Suscríbete desde 3,99€/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rutes de llegenda

Sandàlies daurades

A Elx agost és el mes de la Festa, del Misteri, del cicle de l'estiu

Sandàlies daurades

Sandàlies daurades

Verge Reina Imperial,

sobre els àngels exaltada,

puix de nós sou advocada

delliurau-nos de tot mal.

(Goigs a la Mare de Déu de l'Assumpció, s. XVIII)

La llum que enceta el dia té un color que encisa. Caminar pels carrers de la ciutat ben enjorn, quan encara no escalfa el sol, és una forma molt especial de sentir-se l'amo del món. Per això Miquel, cada vegada que anava pel Pont Nou cap al Carrer Major de la Vila, de bon de matí, encara mig ensobinat, tenia la certesa que l'oreig que pujava de la Rambla l'acabaria de despertar. I sempre, sempre, sempre, en travessar cap a la vorera de l'esquerra, mirava la xicranda, ara despullada de flors, i la veia esplendorosa de blaus i violetes.

La primera setmana d'agost és el començament d'un llarg període de festes que van i vénen, però a Elx agost és el mes de la Festa, del Misteri, del cicle de l'estiu. Miquel, a pesar dels 10 anys i mig acabant de fer, havia viscut els Pobladors i els Moros i Cristians com un afegit de la festa gran d'agost, de la Mare de Déu de l'Assumpció. Potser això era així perquè, anys arrere, la iaia Anna Maria li ho deia quan el duia a veure la prova de l'àngel: «Mira Miquel, quan jo era com tu només hi havia una festa, la Festa de la Mare de Déu. Les altres festes són empelts de mal endreçar. Tu fes-me cas: la prova de veus és el començament de la nostra festa». I tot seguit li cantava l'havanera «Venim de la mar»:

Venim de la mar,

no portem diners,

anem a cal mestre

i no ha hi res que fer;

mo n'anem a casa

en un malhumor,

de vore que vénen,

de vore que vénen

les festes d'agost.

Miquel feia un parell d'anys que vivia les festes d'agost com un xiquet amb sabates noves. Eren les festes del seu poble i ell hi participava com un veritable protagonista de pel·lícula.

Un dia el director de la coral de l'escola digué que el mestre de capella del Misteri d'Elx volia fer una prova a uns quants xiquets que encara no havien canviat la veu. Buscava una Maria cantadora i un àngel. I allà que se n'anaren Gasparet i ell en eixir d'escola, cames ajudeu-me, cap a l'Ermita de Sant Sebastià. Els triaren a la primera. El mestre de Capella els assegurà que si eren capaços de seguir els assaigs eixirien com a actors en la representació. Miquel faria el paper de la Mare de Déu i Gaspar seria l'àngel de la magrana.

Malgrat que els dies d'assaig eren durs, perquè hi havia l'escola, els deures i les classes de música, no se'n perderen cap ni un. Miquel i Gaspar ja eren amics de tota la vida, però ara se sentien més units que mai. Aquell agost isqueren els dos en la Festa per primera vegada, orgullosos de saber que havien fet alguna cosa especial, que havien superat un repte. Estaven més contents que un gínjol.

La primera setmana d'agost és el començament del camí cap al cel. Per això aquell dia, quan isqué de sa casa i enfilà cap a Reina Victòria, ans de passar pel Pont de Santa Teresa, Miquel estava neguitós: tenia mal de gola. I si li eixia un gall a mitjan assaig? I si estava a punt de canviar la veu? El cap li bullia com cassola en forn. No obstant això, Miquel sempre s'havia cuidat la veu. Aquell matí, quan s'alçà, s'havia fet una bona passada de gàrgares amb una infusió de tomello amb llimó escorregut i mel. No podia deixar res a l'atzar. Sa mare li deia sovint que «qui no arrisca no pisca», i per això ell anava per totes. Miquel era un xic valent. Un mal de gola passatger no el deixaria arrere, però se sentia com si tinguera una espina clavada, com si sabera que alguna cosa no funcionava del tot bé.

La nit anterior havia fet broma amb sa germana bessona, Assumpta, sobre el maldecap -o més ben dit, el mal de gola- que poblava els seus pensaments.

Escolta, Miquel, si et canvia la veu, que no em podria fer passar per tu?

No digues bajanades, Assumpta! Que penses que no et descobririen? A més, tu que t'has cregut? No saps que les xiques no podeu eixir en el Misteri d'Elx?

I tant que ho sé! Per què ha de ser així? On s'ha vist que els hòmens interpreten els personatges de dones? Això són coses de l'any de la picor, Miquel. Fins i tot en les festes de Moros i Cristians hi ha filades de dones. No te'n recordes, de Saïda, la reina mora, el conte que ens contava la iaia Anna Maria?

Sí que me'n recorde, sí, però les maries del Misteri són una altra cosa.

Tu sí que ets una altra cosa, tros de soca. Ja és l'hora que les xiques puguem participar en la Festa d'Elx de la mateixa manera que ho feu els xics. No deu ser que tens enveja perquè jo tinc millor veu que tu?

Segurament. Deu ser per això.

Assumpta era igualeta que ell, però en xica, és clar: la mateixa alçada, els mateixos ulls, el mateix color de cabells, el mateix to de veu i tan valenta com Miquel o més encara si pot ser. Eren bessons iguals.

Aquella vesprada del 6 d'agost, en la prova de veus que feren al saló de plens de l'Ajuntament d'Elx, la veu trencada de Miquel deixà els assistents amb els ulls esbatanats. Gaspar es quedà de pedra quan sentí el primer gall del seu amic. El mestre de capella es quedà bocabadat i de seguida es feu blanc de pensar que no podria substituir Miquel per cap altra veu blanca en tan poc de temps. L'envià a sa casa amb la recomanació que l'endemà mateix anara al metge i que ans de gitar-se es fera gàrgares per aclarir-se la gola.

Miquel se'n tornà a sa casa, capcot, afligit, pensant que allò seria el final de la seua carrera com a veu privilegiada que interpretava la Mare de Déu en la Festa d'Elx. Faria cas de les recomanacions del mestre de capella, però abans parlaria amb sa germana. Aprofitaria la seua predisposició perquè el substituïra durant uns dies mentre recuperava la veu, si és que tenia recuperació. Miquel li proposà que els primers dies de representació, els dies d'assaig general, l'11, el 12 i el 13, els fera Assumpta i ell faria la Vespra i la Festa. Assumpta hi estigué d'acord, però a canvi de tallar-se els cabells com els duia Miquel i de fer-li el favor es demanà actuar el dia de la Coronació. Tots dos eixirien guanyant.

Ets molt espavilada, germaneta.

Home, i tu què em dius? Jo pose les ganes, però, qui ho ha ordit tot?

Necessitaven la complicitat de Gasparet. Això era fàcil. Es coneixien de tota la vida i també és cert que Assumpta i ell havien intercanviat mirades captivadores en més d'una ocasió. Ja ho tenien tot a punt. Calia, això sí, que el mestre de capella no s'adonara del canvi.

El 10 d'agost, el dia de la prova de l'àngel, el dia que Gasparet, àngel de la magrana, havia de demostrar la seua vàlua, el mestre de capella volgué comprovar que la veu de Miquel estava en plena forma. Assumpta entonà les notes amb tant de mestratge que més aïna semblava un àngel en comptes de la Mare de Déu. I així fou com els dos bessons interpretaren el mateix paper sense que gairebé ningú se n'adonara.

El cel s'obrí i baixà la magrana; cantà el ternari, també baixà l'araceli; la Mare de Déu pujà al cel, el gran rabí bregà amb els apòstols damunt del cadafal; l'orgue sonà mentre tornà a obrir-se el cel i la Mare de Déu fou finalment coronada alhora que l'amerava una pluja d'oripell.

De tornada a l'Ermita de Sant Sebastià, el mestre de capella allargà una capsa a Assumpta i li digué.

Jas. Ací tens un present que se sol fer al xiquet que interpreta la Mare de Déu el dia de la prova de veus. Repartiu-vos-el com a bons germans afegí, mentre li somreia i aclucava un ull en senyal de complicitat.

Assumpta obrí la capsa i n'admirà el contingut: unes sandàlies daurades que la feren plorar d'emoció. Les mentides no són totes del mateix color ni pesen totes igual. Tothom sap que n'hi ha unes amb més mala bava que altres. I n'hi ha que no fan mal perquè no són mentides, sinó realitats disfressades.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats