Suscríbete desde 3,99€/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Rutes de llegenda

El Caro

El caro no sé si existeix o no existeix... Jo l'he sentit, però no n'he vist mai cap

El Caro

El Caro

El caro no sé si existeix o no existeix -dubtava el senyor Ramon-. Jo l'he sentit, però no n'he vist mai cap. Quan era menut i vivia al mas d'Escuder, a la Serra d'Aitana, recordava que vora el mas, de nit, el seu iaio reclamava silenci: «Sents això? Ho sents?». Parava l'orella i sí que ho sentia: de molt lluny, des de la foscor profunda, li arribava un xiulit. Un xiulit que semblava humà, com quan els pastors criden les cabres. «Això és el Caro», li deia l'avi. I la tia Quina, que vivia al Fondo de Teix, en terme de la Torre de les Maçanes, es queixava: «Tinc un Caro en uns pins, allí dalt de casa, que no em deixa dormir. Es passa la nit xiulant, i jo dic: ja pots cridar les cabres, que no acudiran.»

«Deu ser com un mussol, però més gran», s'esforçava a concretar el senyor Ramon, encara que honestament reconeixia: «Però no n'he vist mai cap; i això que he sigut caçador tota ma vida. Es veu que els caros només van de nit.»

I declaracions semblants sentiríeu a Sella, a Benimantell, a Benissa, al voltant del Benicadell, pel Mondúver... Persones informades i enteses diuen que el Caro és mig home i mig mussol -cap d'home, cos i ales de mussol-, i fins i tot asseguren que, a més de xiular, també crida amb veu humana: «Ja en tinc una!». Para i després fa: «Ja en tinc dos!». I va comptant:

«Ja en tinc tres!

Ja en tinc quatre!

Ja en tinc cinc!

Ja en tinc sis!

Ja no en tinc cap!»

Perquè no arriba mai a set.

I aquesta història té un trellat. El Caro, fa molt i molt de temps, havia sigut home. Un home normal i corrent, que feia de pastor. Tancava el seu ramat de cabres en una cova. Ell mateix també hi vivia, amb les cabres i un gat que tenia per espantar-li les rates i els ratolins. Per cert que, a les muntanyes de Bolulla hi ha encara una cova del Caro, que potser es diu així perquè aquest personatge la devia fer servir com a domicili i estable, tot alhora.

Diu que cada dia, bon matí, s'alçava i treia les cabres a pasturar. Feia la volta per les muntanyes i, a migjorn, portava el ramat a una bassa d'aigua bona. Allí les cabres s'abeuraven i ell dinava de pa i formatge que portava al sarró. Cada dia sempre igual, tota sa vida.

I diu que una vegada, al mateix temps que ell arribava a la bassa amb el ramat, venia un home per la mateixa senda. Avançava recolzant-se en un bastó, pas a pas, fatigat del llarg camí. Era un senyor alt, de la barba llarga, de posat molt digne, que feia respecte. Però el Caro, que entenia poc de respectes i dignitats, va fer passar les cabres davant; i elles es van afanyar, de cap a la bassa, com si no hi haguera prou aigua per a totes.

Els animalets, quan van acabar la set, van deixar l'aigua tota tèrbola, del fang que havien remogut amb les potetes, i aquell pobre home ja no va poder beure. El Caro va fer com si no l'haguera vist. Va traure el pa i el formatge i, més tranquil que un plat d'arròs, va començar a menjar-s'ho. Mossegava, mastegava i engolia metòdicament, vora la bassa; feia com si no vegera el nouvingut, que s'estava dret, mirant-lo acusador. I així es van estar, l'un menjant i l'altre mirant, fins que el Caro va acabar de dinar. Es va alçar de terra, es va espolsar el cul i va començar a xiular per reunir les cabres. Quan ja tenia format el ramat, volia moure cap a casa, és a dir, cap a la cova; però aquell senyor, dret enmig del camí, recolzat en el seu bastó de caminant, li va tallar el pas.

Escolta'm, tu! li va dir. Que no tens vergonya? Vinc mort de set i de cansament. Les teues cabres han embrutat l'aigua i tu no me n'has oferit de la teua cantimplora. Has vist que no tinc res per a menjar, i no m'has convidat. Veus que vinc de lluny, assedegat i famolenc, i no m'has deixat ni una molleta de pa, ni una engruna de formatge.

Ja hem dit que feia respecte de mirar, aquell senyor, però parlant, amb la veu que li eixia profunda, i la raó que tenia, tan alt, tan solemne i furiós, feia temor. I el Caro, avergonyit, va protestar:

Xe, no diga això, home, no em diga això. Vosté volia dinar? Xe, haver-m'ho dit, que jo l'hauria convidat. Quin poc trellat, de no dir res. Però no patisca. Ara vosté se'n ve amb mi, a ma casa, i jo el convide a sopar. Li mate un cabrit i ens el mengem els dos, i vosté sopa i descansa. Això ho pague jo.

I dient això li va allargar la cantimplora. L'altre va beure i es va deixar convéncer. Van fer el camí junts fins a la cova. El Caro va tancar el ramat i va traure una cadira a la porta:

Vosté m'espera ací, que fa bon estar. I quan estiga tot, soparem.

Se'n va entrar el Caro dins la cova i va començar a triar el cabrit per a fer el sopar. Allò va ser el mal, triar el cabrit que hauria de matar: un era massa gros, no se'l podrien acabar entre els dos; l'altre massa petit, no en tindrien prou; un altre massa bonic. Tots li feien dol. I és així com va descobrir que prim era el seu fons de generositat: «Qui em mana a mi! Qui em mana a mi prometre-li un cabrit a un que no conec, ni li dec res! Com he pogut ser tan carabassa!»

I estant en aquestes amargues reflexions, li va passar per davant el gat de casa, tot tranquil ell, amb aquella passivitat felina tan provocadora que es gasten els gats. Com un llamp, el Caro el va agafar pel bescoll i li va passar el ganivet per la gola. En un tres i no res el tenia mort i pelat, fet a trossos i dins la cassola, fent-se al foc.

El Caro, tot descansat pel gran estalvi que havia fet, va començar a munyir les cabres, com cada dia i, mentre anava munyint-les, sentint l'oloreta del gat coent-se, es meravellava de la perfecció amb què havia resolt el cas: «Si fa una olor igual que la del cabrit! Encara en menjaré jo i tot.»

Munyides les cabres i cuit el sopar, crida el convidat, para taula i, quan trau la cassola fumejant, aquell se'l queda mirant, amb una mirada dura, penetrant, i fa:

Què em vols fer menjar?

Cabrit... No havíem quedat...?

I diu que el convidat, que alguns diuen que potser era el mateix Nostre Senyor que anava pel món provant la bondat o maldat dels homes, es va adreçar a la cassola i li va parlar:

Si ets un cabrit,

pega un belit.

Si ets un gat,

bota del plat.

Haguéreu vist la meravella: tots els trossets de carn anant per la cassola, corrents a trobar-se, reconstruint el gat. Quan l'animalet va estar sencer, li va créixer pèl i tot. Va obrir els ulls i va fugir com un esperitat, de la cova estreta cap a l'amplària de fora, que no el van veure mai més ni en forat ni en finestra.

Però el majestuós rodamón no havia acabat encara i, assenyalant al Caro amb el dit, el va maleir:

Caro eres i Caro seràs. El teu ramat mai no l'arreplegaràs!

En ser que ho va dir, se sent una remor com un tro per dins la cova, de les cabres que eixien fugint espantades, muntanya avall. I el Caro, desesperat, que els va darrere, per fer-les tornar, a la que obri els braços veu que no en té: que se li han tornat ales. Ales de mussol. Mira avall i no toca terra. En comptes de peus té unes urpes esmolades, de mussol. Així volant, agafa una cabra per les banyes i crida: «Ja en tinc una!»

N'agafa una altra i la posa al costat de la primera: «Ja en tinc dos!»

«Ja en tinc tres!»

«Ja en tinc quatre!»

«Ja en tinc cinc!»

«Ja en tinc sis!»

Però a la que fa set, quan la vol posar al costat de les altres, li han desaparegut totes:

«Ja no en tinc cap!»

I ha de tornar a començar. Sempre així, maleït per tota l'eternitat, mentre el món siga món.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats