evidenciar el malbaratament del territori de la seua comarca de naixement, la Marina Baixa, davant de l’especulació urbanística.
Pepe era polopí, de soca-rel, fill únic de Joaquín Fuster, fundador del PSOE a Alacant i alcalde durant la República del seu poble. Admirava son pare de manera intensa, n’era conscient de la rellevància de la seua figura. Quantes vegades ens ha contat la intensitat de l’amistat que tenia el seu progenitor amb Alfonso Guerra? De son pare, Pepe va heretar, a més del cognom, la passió per la lectura i la preocupació per la societat. Així podem entendre la vasta cultura que impregnaven els seus raonaments i les converses que oferia. Cridava l’atenció com primer escoltava els seus interlocutors, deixava passar el temps suficient perquè oferiren la seua opinió, per després arrancar el fil de la seua opinió, de manera ordenada i argumentada, que no feria ningú però que deixava la marca de la seua reflexió.
Pepe ens ha deixat d’una manera que de segur ell no haguera desitjat, sense cap tipus de preparació o d’avís. Se n’ha anat, sense més, quan el seu cos ho ha decidit. Això sí, el destí ha volgut que la seua Lola, la seua Anna i el seu Joanmi en foren testimonis. L’atzar no ho haguera permés. Per la resta de persones que hem tingut la sort de conéixer-lo i estimar-lo ens queda la certesa que hem tingut aquest luxe, però alhora la seguretat que sentirem l’absència d’un dels millors. Per sempre.
