Tibi: el poble on totes i tots cabem

Permeteu-me que avui us compartisc l’última reflexió que vaig tindre l’ocasió de fer en el pregó de les Festes de Tibi. Permeteu-me que us parle de la població on fa sis anys el meu marit i jo vam decidir viure. Permeteu-me que us explique el que ha representat instal·lar-me en el punt mitjà entre la costa i l’interior, en una atalaia privilegiada on la mar i la muntanya es fonen. Tot això, sense esperar la vostra resposta, és clar, però supose que entendreu les meues paraules.

Deia l’escriptor de l’Empordà Josep Pla que la meua terra és aquella on “quan jo dic bon dia, em responen bon dia”. I així és, a la població més menuda de la Foia de Castalla, davant d’una salutació com aquesta, em trobe una multitud de veus que em responen de seguida: bon dia, buenos días, good morning, goedemorgen, bonjour, buongiorno, guten morgen, buna dimineata i així fins a més de vint llengües distintes que hi són presents. Una població clau en l’Edat Mitjana, una terra de frontera que ens recorda les restes del seu castell construït pels musulmans en el segle X, que es va convertir en la porta d’accés al sud de la serra del Maigmó, una murada natural d’un medi vegetal i humà amb la resta del territori.

Si en el meu pregó vaig insistir en parlar de la concreció d’aquesta població com a terra de frontera històrica, ambiental i humana, com també els reptes que té per al futur com a terra d’acollida amb quasi quaranta nacionalitats diferents que conviuen, ara vull transmetre-vos el sentiment d’un ciutadà com jo que finalment ha trobat l’espai idoni per a la seua vida. Fa un temps vaig llegir una traducció de La divisió del treball social (1893) del sociòleg francés Emile Durkheim on argumentava que l’orgull de viure en una població o comunitat es basa en la solidaritat social que s’experimenta que s’hi forma part. El meu possible chauvinisme alcoià, ciutat on vaig nàixer, no m’impedeix entendre que hi ha altres poblacions on em sent com a casa. Tibi té els avantatges i els inconvenients d’una vila que no arriba als 2.000 habitants. Em quede amb els punts forts: una ciutadania que es deixa conéixer, que es preocupa per les teues necessitats, que t’escolta si parles.

Tinc la sort de treballar en un Campus que és quasi una població. Quan camines per les seues avingudes i saludes algun conegut tens la sensació de formar part d’un col·lectiu, d’un grup de persones que es preocupen per la docència i per la investigació, i que sobretot tenen l’orgull de formar part d’una gran Universitat. Un sentiment semblant al que vaig percebre la setmana passada quan, una vegada acabat el pregó, les persones de més edat del poble de Tibi em felicitaven, m’abraçaven, s’emocionaven perquè un nouvingut a la població parlara amb sinceritat sobre l’experiència de compartir els meus sentiments.

Fa un temps vaig aprendre la importància de ser sincer, de comunicar el que sent en el meu interior. En un món tendent a la individualitat, he entés la importància del col·lectiu, de compartir els valors i els objectius, d’il·lusionar el meu voltant amb nous projectes que facen sentir-nos que no estem sols, que podem treballar conjuntament per uns objectius comuns que milloren la nostra població. Em sent orgullós del meu canvi, de la meua opció per transmetre les sensacions. La construcció tradicional de la masculinitat ha marcat la repressió de les emocions dels homes: no hem de plorar ni manifestar la nostra pena ni l’alegria. Vaig decidir, una vegada més, trencar els estereotips de gènere i la possible pressió de l’entorn: quan acabava el meu pregó, una petita llàgrima va eixir entremig dels meus ulls. Feia temps que no em sentia tant orgullós de mi i de la gent que em sentia. Tiberes i tibers, va per vosaltres!