Com batega el teu cor després d’escoltar “pot començar la mascletà”? Què li passa a la teua pell quan toquen les primeres notes de l’Himne de les Fogueres la nit de la cremà? Què sents quan escoltes “Bellesa del Foc” a la plaça de bous? Si ets d’Alacant i fester, segurament hauràs visualitzat totes estes escenes, perquè estan gravades a foc a la nostra memòria col·lectiva però, potser, fins ara moltes no ens havíem adonat que, tot això, està unit per un element vertebrador: el valencià.
Certament, a principis del segle passat, la cultura popular d’Alacant esdevenia principalment en valencià i l’ús de la llengua entre les classes populars n’era natural. No obstant això, per diverses causes, la nostra llengua, ha sigut prou marginada i diluïda de la memòria lingüística individual. I és ara, en un moment que la cultura es mou, generalment, en castellà i en anglés, quan hem de reivindicar amb més força l’ús i promoció de la cultura en valencià. I en això les Fogueres juguen un paper fonamental.
D’una banda, les Comissions de Fogueres des del seu caire participatiu i de germania fomenten i perpetuen el seu ús a través de signes identitaris com el propi nom de la Comissió, i això tenint en compte que el nombre de Fogueres a la nostra ciutat ha augmentat en els últims anys exponencialment. Podem citar, a mode d’exemple Fogueres com Port d’Alacant o Pla del Bon Repós-La Goteta per tal d’il·lustrar que, és poc probable que se’n faça una traducció d’estes o que a l’imaginari col·lectiu alacantí tampoc no cap una traducció al castellà de termes com mascletà o banyà o dels lemes de les comissions i barraques com “Tot per la festa”.
Així mateix, les Comissions també desenvolupen una tasca de manteniment i promoció de la cultura alacantina, de recopilació de la història d’Alacant en general, i dels nostres barris en particular, que aplega a totes i tots mitjançant els llibrets. Hem de ser conscients de la importància d’este fet i de que la majoria dels textos dels llibrets estan eminentment en valencià, així com les explicacions dels monuments i la sàtira pròpia que els hi acompanya, cosa la qual provoca que es recupere l’humor tradicional de la terreta com a tret genuí de la cultura popular alacantina.
D’altra banda, cal destacar el teatre o sainet com un altre component cultural que a més a més, fa la funció de reflexionar sobre les problemàtiques actuals d’Alacant. Sense dubte, aquests sainets mostren els costums de la ciutat i, com que no són condicionats per la literatura culta, fan una crítica dins del marc de la Festa que n’és molt propera a totes i que precisament, ens apropa la cultura en valencià i aconsegueix vincular directament el públic amb la nostra tradició lingüística. Tanmateix, com que les obres estan representades pels membres de les Comissions, el públic pot identificar-s’hi fàcilment, reflexionar sobre el nostre entorn, riure de nosaltres mateixos i sobretot, ser conscients que la Festa és una de les vies a partir de les quals el valencià no solament es perpetua sinó que també s’eixampla.
Potser és perquè fa dos anys que no en tenim, de Fogueres, que no ens havíem adonat de la importància que mereix un dels símbols més identificatius i assumits pels alacantins i alacantines com a propis des de fa ja gairebé un segle, i que ara està més viu que mai. Potser, hauríem de considerar la nostra llengua, el valencià, com a eix patrimonial irrenunciable que ens defineix com a poble, perquè el valencià ens interpel·la, ens provoca emocions que cap altre símbol alacantí ens fa sentir i per tot això, no s’entenen les Fogueres sense el valencià.
