Lectio Ultima: Rafael (Rafa) Alemany

Avui mateix assistirem a la Lectio Ultima del catedràtic de Literatura Catalana Medieval de la Universitat d’Alacant Rafael Alemany a propòsit de la recepció del poeta Ausiàs March en les traduccions de l’escriptor d’origen portugués Jorge de Montemayor. Una proposta de literatura comparatística per la que serà l’última lliçó oficial del col·lega del nostre Departament que tanta empremta deixa al seu voltant. Perquè Rafael Alemany Ferrer es va incorporar com a docent en el Campus de Sant Vicent del Raspeig l’any 1980. Només feia un any que l’antic Centre d’Estudis Universitaris (CEU), depenent de la Universitat de València, havia donat pas a la Universitat que ara coneixem; una trajectòria personal paral·lela a la del seu desenvolupament. Un testimoni, per tant, de la construcció d’un centre d’estudis superior que naixia per a ser peça de referència de les comarques d’Alacant.

La jornada d’avui servirà per a fer un repàs de la seua experiència docent i investigadora, però també dels diversos càrrecs de gestió que ha exercit. Rafael Alemany ha estat director del Secretariat de Cultura (1984-1985), del Secretariat de Normalització Lingüística (1986-1990), que iniciaven el seu camí al si de la institució, a més de director del Departament de Filologia Catalana, Estudis Àrabs i Islàmics, i Filologia Francesa (1990-1991) i del Departament, ja en solitari, de Filologia Catalana (1991-1998). Finalment, ha estat director de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, des de la primera Direcció de la Seu d’Alacant (1998-2001) a la general (2001-2003). Com a colofó d’aquesta dedicació a la gestió, cal esmentar el fet de ser acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2001-2016), una entitat de la qual va ser part important en la seua creació, com en tantes altres unitats anteriorment citades en les quals va ser el primer responsable i alma mater de la seua configuració.

El col·lega Rafael Alemany, que ha sigut professor de gran part del nostre Departament, ha representant sempre un model de docència rigorosa i ferma, d’exigència paral·lela a la qualitat del nivell de la seua comunicació. Valorar una figura com la seua és ben difícil, perquè cadascú de nosaltres ha pogut tenir la seua pròpia imatge a partir del contacte obtingut. En el meu cas, ha estat diversa, des de les seues classes en la llicenciatura, al temps de la meua beca de col·laboració l’any 1991 en la qual treballava més directament amb ell, mentre iniciava tímidament un projecte de tesina sobre el misticisme de Ramon Llull que va acabar amb una comunicació en el Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes que organitzàvem a la nostra Universitat poc després i on novament assistíem al bon mestratge organitzatiu de qui és en l’actualitat professor emèrit del nostre Departament.

Rafael Alemany és d’aquelles personalitats polièdriques, riques en intensitat i en coneixement, que difícilment poden obtenir valoracions unànimes del seu entorn. Amic d’amics, col·lega de col·legues, mestres de mestres, ha exercit amb passió la seua trajectòria, des dels temps de ser alumne en la Universitat Autònoma de Barcelona o la pròpia UA, al de la docència i de la recerca. Rafael ha fet escola, amb una llarga llista d’alumnat que han passat a ser docents de la mateixa casa o d’altres estrangeres. Perquè en el camí d’un cavaller contemporani, amb tints medievals apresos en la seua dedicació, hi ha de tot, afins i detractors, companys d’armes i enemics de batalla, per tal de concretar una de les personalitats més suggerents del nostre entorn i punt de referència per a generacions posteriors.

És moment de fer balanç d’una trajectòria que no acaba però que inicia un nou camí. Queda la dedicació a l’estudi dels clàssics valencians del segle XV com Ausiàs March, el Tirant lo Blanch, Isabel de Villena o Roís de Corella, la direcció d’una dotzena de projectes d’investigació, de vuit tesis doctorals i d’altres dedicacions d’àmbit de la recerca. Queda el reconeixement de qui va iniciar o va desenvolupar tantes iniciatives en defensa de la llengua i de la coexistència i complementarietat de tantes altres que coexistien perfectament en l’època en la qual ha centrat la seua investigació. Queda l’afabilitat de qui, sent veí orgullós de la vila de Benidorm, ha estat pont de contacte entre tantes figures cabdals de la cultura valenciana de les últimes dècades. Més enllà de diferències d’opinió i de tractament envers les palpitacions del món actual que ens envolta, em quede amb una expressió seua en una entrevista d’un mitjà local recent: “Benidorm i jo hem crescut en paral·lel”. Un exemple perfecte de la seua peculiar visió irònica de la realitat i la bonhomia que, tot i l’evolució lògica de les relacions humanes, caracteritza el company que avui ha rebut l’homenatge. Una última lliçó per a recordar que el seu llegat queda entre nosaltres i que el seu protagonista inicia una nova etapa en la qual queda la força de les seues paraules.