El papa atacat a dins i a fora de l’Església

 Hui, 13 de març, fa deu anys de l’elecció del cardenal Bergoglio com a bisbe de Roma. Com va dir el periodista José Manuel Vidal, (Religión Digital, 10 de juliol de 2022), “tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI, és que no només té adversaris sinó enemics declarats i públics” que, per a més gravetat, “formen part de l’alta jerarquia”. I això ho estem veient sobretot després de la mort de Benet XVI.

I és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio, té enemics interns al si de l’Església, “que tenen en comú el rigorisme” i per això mateix “volen sabotejar les reformes” d’un papa que a l’Església vol pastors i no prelats.

I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, és el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no del conservadorisme ni de la nostàlgia. Francesc és el papa de la “Laudato si” i perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que veuen Francesc en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma i traure’s del damunt un papa profeta, valent per denunciar les injustícies del nostre món i sol·lícit pels més desvalguts.

El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat a dins i a fora de l’Església, perquè va arribar a dir que no havia “estat mai de dretes” (Ara, 19 setembre 2013). I això no li ho perdona ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors.

Francesc ha estat qualificat de papa “antiespanyol”, perquè demanà “humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que reconeixia que es van cometre “molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”. I encara, perquè al capítol 26 del seu llibre, “Sobre el cel i la terra” (2010), l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires, Jorge Mario Bergoglio, denuncià els abusos dels conqueridors espanyols, “perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or”. Per això, el periodista Francisco Marhuenda va arribar a dir que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals” en el conclave de març de 2013, elegiren un candidat catastròfic” (La Razón, 29 de setembre de 2021).

El papa, segons denunciava José Manuel Vidal, té enemics externs que van “des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos Herrera” des de la Cope, que, per a més inri, és la ràdio dels bisbes.

El papa, qualificat pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat l’economia que mata perquè exclou els més desafavorits i ha demanat una eixida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú enrere, “arriscant i agafant la mà dels altres”. Amb valentia, el papa ha denunciat la indústria bèl·lica, que té “una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres”, els qui tenen les mans tacades amb la venda d’armes i ha lamentat que l’ONU no tinga “poder per parar una guerra”. I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per evitar la corrupció i també per reformar la Cúria.

Francesc, que és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort dels immigrants a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix), al centre de l’Església.

Amb la mort de Benet XVI s’ha desencadenat, des del sector més conservador, aquesta guerra bruta plena de prejudicis i de falsedats contra el papa Francesc. P er això el papa fa uns dies deia: “Els done les gràcies pel seu recolzament en la pregària. Realment ho necessite perquè aquest treball no és fàcil”.